Com França va matar les seves llengües regionals

llengües regionals frança

La història de les llengües regionals a França davant del francès, idioma oficial de la República

Quan un francès arriba a Barcelona, sovint es sorprèn quant sent els catalans deplorar que la seva llengua es troba en perill de mort. El 95’1% dels habitants de Catalunya comprenent la seva llengua local, però només el 36’3% de la població l’utilitza com a llengua principal. Malgrat això, per a un francès, el català sembla una llengua força viva, present als rètols de la via pública, utilitzada per l’administració local i exclusiva de certs mitjans de comunicació.

Només cal travessar la frontera dels Pirineus per adonar-se que a Perpinyà, territori de la Catalunya Nord, el català ha esdevingut una llengua quasi residual.

No és casualitat. L’estat francès ha portat a terme una ferotge política destinada a fer desaparèixer les seves llengües regionals. Freqüentment, s’evoca el “jacobinisme” de nom d’un cert club influent post-revolucionari francès, per explicar la centralització radical de l’estat francès; no obstant, la sacralització de la llengua francesa és anterior.

Parlar, pensar, raonar en francès

El novembre de 1628, Richelieu derrota els anglesos a la batalla de La Rochelle. Un conflicte anglo-protestant contra el rei de França, que va culminar amb una clara victòria de París.

Éric Zemmour ho expressa amb precisió a la seva obra “Destí francès”: “Aquesta victòria de Richelieu va restituir a França el seu paper central a Europa; a partir d’aquell moment es parlarà en francès, es pensarà en francès, es raonarà en francès.”

A aquella època, el 40% de la població francesa parlava una llengua actualment minoritaria: la llengua d’oc (occità) al sud i les llengües d’oïl al nord: el picard, el normand i el gal.ló.

Per fer desaparèixer de l’escena aquests idiomes, acusats de perjudicar la unitat de França, l’administració primerament va retallar els territoris amb la intenció d’eliminar la identitat històrica. Per exemple, Nantes va ser exclosa de la regió de la Bretanya.

El 1700, Lluís XIV va arribar al punt de dictar un decret prohibint la llengua catalana. De fet, el francès esdevindrà de manera exclusiva, la llengua de l’administració, de les institucions i de l’exèrcit. L’escola pública obligatòria de Jules Ferry acabarà per imposar la llengua francesa a totes les capes de la societat.

Renaixement

Durant la postguerra, es van prendre tímides iniciatives per aconseguir el retorn de les llengües locals. El 1951, la llei Deixonne va introduir a les escoles, en mínimes dosis, l’ensenyament de les llengües i dialectes locals. El 1969, es va crear la primera escola associativa, Ikastola d’Iparralde, amb la immersió de la llengua local al País Basc. A Bretanya, serà l’escola Diwan, i per l’occità, les escoles Calandretres. El 1976, la Bressola obrirà les seves portes a Ponteilla, a prop de Perpinyà, per afavorir la immersió lingüística del català.

Tot i que aquestes iniciatives permeten un lleuger auge de les llengües locals, les dues grans supervivents són el cors i l’alsacià, amb un 42% i 43% de parlants respectivament.

Malgrat això, la barrera generacional augura un futur complicat per aquestes dues llengües. A Alsàcia, el 91% dels seus habitants fan servir l’alsacià amb els seus avis, però només el 39% el parlen amb els seus fills. A l’oest, la mitjana d’edat d’usuaris de la llengua bretona és de 71 anys.

L’esperança dels defensors de les llengües locals es troba a Europa. La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries és un tractat, proposat sota l’ègida del Consell d’Europa i adoptat el 1992 per la seva Assamblea parlamentària, que estava destinat a protegir i afavorir les llengües històriques regionals.

El problema que es trobà, és que l’estat francès anava molt lent possant en vigor aquesta carta. L’Assamblea nacional va adoptar el gener de 2014, una esmena constitucional que permetia la ratificació del tractat; es tractava d’una promesa de campanya de François Hollande.

El text va ser finalment rebutjat pel Senat el 27 d’octubre de 2015 i actualment ha desaparegut d’escena.

  • Nico Salvadó

    Fundador equinox.cat i equinoxmagazine.fr (Equinox en francés) Cap de redacció Equinox en catalán Corresponsal per a Europe 1 (radio nacional francesa) Corresponsal per a Radio Canada (radio nacional canadenc) Corresponsal per a I24news (televisio nacional israela)

  • Yolanda Trias Gonzalo
equinox en catala

Amb el suport de :