Els castells són una de les activitats culturals més valorades del nostre país, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 2010, i que han passat de ser una tradició catalana a un fenomen cultural d’abast internacional. De fet, ja hi ha colles a ciutats com Sidney, Estocolm, París, Boston o Madrid.
Foto : Ajuntament de Barcelona – Ceci Fimia
Cada any, milers de nens, nenes, adolescents i adults participen en colles castelleres que promouen valors tan apreciats com el treball en equip, la confiança, l’esforç compartit i el sentiment de pertinença.
En part, també, són considerats una activitat esportiva. És evident que l’estructura arquitectònica dels castells necessita persones amb diferents característiques físiques. L’alçada, el pes, la força o l’agilitat poden determinar el lloc que ocupa cada persona dins de la torre. En aquest context, ens podem preguntar: el món casteller pot influir en la manera com els joves castellers perceben el seu propi cos?
L’èxit del castells no és una qüestió de pes
La ciència descriu les anomenades activitats o esports sensibles al pes, en què la composició corporal pot influir en el rendiment, com a factors de risc de trastorns de la conducta alimentària (TCA).
Això afecta en major mesura els adolescents, una etapa especialment sensible als canvis corporals, a la imatge corporal i a la construcció de la pròpia identitat. En aquest període, la preocupació excessiva pel pes i la insatisfacció corporal, juntament amb altres factors com la baixa autoestima, el perfeccionisme, una elevada sensibilitat social, i l’autoexigència, poden incrementar el risc de desenvolupar un TCA.
Què diu l’evidència científica
No hi ha una clara evidència científica de què el món casteller sigui un entorn de risc pels TCA. Tanmateix, algunes iniciatives de recerca, tant des de l’àmbit clínic (Hospital Sant Joan de Déu), com des de l’àmbit acadèmic (Universitat de Girona), han assenyalat que, especialment en adolescents, pot aparèixer preocupació pel pes associada al manteniment del rol dins el castell.
En el cas de les noies, aquesta pressió pel pes, junt amb la por de perdre la seva identitat castellera i certes característiques psicològiques, les podria situar en una posició de major vulnerabilitat.
Per exemple, quan els infants deixen de ser prou petits i lleugers per formar part del pom de dalt i passen als pisos superiors del tronc del castell, han de ser relativament lleugers, alhora que àgils i amb certa força.
Aquests rols són ocupats sovint per adolescents (majoritàriament noies) en una etapa en què el cos es troba en ple procés de canvi i desenvolupament.
En aquest sentit, la interiorització de la importància del pes i de la preparació física podria afavorir la por a augmentar de pes, així com l’adopció de determinats hàbits alimentaris i d’activitat física que, en alguns casos, podrien esdevenir factors de risc per a l’inici d’un TCA.
D’altra banda, encara que no disposem de dades científiques al respecte, posicions en els castells (pinya, baixos, primer pis del tronc), en què es valora especialment la força i la capacitat de carregar pes, i on es requereix un cos més robust i musculat, podrien comportar en homes joves un major de risc de desenvolupar una condició anomenada vigorèxia (o dismòrfia muscular).
En aquest cas, es produeix una preocupació excessiva per augmentar la massa muscular, associada a una pràctica intensa d’exercici físic i a canvis en l’alimentació.
No obstant això, no tenim dades que indiquin que les castelleres i castellers presentin una major prevalença de trastorns alimentaris que altres adolescents de la mateixa edat.
De fet, podria passar justament el contrari. La participació en una colla ofereix nombrosos factors protectors: suport social, amistat, sentiment de pertinença, autoestima col·lectiva i oportunitats de participació comunitària. Tots aquests elements s’han associat amb un millor benestar emocional durant l’adolescència.
Cal estar atents
Que no existeixi un risc més elevat no significa que no calgui estar atents.
Com en qualsevol entorn on la composició corporal té certa importància funcional, és recomanable evitar que el pes es converteixi en un element central de la identitat personal. Els adolescents necessiten entendre que el seu valor dins de la colla no depèn exclusivament del lloc que ocupen al castell ni de les característiques físiques que tenen en un moment determinat.
Això és especialment rellevant quan els infants creixen i deixen d’ocupar les posicions que havien desenvolupat durant anys. Trobar noves funcions, nous reptes i noves formes de participació és fonamental perquè continuïn sentint-se part del projecte col·lectiu.
També és important promoure una relació saludable amb l’alimentació, l’activitat física i la imatge corporal, evitant comentaris sobre el pes i reforçant valors com l’esforç, la responsabilitat, la solidaritat i la cooperació.
Construir persones, a més de castells
El fet casteller és molt més que una activitat física o una tradició cultural. És una escola de convivència on infants, joves i adults aprenen a confiar els uns en els altres, on es creix amb valors i es promou un entorn saludable i de benestar emocional.
Perquè, igual que una construcció castellera necessita adaptar-se constantment als canvis dels seus membres, també les colles han de saber acompanyar els canvis físics i emocionals dels seus joves. Només així continuaran aixecant castells, però també persones segures, resilients i emocionalment saludables.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
