Els embussos i la sinistralitat a l’AP-7 (l’autopista que connecta França i Espanya) des de la supressió dels peatges han provocat una reacció del president de la Generalitat de Catalunya. Podria això marcar el final dels trajectes sense peatge? A continuació, un resum de la situació.

Dimecres al matí es va celebrar un debat al Parlament de Catalunya sobre la sinistralitat a l’autopista AP-7. Mentre que l’esquerra radical demanava mesures per gestionar el trànsit de vehicles pesants, el cap del govern socialista, Salvador Illa, va anar més enllà i es va qüestionar si la supressió dels peatges (o la manera com es va dur a terme) havia estat un error. «Potser ens vam equivocar, oi?, quan tots vam demanar alegrement la fi dels peatges», va comentar.

El president va reconèixer que «efectivament hi ha un problema a l’AP-7» i considera que la creació de la ronda B-40 ofereix una bona solució per descongestionar l’autopista que uneix França i Espanya. La B-40, actualment en fase de planificació, actuaria com a quarta ronda de Barcelona. A la pràctica, es tracta d’una autopista dissenyada per connectar poblacions del Vallès i del Baix Llobregat sense passar per Barcelona (concretament Abrera, Terrassa i Sabadell, amb una possible prolongació fins a Granollers o la Roca del Vallès, segons els plans concrets.)

Al Parlament, Salvador Illa va criticar l’oposició de l’esquerra radical a l’autopista per motius mediambientals. Va reclamar un «enfocament responsable» davant les reticències a la construcció de noves infraestructures i carreteres. «Tots sentim inquietud (alguns més que d’altres, de fet)», va afegir, llançant una nova pulla a l’esquerra radical.

A més, la Generalitat de Catalunya ha presentat un sistema pioner a l’Estat dissenyat per detectar automàticament possibles infraccions de trànsit de vehicles de transport de mercaderies o de passatgers en cinc punts de la xarxa viària catalana. Quatre d’aquests punts se situaran a l’autopista AP-7.

El primer punt de control que utilitza aquesta nova tecnologia s’està provant actualment a prop de l’antiga zona de peatge de l’AP-7 a Martorell. Els sistemes consisteixen en estructures tipus pòrtic equipades amb càmeres i sensors capaços de detectar incidències com ara camions amb excés de càrrega, distintius ambientals caducats i dades del tacògraf relatives als temps de conducció i descans. Aquest detall no és gens trivial: la majoria de les infraccions comeses pels conductors de camions estan relacionadas amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris. Els conductors no s’han d’aturar; les dades es recullen mentre el vehicle està en marxa.

S’ha destinat una inversió de 4,4 milions d’euros a pesar els vehicles en circulació i controlar els períodes de descans dels conductors de camions.

Un cop els vehicles passin per sota d’aquests pòrtics, si es detecta alguna irregularitat, un panell de missatge variable mostrarà la matrícula del vehicle i indicarà al conductor que s’aturi en una zona habilitada propera. La policia hi serà present per imposar la sanció corresponent. Els conductors estrangers seran interceptats sense excepció en algun d’aquests punts.

Quatre dels cinc nous sistemes de control digital s’instal·laran en antigues zones de peatge de l’AP-7, una autopista amb un volum elevat de trànsit de camions. Segons dades de la Generalitat, pel tram de Martorell hi passen diàriament entre 26.000 i 28.000 camions i autocars; per la Roca del Vallès, entre 22.000 i 24.000; per Vila-seca, entre 12.000 i 15.000; i per la Jonquera, entre 10.000 i 11.000.

Entre el gener i l’abril d’enguany, es van inspeccionar 8.264 camions a Catalunya, fet que va comportar 7.219 denúncies. Segons els Mossos d’Esquadra, la majoria de les infraccions estaven relacionades amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris.

De moment, la iniciativa s’engega amb camions i autocars. Es podria fer extensiva als turismes en el futur? Encara no hi ha res definitiu, però el Govern ha indicat que «es poden preveure actuacions futures que incloguin altres vehicles».

Amb el Mundial de futbol en plena ebullició, proliferen els partits improvisats als carrers de Barcelona. Les associacions de veïns i de comerciants de la zona denuncien les molèsties que provoquen aquests partits.

Fotos: Ajuntament de Barcelona

Com passa cada dia en sortir de l’escola, nens i adolescents recreen partits recents del Mundial en camps improvisats al llarg de la Ronda de Sant Antoni. A l’ombra dels arbres, fan regats i passades abans de xutar cap a dues motxilles col·locades a terra que fan de porteria.

Tanmateix, aquests partits estan causant malestar entre alguns veïns i comerciants. Segons les seves associacions, els jocs dificulten el pas dels vianants, generen soroll i sovint fan que la pilota impacti contra les façanes dels edificis, els aparadors o les terrasses. Alguns impactes fins i tot han arribat a activar les alarmes dels establiments.

Un conflicte veïnal en una zona concorreguda

Des que es va pacificar el tram inferior de la Ronda de Sant Antoni —una mesura que forma part de la política municipal per recuperar espai per als vianants—, la zona s’ha convertit en un lloc habitual per jugar a futbol de manera improvisada. Això ha generat tensions inevitablement. «De vegades xuten la pilota directament cap a la botiga», explica el responsable de la botiga Moda Re, que té els aparadors encarats a la Ronda de Sant Antoni. «De tant en tant sortim a seure a l’entrada i hem d’anar amb compte que no ens colpegi una pilota al cap. També hi ha cops que xuten contra els vianants. Molts comerciants de la zona n’estan farts».

Consultat per Equinox, l’Ajuntament va confirmar que és conscient de la situació, però va afirmar que no es contempla cap prohibició general. Sosté que és «fonamental preservar el dret dels infants a jugar i a utilitzar l’espai públic com a part essencial del seu desenvolupament». No obstant això, va anunciar plans per «treballar aviat en la identificació d’espais alternatius més adequats per a aquesta mena d’activitat, prioritzant ubicacions on les característiques urbanes permetin limitar l’impacte en la vida quotidiana».

Per trobar una solució, l’Ajuntament recorre especialment als seus equips de mediació comunitària. Treballant sobre el terreny, es reuneixen amb veïns, comerciants i joves per observar els conflictes, escoltar les diverses parts implicades i identificar les solucions més adequades. Paral·lelament, els agents cívics continuen amb la seva tasca de sensibilització. «La seva funció és informar la ciutadania sobre les normes de bon ús de l’espai públic —pel que fa a la neteja, el mobiliari urbà, la circulació i la convivència—, sense tenir l’autoritat per imposar sancions», explica l’Ajuntament.

La Guàrdia Urbana només intervé en casos de molèsties per soroll confirmades —especialment al vespre o a la nit— o quan el joc suposa un perill per als vianants o el trànsit, o bé obstaculitza l’ús normal de l’espai públic.

El dret a jugar davant del dret al descans

Aquest malestar no és nou. L’estiu passat ja es van col·locar cartells al barri demanant als jugadors que no allarguessin les partides fins tard i que no utilitzessin arbres, comerços o mobiliari urbà com a porteries improvisades. Tanmateix, actualment no existeix cap normativa municipal que prohibeixi jugar a futbol als carrers de Barcelona. L’Ajuntament assenyala que no és el joc en si el que es regula, sinó «l’ús adequat de l’espai públic i la convivència entre els diferents usuaris».

Consultada per *Equinox*, la Sindicatura de Greuges de Barcelona (l’organisme independent encarregat de vetllar pels drets de la ciutadania en la seva relació amb l’Ajuntament) va coincidir amb aquest plantejament i va assenyalar que una prohibició generalitzada seria contraproduent. «L’objectiu no és trobar solucions específiques per a cada ubicació, sinó una solució general que permeti que Barcelona sigui una ciutat on la gent pugui jugar, alhora que es garanteix el respecte al dret al descans», va explicar la institució.

La Sindicatura assenyala que Barcelona ja disposa d’un marc de polítiques —la iniciativa de «ciutat jugable»— que s’hauria d’implementar en zones com la Ronda de Sant Antoni en lloc de substituir-lo per noves prohibicions.

També dona suport al procés de mediació iniciat per l’Ajuntament entre els comerciants de la zona, els veïns i els usuaris de l’espai públic. Al seu parer, la solució rau en la «responsabilitat compartida» de totes les parts —infants, pares, veïns i administracions públiques— per conciliar el dret al joc amb el dret al descans.

«Garantir un dret no ha de ser a costa d’altres. Cal trobar un equilibri perquè totes les parts puguin gaudir tant del dret al joc com del dret al descans», conclou.

Amb l’arribada del juliol ha començat un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Tour de França. Un espectacle mundial que ens pot fer més suportables les vesprades cada vegada més tòrrides de les primeres setmanes de l’estiu.

El Tour transcendeix el que és purament esportiu. És un fenomen cultural, una maquinària econòmica perfectament engreixada i una de les majors demostracions de resistència humana. Però també pot convertir-se en un magnífic laboratori per a comprendre com funciona l’economia.

En aquesta edició de 2026, que va arrancar a Barcelona el 4 de juliol, totes les mirades apunten l’eslovè Tadej Pogačar (1998). Si aconsegueix conquistar el seu cinquè Tour, igualarà els francesos Jacques Anquetil i Bernard Hinault, el belga Eddy Merckx i l’espanyol Miguel Induráin. No ho tindrà fàcil. Davant d’ell hi haurà el danès Jonas Vingegaard, doble vencedor del Tour, i el jove francès Paul Seixas, la gran revelació de la temporada i l’esperança d’un país que no celebra un campió del Tour des de Bernard Hinault, en 1985

Lliçons d’economia en bicicleta

La batalla sobre l’asfalt promet emocions. Però, a més de l’espectacle, el Tour ofereix una cosa menys evident: una extraordinària col·lecció de lliçons econòmiques, com conte en el meu llibre Un economista en el Tourmalet (2026).

Moltes de les situacions que es produeixen durant una etapa il·lustren principis econòmics millor que alguns exemples acadèmics. Només cal observar amb atenció les decisions que prenen els corredors per descobrir conceptes que normalment estudiem en els manuals universitaris.

Tornem a Bernard Hinault. El francès va conquerir cinc Tours de França i en 1986 afrontava l’última oportunitat d’arribar al sisè, una xifra que cap ciclista ha aconseguit encara. Un any abans, el seu jove company, l’estatunidenc Greg LeMond, havia treballat per ajudar-lo a aconseguir la cinquena victòria, amb la promesa que en la següent edició els papers s’invertirien.

Però Hinault mai va ser un corredor resignat. En l’etapa reina dels Pirineus va atacar des del Tourmalet, a molts quilòmetres de la meta, i va obrir un ampli avantatge gràcies a un desplegament de força i orgull. No obstant això, fins i tot els millors ciclistes estan sotmesos a l’escassetat: l’energia és un recurs limitat. Aquell esforç va resultar impossible de sostenir, Hinault es va afonar en la pujada final a Superbagnères i LeMond va capgirar la classificació general per conquistar el seu primer Tour.

I si Hinault va perdre aquell sisè Tour per no pensar com un economista?

Un dels primers conceptes que ensenyem en qualsevol curs d’economia és el cost d’oportunitat: allò a què renunciem quan prenem una decisió. Cada pedalada de l’atac d’Hinault tenia un cost. En consumir gran part de les seues forces en un moment de la carrera, renunciava a disposar-ne quan més les necessitaria. El preu d’aquella aposta no va ser únicament una etapa. Probablement, va ser l’oportunitat de convertir-se en l’únic ciclista de la història amb sis Tours de França en el seu palmarès.

Tres anys després, el mateix LeMond protagonitzaria una altra de les grans lliçons econòmiques de la història del ciclisme. El Tour de 1989 va arribar a l’última etapa amb el francès Laurent Fignon vestit de groc i un avantatge de 50 segons sobre l’estatunidenc. Tot semblava decidit.

No obstant això, LeMond va utilitzar una innovació que molts consideraven poc més que una extravagància: un manillar de triatló que millorava notablement la seua posició aerodinàmica. Fignon, en canvi, va mantenir l’equipament tradicional, sense casc i amb la seua característica cua al vent. El resultat és ja història de l’esport: Lemod va recuperar tot el desavantatge i va guanyar el Tour per tot just vuit segons, la diferència més xicoteta mai registrada.

Aquells vuit segons van ser molt més que un desenllaç esportiu. Demostraven com una innovació tecnològica pot transformar per complet el resultat d’una competició. És el mateix mecanisme que explica bona part del creixement econòmic. Les societats prosperen quan són capaces de produir més i millor gràcies al progrés tècnic i a la innovació.

Espectacle esportiu i lliçó econòmica

Aquests són només dos exemples. El ciclisme està ple de situacions que recorden conceptes econòmics. El pilot de corredors busca contínuament un equilibri semblant al d’un mercat. Les escapades mostren els incentius i els problemes de coordinació. Les aliances entre rivals revelen com la cooperació pot beneficiar fins i tot els qui competeixen entre si. I els famosos “defalliments ciclistes” il·lustren com un creixement aparentment exuberant acaba provocant les temibles bombolles financeres.

Potser aquesta és una de les raons per les quals el Tour continua fascinant més d’un segle després. No sols perquè guanya el més fort, sinó perquè cada etapa reprodueix alguns dels grans dilemes de l’economia: com gestionar recursos limitats, quan assumir riscos, quan innovar i quin cost té cada decisió. Qui seguisca la carrera aquest estiu gaudirà d’un dels majors espectacles esportius del món. Però si observa el pilot de corredors amb ulls d’economista, descobrirà que cada etapa també pot convertir-se en una classe d’economia magistral.

El Parlament de Catalunya ha aprovat recentment la Llei 2/2026, de 6 de març, que modifica l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) i que va entrar en vigor l’1 d’abril de 2026.

L’IEET és un impost propi de Catalunya, creat el 2012, que recau sobre qui realitza l’estada (el turista) i no sobre el titular de l’allotjament, que actua únicament com a recaptador. L’import a pagar depèn del nombre d’estades i de la categoria de l’establiment.

Catalunya no és l’única: Illes Balears i Galícia també han implantat tributs similars sobre les estades turístiques. La Comunitat Valenciana va intentar implantar-lo el 2022, però el va derogar abans d’aplicar-lo. Ara, l’Ajuntament de València ha demanat al Govern espanyol que reformi la legislació d’hisendes locals per permetre als ajuntaments recaptar directament un impost turístic propi.

La reforma a Catalunya, fruit d’un acord entre PSC, ERC i Comuns, eleva les tarifes, amplia els recàrrecs municipals a tot Catalunya i redefineix la destinació dels ingressos recaptats. És legítim preguntar-se si aquestes modificacions faran disminuir el nombre de turistes.

El que diuen les xifres

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2025 Catalunya va rebre 28,4 milions de turistes i excursionistes, un màxim històric. Paral·lelament, la recaptació de l’impost ha crescut de manera sostinguda: dels 52,4 milions d’euros el 2017 als 100,5 milions el 2025, un nou rècord.

Amb les noves tarifes, la Generalitat incrementarà inevitablement els seus ingressos i el turisme, per tant, no sembla especialment sensible a aquest tribut.

Tres modificacions

Primer, la reforma eleva les tarifes segons el tipus d’establiment i la seva ubicació. A Barcelona ciutat, les noves tarifes s’aplicaran des de l’1 d’abril de 2026; a la resta de Catalunya, l’increment serà escalonat fins a principis de 2027.

Per exemple, a Barcelona, els hotels de 5 estrelles passen de 7,50 € a 12 €. Els habitatges d’ús turístic, de 6,25 € a 9,50 €. I els creuers de més de 12 hores, de 6 € a 9 € per persona i nit.

El segon element és l’afectació dels ingressos. El 25 % dels ingressos obtinguts es destinarà íntegrament a polítiques d’habitatge de la Generalitat, mentre que el 75 % restant continuarà al Fons per al Foment del Turisme.

Les finalitats del Fons es reordenaran per impulsar un model de turisme sostenible, tenint en compte els efectes sobre el medi ambient i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030.

Els imports transferits als ens locals podran destinar-se també a polítiques d’interès general —habitatge, promoció econòmica i foment de la indústria— ampliant les possibilitats d’actuació municipal.

El tercer element és el règim de recàrrecs, on rau una de les novetats jurídiques més rellevants de la reforma. Els recàrrecs municipals sobre tributs autonòmics permeten als ens locals obtenir recursos propis sense dependre d’una llei pròpia.

La novetat és doble: d’una banda, Barcelona —que ja disposava d’aquest recàrrec— veurà incrementat el seu límit fins als 8 € per estada. De l’altra, la resta de municipis catalans, sovint amb finances deficitàries, podran aprovar per ordenança municipal el seu propi recàrrec a partir de l’1 d’octubre de 2026, cosa que els obrirà una nova font d’ingressos per a les seves polítiques públiques.

Per disposar d’aquests recursos, els ens locals hauran d’aprovar les respectives ordenances fiscals i signar els convenis corresponents amb l’Agència Tributària de Catalunya, que s’encarregarà de gestionar-los i recaptar-los a partir d’un model d’ordenança elaborat conjuntament amb les diputacions.

Ingressos destinats a l’habitatge

La reforma dona resposta a reptes reals: l’accés a l’habitatge i el turisme sostenible. Així, el 25 % de la recaptació total dels ingressos derivats de l’IEET s’afecta a polítiques de la Generalitat en els àmbits de l’habitatge. Tal com recull el preàmbul de la norma, es pretenen aconseguir ingressos per a fer front a la situació d’emergència d’habitatge.

Però el recàrrec municipal, tot i ser l’únic marge jurídicament viable dels ens locals, continua sent una solució parcial a un problema estructural. La resposta de fons exigiria anar més lluny: modificar la legislació d’hisendes locals per permetre als municipis disposar d’un impost turístic propi.

Caldrà veure si els fons es tradueixen en mesures concretes i si els municipis aprofiten els nous recàrrecs per millorar els serveis que el turisme sobrecarrega. En qualsevol cas, l’impost és només una de les eines disponibles.

L’opció d’altres ciutats

La taxa, però, no ho és tot. Altres destinacions opten per vies no fiscals: limitar el nombre diari de visitants —com fa Grècia a l’Acròpolis d’Atenes amb un màxim de 20 000 accessos diaris—, establir reserves prèvies obligatòries (com Machu Picchu) o regular directament l’oferta d’allotjament (com Nova York).

Si l’IEET aconsegueix els seus objectius, podria deixar de ser només un impost per convertir-se en una eina de transformació social.

La pregunta, però, continua oberta: és suficient el que tenim, o cal anar més lluny? El model català —tarifa fixa per persona i estada— podria evolucionar cap a fórmules més ambicioses, com la d’Amsterdam, on el tribut es calcula com un percentatge del cost total de l’allotjament. O incorporar criteris d’estacionalitat que permetin modular la càrrega fiscal segons els pics de demanda (com el cas de les illes de Mykonos i Santorini).

Dues vies que altres destinacions europees ja exploren i que Catalunya podria tenir en compte en futures reformes.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.

Imatge de la campanya #ÉsOdi – Signatura imatge: Taula del Tercer Sector Social

Impulsa la campanya #ÉsOdi per visibilitzar com els discursos discriminatoris s’han normalitzat i alerta sobre el seu impacte sobre col·lectius vulnerables

La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ha presentat la campanya #ÉsOdi amb un objectiu clar: alertar sobre la normalització dels discursos d’odi i d’extrema dreta en la societat actual i posar en evidència les conseqüències que tenen sobre les persones i els col·lectius més vulnerables.

La peça central de la campanya és un espot audiovisual, produït per Quepo Cooperativa, basat en testimonis reals. A través de situacions quotidianes, la peça mostra com expressions discriminatòries que afecten persones migrades, gitanes, LGTBIQ+, amb discapacitat, problemes de salut mental, persones grans o en situació de pobresa, han deixat de ser excepcionals per convertir-se en part del relat habitual en espais tan diversos com el carrer, les xarxes socials, els mitjans de comunicació o fins i tot el debat institucional.

L’espot recull frases que reflecteixen aquesta realitat i que evidencien la persistència d’estereotips i prejudicis: des de comentaris racistes o xenòfobs fins a expressions LGTBI-fòbiques, masclistes, capacitistes o edatistes. La campanya denuncia precisament aquesta acumulació de discursos que, de manera progressiva, estan erosionant la convivència i els drets fonamentals.

La digitalització i les xarxes amplifiquen els missatges d’odi

Segons la Taula del Tercer Sector Social, aquests discursos no són nous, sinó que parteixen de discriminacions estructurals que fa dècades que existeixen. El que ha canviat és la seva amplificació. La digitalització, la velocitat de difusió a les xarxes socials i la seva presència creixent en espais públics han contribuït a fer-los més visibles i, en molts casos, més acceptats socialment.

En aquest context, la campanya subratlla que el problema no es limita als insults o a les expressions explícites d’odi, sinó que també inclou narratives que culpabilitzen col·lectius sencers de problemes complexos, simplificant realitats socials i econòmiques i alimentant la polarització.

Les entitats socials també alerten que aquests discursos tenen conseqüències directes en la vida de les persones. L’espot posa el focus en situacions de discriminació en l’accés a l’habitatge, al mercat laboral o en la interacció quotidiana, on determinats col·lectius són rebutjats simplement pel seu origen, identitat o condició. Aquest impacte, segons les entitats, no només afecta les persones assenyalades, sinó també les organitzacions que les acompanyen, que sovint es converteixen també en objectiu d’atacs, i el conjunt de la societat.

Reforçar la capacitat crítica de la ciutadania

La Taula del Tercer Sector Social també vincula el llançament de la campanya amb el context polític actual. L’estrena d’#ÉsOdi coincideix amb l’inici del període previ a les eleccions municipals, una etapa en què sovint augmenten els discursos simplificadors i polaritzadors. Les entitats alerten que aquests moments són especialment sensibles a la propagació de missatges que busquen culpabilitzar determinats col·lectius en situació vulnerable de problemes estructurals com la pobresa, l’exclusió i les desigualtats .

Davant d’aquest escenari, la campanya vol reforçar la capacitat crítica de la ciutadania i promoure la identificació d’aquests discursos abans que es normalitzin. El lema “És odi, atura’l” resumeix aquesta voluntat d’interpel·lar directament la societat i fomentar una resposta activa davant la discriminació.

Roda de premsa de presentació de l’espot #ÉsOdi al Hub Social amb portaveus de la Taula del Tercer Sector Social, Quepo Cooperativa i Fundació Secretariado Gitano. (Signatura foto: Taula del Tercer Sector Social).

A més de l’espot, la iniciativa inclou una falca de ràdio i el portal esodi.cat, que ofereix informació, recursos i eines pràctiques per identificar i combatre els discursos d’odi. Aquest espai digital s’adreça especialment al públic jove, un dels col·lectius més exposats a aquest tipus de continguts en l’entorn digital.

#ÉsOdi no és una acció puntual, sinó una campanya sostinguda en el temps. Després d’una primera fase llançada el 2024 a les xarxes socials amb la participació de creadors de contingut, la iniciativa ha anat ampliant el seu abast amb accions centrades en la desinformació i les narratives antiimmigració. La nova fase busca consolidar aquest treball de sensibilització i ampliar-ne l’impacte social.

Amb aquesta campanya, la Taula del Tercer Sector Social reafirma el seu compromís amb la defensa dels drets humans i amb la construcció d’una societat més inclusiva, posant el focus en la necessitat de no banalitzar els discursos d’odi i d’actuar de manera col·lectiva per frenar-ne l’expansió.

Contingut patrocinat

Gairebé dos de cada tres espanyols viuen en les seves regions de naixement. Un fenomen cultural que varia segons les regions i el context econòmic.

Foto: Cyane Morel/Equinox

Segons les últimes xifres de l’Institut Nacional d’Estadístiques, el 65% dels espanyols resideix actualment a la seva província d’origen, la meitat d’ells fins i tot en el seu municipi de naixement. La importància donada als vincles familiars, però també una major descentralització expliquen aquesta important diferència amb França, on només el 45% dels habitants viuen en la seva regió de naixement.

No obstant això, el sedentarisme varia en funció de les regions. El fenomen està més marcat al sud del país, especialment a Cordóba, Múrcia i Sevilla, on van néixer més de la meitat dels habitants actuals.

El cas particular de les grans ciutats

A la part inferior de la classificació, L’Hospitalet de Llobregat, als afores propers a Barcelona, només alberga un 18% d’hospitalencs originals. Les grans ciutats en general són les que tenen menys els seus nadius, ja que a Barcelona i Madrid només el 37% dels habitants van néixer allà. Una estadística que s’explica en gran part per l’augment del cost dels lloguers i la gentrificació que han portat moltes famílies a buscar allotjar-se més econòmic i més lluny.Els nouvinguts són molt diferents a les dues ciutats. A la capital venen principalment d’altres regions d’Espanya, mentre que a la ciutat catalana procedeixen primer de països estrangers i després d’altres ciutats de Catalunya.

El problema de l’accés a l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació de la població a Espanya, segons l’última enquesta del CIS. Tant els preus de compra com, sobretot, els de lloguer, han assolit màxims històrics, superant fins i tot els nivells previs a la bombolla immobiliària de 2007.

Aquesta situació ha generat un intens debat polític, acadèmic i mediàtic, sovint dominat per diagnòstics aparentment simples que no sempre reflecteixen la complexitat real del fenomen. Una part significativa del discurs atribueix l’encariment de l’habitatge a un dèficit d’oferta: no es construeixen suficients habitatges per al nombre creixent de llars, de manera que n’hi hauria prou amb edificar més perquè els preus baixessin. O no?

Les famílies i l’habitatge no creixen alhora

Segons l’anàlisi i els resultats d’un estudi publicat recentment, és cert que el nombre de llars ha crescut de manera notable en els darrers anys, impulsat principalment per la immigració i pels canvis en les estructures familiars. La construcció d’habitatge nou no ha seguit el mateix ritme. Però centrar-se exclusivament en aquesta dinàmica conjuntural pot conduir a un diagnòstic incomplet. Espanya presenta un clar superàvit estructural d’habitatges respecte al nombre de llars. Entre 2011 i 2021, el parc d’habitatges va créixer en prop de 960 000 unitats més que les llars. Això genera una diferència superior als vuit milions d’habitatges. D’aquests, gairebé quatre milions estaven buits segons l’INE, cosa que representa el 14,4 % del parc, molt per sobre del llindar del 5 % que la majoria d’estudis considera funcional.

Aquest “stock residencial”, acumulat sobretot durant el cicle expansiu anterior a la crisi financera, relativitza la idea d’una escassetat generalitzada. El problema principal no és quants habitatges existeixen, sinó com es distribueixen, per a quins usos es destinen i qui hi pot accedir. A més, l’encariment de l’habitatge no és un fenomen exclusiu d’Espanya. A la darrera dècada, els preus residencials han augmentat de mitjana un 53 % a la Unió Europea, incloent-hi països amb alts nivells de construcció. Resulta poc creïble pensar que tots ells pateixin simultàniament un dèficit estructural d’oferta.

El mercat immobiliari no funciona com la resta

La idea que augmentar l’oferta redueix automàticament els preus respon a una visió idealitzada del mercat immobiliari. Aquest mercat és rígid, fortament segmentat, dependent de la localització i amb un component especulatiu molt rellevant. L’experiència espanyola de finals dels anys noranta i primers dos mil és il·lustrativa: mai s’havien construït tants habitatges ni urbanitzat tant sòl, i, malgrat això, els preus no van deixar de créixer fins a l’esclat de la bombolla. La producció massiva no va abaratir l’habitatge, sinó que va alimentar dinàmiques especulatives amb greus conseqüències econòmiques i territorials.

Tal com explica David Harvey amb el símil de la ciutat com un “teatre”, els preus urbans s’organitzen segons la qualitat de la localització. Les millors “localitats” es liciten primer i només hi accedeixen les rendes més altes; la resta de la població es desplaça progressivament cap a ubicacions pitjor situades. En aquest context, la política de quantitat té un impacte molt limitat sobre l’estructura de preus. Quan millora la demanda solvent, els preus de les localitzacions més qualificades tendeixen a pujar, fins i tot en escenaris de forta producció d’habitatge.

Un argument afí atribueix l’encariment a la manca de sòl edificable. No obstant això, Espanya ha estat un dels països europeus amb major consum de sòl en les darreres dècades, amb un model urbà extensiu que ha generat elevats costos ambientals i socials. La liberalització del sòl no va contenir els preus, sinó que va contribuir a inflar-los. El problema no és la quantitat de sòl, sinó el model urbà adoptat. El repte actual passa per regenerar la ciutat existent, reutilitzar sòls ja urbanitzats i avançar cap a un desenvolupament més compacte, resilient i sostenible.

Sempre hi ha manca d’habitatge social

On sí que existeix un ampli consens és en la insuficiència històrica de l’habitatge social. Malgrat les reserves obligatòries de sòl establertes des dels anys noranta i reforçades per la Llei de Sòl de 2008 i la Llei d’Habitatge de 2023, la producció d’habitatge protegit ha estat sistemàticament baixa, especialment en períodes de bonança. Aquesta manca té efectes profunds, ja que l’habitatge social no només garanteix l’accés a les llars amb menys recursos, sinó que actua com a mecanisme regulador del conjunt del mercat.

Cal reforçar l’habitatge social en sòl urbà, especialment als centres, al sòl urbà consolidat; amb reserves obligatòries del 20 o 30 % del sostre edificable, i garantir el seu caràcter permanent, evitant la desqualificació de l’habitatge protegit.

El paper del lloguer

Finalment, el mercat del lloguer ha esdevingut central, però amb nivells d’esforç econòmic molt superiors a la mitjana europea. La Llei d’Habitatge de 2023 ha introduït instruments com les zones tensionades i els índexs de preus. Malgrat les crítiques, l’evidència disponible no confirma els escenaris catastrofistes, com mostra el cas de Navarra, on els lloguers han disminuït en les primeres fases d’aplicació. Aquestes mesures només seran efectives si es combinen amb una regulació estricta del lloguer turístic i de temporada.

L’accés a l’habitatge no pot abordar-se exclusivament des del mercat. Construir més pot ser necessari, però no de qualsevol manera ni en qualsevol lloc. La prioritat ha de ser construir més habitatge social i regular el lloguer. En definitiva, no es tracta de construir més habitatge sense més, sinó de construir més habitatge protegit.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.