A Barcelona, ​​tota una generació està reescrivint les regles de la vida nocturna. Menys consum d’alcohol, més consciència i bars que s’adapten discretament a aquesta nova sobrietat.

És dijous al vespre al Boadas, la cocteleria més antiga de Barcelona, ​​fundada el 1933 a tocar de la Rambla. Darrere la barra, els cambrers, amb jaquetes verdes i negres, treballen amb la precisió d’un cirurgià. Els clàssics són els protagonistes, es preparen daiquiris i els clients assaboreixen les seves begudes. Tanmateix, tot i que tothom beu, l’experiència ja no és ben bé la mateixa: és menys intensa, té un ritme més pausat i és molt més conscient.

Un canvi silenciós

L’Aitana, una coordinadora de projectes culturals de 26 anys, sosté un còctel, però un de lleuger, triat expressament. «M’encanta sortir; m’agrada l’ambient d’un bar com aquest. Però ara vaig amb compte. Bec una o dues copes, no més. Vull tornar a casa trobant-me bé». Al seu costat, en Bernat, de 29 anys, ha demanat un daiquiri: l’únic de la nit. «Abans acabava la nit havent perdut el compte després de cinc o sis copes. Ara gaudeixo d’una altra manera. El que m’importa és l’entorn i la conversa».

Segons el Ministeri de Sanitat espanyol, el consum habitual d’alcohol entre els joves de 15 a 24 anys va passar del 44% el 2006 al 18% el 2024. Francesc Xavier Medina, antropòleg de l’alimentació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), analitza de prop aquest canvi. Identifica tres factors que expliquen el desinterès creixent per l’alcohol, especialment entre els joves. En primer lloc, un canvi en els tipus d’alcohol consumits: «Amb la industrialització de l’oferta alimentària, vam passar molt ràpidament de begudes de baixa graduació (vins i cerveses) a begudes espirituoses consumides fora del context dels àpats. Això va modificar els hàbits».

A més, hi ha la pèrdua de la supervisió social i de l’orientació familiar. «Antigament, la gent aprenia a beure en l’àmbit familiar: vi rebaixat amb aigua i en petites quantitats. Aquest context ja no existeix. Els joves creixen sense cap referent pel que fa a l’alcohol. I quan el proven, sovint ho fan per desconeixement; opten per begudes d’alta graduació i sense cap mena de moderació». És la paradoxa d’una generació que beu menys però que, quan ho fa, de vegades ho fa sense cap xarxa de seguretat. I, finalment, la salut. «Els estudis han demostrat un vincle entre el consum d’alcohol i certs tipus de càncer. Això ha influït en la conscienciació de la societat».

Darrere la barra, els clàssics resisteixen

Lobsang López, de 32 anys i encarregat del Boadas des de fa quatre anys, transmet la imatge d’un professional que veu passar les modes sense deixar-se arrossegar per elles. «Aquí, en una cocteleria clàssica, no notem gaire aquest canvi. La gent que hi entra sap on és i què ve a buscar». Darrere la seva barra no hi ha cap revolució. Tot i això, observa atentament el panorama general: «A les cocteleries modernes, en canvi, sí que es veu clarament que les coses canvien. Elaboren còctels amb menys graduació alcohòlica per mantenir el ritme de la nit. Personalment, em sembla fantàstic».

Immediatament, hi afegeix una perspectiva matisada amb un pragmatisme desarmant: «Siguem sincers: ningú no demana vuit begudes de baixa graduació només per aconseguir el mateix efecte que amb dues de normals. En prens dues i prou». Menys consumicions signifiquen una factura més baixa. Per al bar, aquesta tendència comporta un cost. L’aspecte econòmic del negoci mai no queda al marge de la conversa.

A Boadas, el balanç és clar: tot i que existeixen variacions més lleugeres («perquè és important tenir-les»), els clàssics es mantenen contundents i fidels als seus orígens. Entre tots, destaca el daiquiri cubà per excel·lència. «La recepta ve directament de Cuba. El fundador va treballar a El Floridita de l’Havana, on Constante Ribalaigua li va ensenyar l’ofici del *cantinero* cubà. És el nostre llegat», explica en Lobsang amb un orgull serè.

Una elecció deliberada, una declaració d’identitat

Per a en Medina, prescindir de l’alcohol ha esdevingut molt més que una simple decisió relacionada amb la salut. «És totes dues coses: una recerca de benestar i autocontrol, i una nova forma d’identitat i estatus social. Mostrar als altres que no consumeixes alcohol i que apostes per un estil de vida més saludable no és només una qüestió de salut; també té a veure amb com et presentes al món». Tenir a la mà una kombutxa o un còctel sense alcohol (aquelles begudes elaborades amb la mateixa sofisticació que les originals) té avui dia tanta transcendència com en tenia una copa de vi negre per a la generació anterior.

Els bars i restaurants s’hi han apuntat. Les cartes s’amplien per incloure cerveses sense alcohol, vins desalcoholitzats («que els amants del vi no sempre valoren, però que permeten brindar en un entorn social»), kombutxes i begudes fermentades singulars. «Aquestes begudes permeten a la gent fer una declaració social amb alguna cosa original (quelcom que sorprèn els altres) i que no conté alcohol», assenyala Medina.

Es tracta d’una moda passatgera? «No», respon sense dubtar-ho. «Però no ens portarà en una única direcció». Hi haurà qui ho deixi del tot, qui mantingui una relació moderada amb l’alcohol i qui (sovint els menys preparats) continuï tenint una relació problemàtica amb les begudes alcohòliques. Tots aquests escenaris conviuen.

Pistatxo, sorbet de cacau, mascarpone i fruita de la passió. Als carrers de Barcelona, ​​les gelateries artesanals ja no tanquen per temporada. Impulsades pel turisme i una demanda creixent de qualitat, estan transformant un plaer estacional en una indústria puixant.

Un vespre de dimecres al barri de Gràcia, en Nicolás, cofundador de la gelateria Joanic Gelats, endreça les seves acolorides cubetes. La temporada d’estiu tot just ha començat, però la botiga ja bull d’activitat. «És la tercera vegada que venim aquesta setmana», comenta rient un turista alemany, amb un con de vainilla a la mà.

Joanic Gelats, obert des del març, és una de les moltes gelateries que han sorgit arreu de la ciutat els darrers anys. Barcelona viu una autèntica febre pels gelats. El mapa de la ciutat s’omple de tota mena de negocis: des d’establiments centenaris fins a propostes creades per xefs amb estrella Michelin com Albert Adrià, que va obrir una botiga a la Rambla fa dos anys. El mercat estatal de gelat artesà es va valorar en més de 420 milions d’euros el 2023, fet que suposa un augment del 10,3% respecte a l’any anterior. A Catalunya, el sector genera 15.000 llocs de treball directes i indirectes. Ja no és només un plaer associat a les vacances d’estiu; és tota una indústria.

La fi del model d’una sola temporada

El que ha canviat fonamentalment és la nostra relació amb el temps. El gelat, que abans es limitava als mesos d’estiu, s’ha alliberat de les restriccions del calendari. «Vam venir al febrer i ja en menjàvem cada dia», recorden dos amics portuguesos que visiten Barcelona per tercera vegada en menys d’un any.

Aquest canvi es confirma amb l’estadística més reveladora del sector: el 65% dels consumidors afirma ara que menja gelat durant la tardor i l’hivern. En Nicolás ja percep aquesta tendència de primera mà a la seva nova botiga: «La gent comença a menjar més gelat fora de la temporada d’estiu. A l’hivern, els sabors a base de llet són els que més es venen». El seu producte estrella (un sorbet de cacau sense lactis) «triomfarà quan arribi l’estiu», mentre que el sabor de mascarpone i fruita de la passió «es mantindrà estable tot l’any», segons el jove propietari.

El turisme com a motor

Darrere d’aquest canvi que deixa enrere l’estacionalitat hi ha una realitat que ningú del sector intenta amagar: el turisme. «La nostra clientela està formada majoritàriament per turistes, tant a l’estiu com a l’hivern», afirma en Nicolás sense embuts. Les dades de Turespaña ho confirmen: gairebé un de cada dos visitants s’atura en almenys una gelateria artesana durant la seva estada a Barcelona. És aquest flux constant el que permet a les gelateries mantenir-se obertes i rendibles durant la temporada baixa, èpoques en què abans tancaven. «Vam buscar una bona gelateria a Instagram fins i tot abans de reservar l’hotel», diu una jove francesa, cullera en mà, davant d’una copa de gelat de mango i alfàbrega.

La demanda també evoluciona pel que fa a la qualitat. Avui dia, més de dos de cada tres consumidors afirmen que prefereixen productes elaborats amb ingredients naturals i sense additius. A Joanic Gelats, les matèries primeres provenen de proveïdors locals, tot i que alguns productes s’importen d’Itàlia, el bressol del gelato. Segons en Nicolás, les xarxes socials han jugat un paper decisiu a l’hora de transformar aquesta dinàmica. «Ho vaig veure a TikTok; havíem de venir-hi», comenta en James, un adolescent britànic. «Realment poden canviar les xifres de vendes, tant per a bé com per a mal», confirma en Nicolás mentre tanca la vitrina. Demà, tornarà a començar. I d’aquí a unes setmanes, per fi podrà descansar una mica.

La remodelació del passeig més famós de Barcelona, ​​iniciada el 2022, té prevista la finalització per al febrer del 2027. Tanmateix, tot just acabar aquest projecte, ja n’hi ha un altre a l’horitzó: la reforma del mercat de la Boqueria, que començarà aquest estiu.

Entre lones, tanques metàl·liques i el soroll de fons constant dels martells pneumàtics, la Rambla viu al ritme de les excavadores des de fa gairebé quatre anys. El passeig (on cada dia es creuen milers de turistes, veïns i venedors ambulants) s’assembla més a una drassana que no pas a l’avinguda arbrada de plàtans que la va fer mundialment famosa.

Atrapat entre uns veïns que somien recuperar l’espai per als vianants i uns comerciants que veuen com la seva clientela minva mes a mes, el projecte de la Rambla s’ha convertit en un baròmetre de la transformació (de vegades dolorosa) de Barcelona davant del turisme de masses. El cost reflecteix la magnitud del projecte: més de 55 milions d’euros, finançats per l’Ajuntament.

Quatre anys després, el final és a tocar

Tot va començar el 3 d’octubre del 2022, durant el mandat d’Ada Colau, amb l’obertura del primer tram entre Drassanes i Santa Madrona. Inicialment, estava previst que el projecte s’allargués fins al 2030. Tanmateix, l’arribada de Jaume Collboni a l’alcaldia va canviar la situació; el nou govern va convertir la reforma en una prioritat política i va comprimir el calendari a 34 mesos d’obres reals, dividits en tres grans fases.

Primer es van abordar les obres al costat del Gòtic (que continuaran fins a mitjan 2025) i després es passarà al costat del Raval, la finalització del qual està prevista per a la primavera del 2026. Des de principis d’any, els equips han començat finalment les obres al tram central (la part més emblemàtica), que s’estén entre la plaça de Catalunya i el mosaic de Miró.

Aquest redisseny té múltiples objectius: ampliar les voreres un terç, reduir l’espai destinat als cotxes a un únic carril de circulació en sentit ascendent, incorporar vegetació al bulevard, modernitzar les xarxes de serveis subterranis (que tenen dècades d’antiguitat) i recuperar el paper de la zona com a centre cultural i cívic, en lloc d’un espai orientat exclusivament al turisme.

El consistori també vol deixar enrere la imatge del passeig com un espai saturat per una barreja desordenada de terrasses i venedors ambulants sense llicència. La Rambla es convertirà en la primera «zona d’excel·lència de terrasses» de la ciutat, amb menys taules, para-sols uniformes per a tots els establiments i la prohibició de mostrar marques o logotips al mobiliari.

Després de quatre anys d’espera, hi ha una data que tothom té al cap: el 13 i el 14 de febrer de 2027. Durant aquests dies, l’Ajuntament organitzarà una gran festa ciutadana (batejada com «Ramblas arriba, ramblas abajo») per celebrar la reobertura total del passeig.

La Boqueria tampoc no se’n salva

Com si no n’hi hagués prou amb una obra, el mercat de la Boqueria, situat a tocar, també entra ara en una fase de remodelació. Després d’una votació dels paradistes (aprovada per més del 90% la tardor del 2025), l’Ajuntament ha confirmat que les obres començaran l’estiu del 2026. La fase inicial se centrarà a reconstruir la zona central del peix, millorar l’accessibilitat i renovar els lavabos.

El pressupost anunciat ronda els 12 milions d’euros, una xifra que, segons fonts internes, podria augmentar. Està previst que aquesta primera etapa finalitzi a finals del 2027, mentre que la resta del projecte (que inclou la retirada completa de l’amiant de la coberta) es podria allargar fins al 2030, segons algunes estimacions.

L’objectiu declarat del municipi va més enllà d’una simple renovació; es tracta de reequilibrar l’oferta de productes entre els aliments frescos i els plats preparats, amb una nova normativa interna que garanteix que almenys el 50% dels productes siguin tradicionals. José Antonio Donaire, comissionat municipal de turisme sostenible, va resumir la filosofia del projecte destacant la necessitat de «desaturistitzar» realment les zones més saturades de la ciutat. Aquesta situació preocupa els comerciants locals, que temen haver d’afrontar una acumulació de contratemps durant els pròxims mesos.

Al carrer: cansament entre comerciants i turistes

Per a en Miguel, un pintor que fa quinze anys que instal·la el cavallet al tram central, el projecte d’obres deixa un regust amarg. Afirma haver perdut al voltant d’un 30% de la clientela des que van començar els treballs: els turistes són desviats per altres itineraris, l’accés per als vianants ha canviat de lloc repetidament en pocs mesos i el soroll constant de la maquinària pesant dissuadeix els transeünts d’aturar-se a contemplar la seva obra. «Treballem enmig del brogit dels martells pneumàtics; ja no és una passejada agradable, sinó una cursa d’obstacles», comenta mentre assenyala les tanques que ara envolten el seu emplaçament habitual.

Pel que fa als visitants, les reaccions van des de la perplexitat fins a la resignació. L’Elena, una jove grega que visita Barcelona durant una setmana, admet que no sabia que el passeig estava en obres quan va reservar el viatge: «Ningú no m’ho va dir; no vaig veure les tanques d’obra fins que vaig arribar». Reconeix, però, que la reforma és probablement necessària per a una zona tan transitada.

La Sarah, una turista britànica, en treu una conclusió més pragmàtica: «Una altra vegada, comprovaré l’estat de les obres abans de reservar un hotel a prop de la Rambla». Mentrestant, l’Hervé, que és a Barcelona per negocis des de França, manifesta sorpresa i cert malestar: «Ja vaig veure el passeig en obres fa dos anys i esperava que ja estiguessin acabades. Davant del soroll constant i les desviacions interminables, el meu consell és senzill: val més evitar la Rambla completament», afirma.

Caldrà veure si el calendari (que ja s’ha accelerat un cop) es manté ferm aquesta vegada i si, quan arribi el 2027, els barcelonins veuran finalment la Rambla que se’ls ha promès durant els darrers quatre anys.

El 2025, Catalunya va registrar 93 tirotejos, un augment del 35% respecte al 2024. El ritme s’ha accelerat des de l’inici del 2026: en només sis mesos, la regió ja ha registrat gairebé tants homicidis amb arma de foc com en tot l’any anterior. Tot i que això convida a fer comparacions amb Marsella, els experts demanen una visió més matisada.

El 10 de juny de 2026, un home va morir tirotejat al carrer de Balmes, al cor de Barcelona, ​​just davant d’una comissaria de la Policia Nacional. En aquell moment, la ciutat estava immersa en l’operatiu de seguretat més extens dels darrers anys amb motiu de la visita del papa Lleó XIV. Tres dies abans, un altre home havia estat executat al districte de la Zona Franca sota una pluja de trets d’arma semiautomàtica.

El 23 de juny (la nit de Sant Joan) es van sentir trets en un pis del barri del Born de Barcelona; poc després, dos sospitosos van ser detinguts amb una arma i un quilogram de cocaïna al vehicle. Aquella mateixa nit, un home va ingressar a l’Hospital de Bellvitge amb una ferida de bala al genoll. En sis mesos, Catalunya ja ha registrat tants homicidis amb arma de foc com en tot el 2025. La pregunta que sorgeix és: segueix la regió la mateixa trajectòria que Marsella, sovint citada com un exemple d’advertiment a Europa pel que fa al tràfic de drogues?

«Comencem a reconèixer certs senyals»

En Muss B. és de Marsella. Fa uns deu anys que viu a Barcelona. Quan sent parlar de l’onada de tirotejos a Catalunya, hi ha alguna cosa que li resulta familiar. «El que em crida l’atenció és que em recorda les primeres fases de l’escalada del fenomen a Marsella. Aleshores, encara semblava que es tractava d’incidents aïllats, però, a poc a poc, aquestes notícies es van fer més freqüents i més visibles». Tanmateix, s’afanya a afegir que totes dues ciutats continuen sent «ben diferents», atesa la llarga trajectòria de crim organitzat a Marsella, que s’estén al llarg de diverses dècades.

El que més li preocupa és una altra tendència: «El risc que els ajustaments de comptes esdevinguin, a poc a poc, una cosa habitual en el panorama mediàtic. Això és el que va passar a Marsella; després de sentir-ne parlar tan sovint, aquests successos acaben percebent-se com una notícia més entre tantes d’altres».

El 10 de juny de 2026, un home mor d’un tret al carrer de Balmes.

Barcelona: un centre històric del crim

Per a Marc Balcells Magrans, director del Departament de Criminologia de la Facultat de Dret i Ciència Política de la UOC, la sorpresa no es troba allà on es podria esperar. «El fet que Barcelona sigui un centre del crim organitzat no sorprèn gens. D’una banda, hi ha el port; de l’altra, l’aeroport; i, finalment, la via que connecta França amb la resta d’Espanya». El crim organitzat, assenyala, és present a Barcelona «des del segle XIX».

El que és nou, però, és la recent coincidència de diversos incidents amb armes de foc en una ciutat on aquesta mena de violència havia estat poc habitual. L’homicidi del 10 de juny n’és l’exemple més destacat. Tot i això, Balcells resta importància a la interpretació simbòlica. «No és un desafiament a l’Estat. Aquests grups necessiten passar desapercebuts. La víctima va ser executada allà simplement perquè hi passava per casualitat». Va ser una qüestió d’oportunitat, no de provocació.

Grups de l’Europa de l’Est: un nou actor militaritzat

Darrere l’augment dels incidents amb armes de foc, els investigadors dels Mossos d’Esquadra assenyalen específicament clans de l’Europa de l’Est, sobretot de Montenegro. Se’ls atribueixen diversos homicidis recents —incloent-hi dos assassinats en tres setmanes al mateix carrer de la Zona Franca (l’últim, el 7 de juny) i, probablement, l’incident del carrer de Balmes.

Per a Balcells, aquests grups representen un canvi qualitatiu. «Arriben aquí amb una cultura de tinença d’armes i un accés fàcil a l’armament. El que preocupa és que estan altament militaritzats i són extremadament violents». La seva presència també té un efecte de contagi en els baixos fons locals. En vendre armes al mercat negre de Barcelona, ​​faciliten l’accés a pistoles a delinqüents que abans no en tenien. «L’accés a les armes solia ser molt més difícil», assenyala el criminòleg. Així ho confirmen les dades dels Mossos: durant el primer trimestre del 2026, el 35% de les pistoles intervingudes en incidents eren armes de foc reals, en comparació amb el 28% del conjunt del 2025.

Objectes il·legals —inclosos fusells, munició i drogues— confiscats durant una operació policial contra el crim organitzat a Catalunya.

Barcelona no és Marsella… encara

Les xifres brutes suggereixen que cal relativitzar l’enrenou mediàtic. Marsella va registrar 17 morts relacionades amb el tràfic de drogues el 2025, en comparació amb les set de tot Catalunya, una regió amb gairebé deu vegades més població. A més, el 60% dels tirotejos a Catalunya l’any passat no van causar víctimes; es tractava principalment d’actes d’intimidació entre grups rivals.

En Muss B. ho confirma basant-se en la seva experiència personal: «No crec que la situació sigui comparable a la de Marsella, i no visc amb la por constant de rebre una bala perduda». Per la seva banda, en Balcells es nega a fixar terminis: «No m’atreviria a predir un calendari. La delinqüència és un fenomen profundament cultural i sociològic. No és una qüestió científica o mèdica en què es pugui dir que la màfia s’haurà arrelat d’aquí a deu anys».

La normalització: el perill real

En el que coincideixen tots dos és en el risc d’acabar-se habituant a la situació. Muss B. va veure com Marsella sucumbia gradualment a aquest fenomen: «He vist com aquest fenomen s’arrelava en una gran ciutat i es convertia en un problema recurrent. Vaig créixer en un barri obrer de Marsella i, en part, vaig decidir marxar de la ciutat per allunyar-me d’aquell entorn».

Balcells planteja la mateixa qüestió de manera més directa: «És que abans simplement no en parlàvem, o és que les execucions continuaven produint-se en barris marginats on es consideraven una cosa normal?». El desplaçament de la violència cap a zones més céntriques (com els carrers Balmes i Consell de Cent, o el barri del Born la nit de Sant Joan) potser no indica una escalada per si mateix, però fa visible el fenomen en llocs on no s’esperava. I és precisament aquesta visibilitat la que finalment ens obliga a afrontar la realitat.

Els embussos i la sinistralitat a l’AP-7 (l’autopista que connecta França i Espanya) des de la supressió dels peatges han provocat una reacció del president de la Generalitat de Catalunya. Podria això marcar el final dels trajectes sense peatge? A continuació, un resum de la situació.

Dimecres al matí es va celebrar un debat al Parlament de Catalunya sobre la sinistralitat a l’autopista AP-7. Mentre que l’esquerra radical demanava mesures per gestionar el trànsit de vehicles pesants, el cap del govern socialista, Salvador Illa, va anar més enllà i es va qüestionar si la supressió dels peatges (o la manera com es va dur a terme) havia estat un error. «Potser ens vam equivocar, oi?, quan tots vam demanar alegrement la fi dels peatges», va comentar.

El president va reconèixer que «efectivament hi ha un problema a l’AP-7» i considera que la creació de la ronda B-40 ofereix una bona solució per descongestionar l’autopista que uneix França i Espanya. La B-40, actualment en fase de planificació, actuaria com a quarta ronda de Barcelona. A la pràctica, es tracta d’una autopista dissenyada per connectar poblacions del Vallès i del Baix Llobregat sense passar per Barcelona (concretament Abrera, Terrassa i Sabadell, amb una possible prolongació fins a Granollers o la Roca del Vallès, segons els plans concrets.)

Al Parlament, Salvador Illa va criticar l’oposició de l’esquerra radical a l’autopista per motius mediambientals. Va reclamar un «enfocament responsable» davant les reticències a la construcció de noves infraestructures i carreteres. «Tots sentim inquietud (alguns més que d’altres, de fet)», va afegir, llançant una nova pulla a l’esquerra radical.

A més, la Generalitat de Catalunya ha presentat un sistema pioner a l’Estat dissenyat per detectar automàticament possibles infraccions de trànsit de vehicles de transport de mercaderies o de passatgers en cinc punts de la xarxa viària catalana. Quatre d’aquests punts se situaran a l’autopista AP-7.

El primer punt de control que utilitza aquesta nova tecnologia s’està provant actualment a prop de l’antiga zona de peatge de l’AP-7 a Martorell. Els sistemes consisteixen en estructures tipus pòrtic equipades amb càmeres i sensors capaços de detectar incidències com ara camions amb excés de càrrega, distintius ambientals caducats i dades del tacògraf relatives als temps de conducció i descans. Aquest detall no és gens trivial: la majoria de les infraccions comeses pels conductors de camions estan relacionadas amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris. Els conductors no s’han d’aturar; les dades es recullen mentre el vehicle està en marxa.

S’ha destinat una inversió de 4,4 milions d’euros a pesar els vehicles en circulació i controlar els períodes de descans dels conductors de camions.

Un cop els vehicles passin per sota d’aquests pòrtics, si es detecta alguna irregularitat, un panell de missatge variable mostrarà la matrícula del vehicle i indicarà al conductor que s’aturi en una zona habilitada propera. La policia hi serà present per imposar la sanció corresponent. Els conductors estrangers seran interceptats sense excepció en algun d’aquests punts.

Quatre dels cinc nous sistemes de control digital s’instal·laran en antigues zones de peatge de l’AP-7, una autopista amb un volum elevat de trànsit de camions. Segons dades de la Generalitat, pel tram de Martorell hi passen diàriament entre 26.000 i 28.000 camions i autocars; per la Roca del Vallès, entre 22.000 i 24.000; per Vila-seca, entre 12.000 i 15.000; i per la Jonquera, entre 10.000 i 11.000.

Entre el gener i l’abril d’enguany, es van inspeccionar 8.264 camions a Catalunya, fet que va comportar 7.219 denúncies. Segons els Mossos d’Esquadra, la majoria de les infraccions estaven relacionades amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris.

De moment, la iniciativa s’engega amb camions i autocars. Es podria fer extensiva als turismes en el futur? Encara no hi ha res definitiu, però el Govern ha indicat que «es poden preveure actuacions futures que incloguin altres vehicles».

Amb el Mundial de futbol en plena ebullició, proliferen els partits improvisats als carrers de Barcelona. Les associacions de veïns i de comerciants de la zona denuncien les molèsties que provoquen aquests partits.

Fotos: Ajuntament de Barcelona

Com passa cada dia en sortir de l’escola, nens i adolescents recreen partits recents del Mundial en camps improvisats al llarg de la Ronda de Sant Antoni. A l’ombra dels arbres, fan regats i passades abans de xutar cap a dues motxilles col·locades a terra que fan de porteria.

Tanmateix, aquests partits estan causant malestar entre alguns veïns i comerciants. Segons les seves associacions, els jocs dificulten el pas dels vianants, generen soroll i sovint fan que la pilota impacti contra les façanes dels edificis, els aparadors o les terrasses. Alguns impactes fins i tot han arribat a activar les alarmes dels establiments.

Un conflicte veïnal en una zona concorreguda

Des que es va pacificar el tram inferior de la Ronda de Sant Antoni —una mesura que forma part de la política municipal per recuperar espai per als vianants—, la zona s’ha convertit en un lloc habitual per jugar a futbol de manera improvisada. Això ha generat tensions inevitablement. «De vegades xuten la pilota directament cap a la botiga», explica el responsable de la botiga Moda Re, que té els aparadors encarats a la Ronda de Sant Antoni. «De tant en tant sortim a seure a l’entrada i hem d’anar amb compte que no ens colpegi una pilota al cap. També hi ha cops que xuten contra els vianants. Molts comerciants de la zona n’estan farts».

Consultat per Equinox, l’Ajuntament va confirmar que és conscient de la situació, però va afirmar que no es contempla cap prohibició general. Sosté que és «fonamental preservar el dret dels infants a jugar i a utilitzar l’espai públic com a part essencial del seu desenvolupament». No obstant això, va anunciar plans per «treballar aviat en la identificació d’espais alternatius més adequats per a aquesta mena d’activitat, prioritzant ubicacions on les característiques urbanes permetin limitar l’impacte en la vida quotidiana».

Per trobar una solució, l’Ajuntament recorre especialment als seus equips de mediació comunitària. Treballant sobre el terreny, es reuneixen amb veïns, comerciants i joves per observar els conflictes, escoltar les diverses parts implicades i identificar les solucions més adequades. Paral·lelament, els agents cívics continuen amb la seva tasca de sensibilització. «La seva funció és informar la ciutadania sobre les normes de bon ús de l’espai públic —pel que fa a la neteja, el mobiliari urbà, la circulació i la convivència—, sense tenir l’autoritat per imposar sancions», explica l’Ajuntament.

La Guàrdia Urbana només intervé en casos de molèsties per soroll confirmades —especialment al vespre o a la nit— o quan el joc suposa un perill per als vianants o el trànsit, o bé obstaculitza l’ús normal de l’espai públic.

El dret a jugar davant del dret al descans

Aquest malestar no és nou. L’estiu passat ja es van col·locar cartells al barri demanant als jugadors que no allarguessin les partides fins tard i que no utilitzessin arbres, comerços o mobiliari urbà com a porteries improvisades. Tanmateix, actualment no existeix cap normativa municipal que prohibeixi jugar a futbol als carrers de Barcelona. L’Ajuntament assenyala que no és el joc en si el que es regula, sinó «l’ús adequat de l’espai públic i la convivència entre els diferents usuaris».

Consultada per *Equinox*, la Sindicatura de Greuges de Barcelona (l’organisme independent encarregat de vetllar pels drets de la ciutadania en la seva relació amb l’Ajuntament) va coincidir amb aquest plantejament i va assenyalar que una prohibició generalitzada seria contraproduent. «L’objectiu no és trobar solucions específiques per a cada ubicació, sinó una solució general que permeti que Barcelona sigui una ciutat on la gent pugui jugar, alhora que es garanteix el respecte al dret al descans», va explicar la institució.

La Sindicatura assenyala que Barcelona ja disposa d’un marc de polítiques —la iniciativa de «ciutat jugable»— que s’hauria d’implementar en zones com la Ronda de Sant Antoni en lloc de substituir-lo per noves prohibicions.

També dona suport al procés de mediació iniciat per l’Ajuntament entre els comerciants de la zona, els veïns i els usuaris de l’espai públic. Al seu parer, la solució rau en la «responsabilitat compartida» de totes les parts —infants, pares, veïns i administracions públiques— per conciliar el dret al joc amb el dret al descans.

«Garantir un dret no ha de ser a costa d’altres. Cal trobar un equilibri perquè totes les parts puguin gaudir tant del dret al joc com del dret al descans», conclou.

Amb l’arribada del juliol ha començat un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Tour de França. Un espectacle mundial que ens pot fer més suportables les vesprades cada vegada més tòrrides de les primeres setmanes de l’estiu.

El Tour transcendeix el que és purament esportiu. És un fenomen cultural, una maquinària econòmica perfectament engreixada i una de les majors demostracions de resistència humana. Però també pot convertir-se en un magnífic laboratori per a comprendre com funciona l’economia.

En aquesta edició de 2026, que va arrancar a Barcelona el 4 de juliol, totes les mirades apunten l’eslovè Tadej Pogačar (1998). Si aconsegueix conquistar el seu cinquè Tour, igualarà els francesos Jacques Anquetil i Bernard Hinault, el belga Eddy Merckx i l’espanyol Miguel Induráin. No ho tindrà fàcil. Davant d’ell hi haurà el danès Jonas Vingegaard, doble vencedor del Tour, i el jove francès Paul Seixas, la gran revelació de la temporada i l’esperança d’un país que no celebra un campió del Tour des de Bernard Hinault, en 1985

Lliçons d’economia en bicicleta

La batalla sobre l’asfalt promet emocions. Però, a més de l’espectacle, el Tour ofereix una cosa menys evident: una extraordinària col·lecció de lliçons econòmiques, com conte en el meu llibre Un economista en el Tourmalet (2026).

Moltes de les situacions que es produeixen durant una etapa il·lustren principis econòmics millor que alguns exemples acadèmics. Només cal observar amb atenció les decisions que prenen els corredors per descobrir conceptes que normalment estudiem en els manuals universitaris.

Tornem a Bernard Hinault. El francès va conquerir cinc Tours de França i en 1986 afrontava l’última oportunitat d’arribar al sisè, una xifra que cap ciclista ha aconseguit encara. Un any abans, el seu jove company, l’estatunidenc Greg LeMond, havia treballat per ajudar-lo a aconseguir la cinquena victòria, amb la promesa que en la següent edició els papers s’invertirien.

Però Hinault mai va ser un corredor resignat. En l’etapa reina dels Pirineus va atacar des del Tourmalet, a molts quilòmetres de la meta, i va obrir un ampli avantatge gràcies a un desplegament de força i orgull. No obstant això, fins i tot els millors ciclistes estan sotmesos a l’escassetat: l’energia és un recurs limitat. Aquell esforç va resultar impossible de sostenir, Hinault es va afonar en la pujada final a Superbagnères i LeMond va capgirar la classificació general per conquistar el seu primer Tour.

I si Hinault va perdre aquell sisè Tour per no pensar com un economista?

Un dels primers conceptes que ensenyem en qualsevol curs d’economia és el cost d’oportunitat: allò a què renunciem quan prenem una decisió. Cada pedalada de l’atac d’Hinault tenia un cost. En consumir gran part de les seues forces en un moment de la carrera, renunciava a disposar-ne quan més les necessitaria. El preu d’aquella aposta no va ser únicament una etapa. Probablement, va ser l’oportunitat de convertir-se en l’únic ciclista de la història amb sis Tours de França en el seu palmarès.

Tres anys després, el mateix LeMond protagonitzaria una altra de les grans lliçons econòmiques de la història del ciclisme. El Tour de 1989 va arribar a l’última etapa amb el francès Laurent Fignon vestit de groc i un avantatge de 50 segons sobre l’estatunidenc. Tot semblava decidit.

No obstant això, LeMond va utilitzar una innovació que molts consideraven poc més que una extravagància: un manillar de triatló que millorava notablement la seua posició aerodinàmica. Fignon, en canvi, va mantenir l’equipament tradicional, sense casc i amb la seua característica cua al vent. El resultat és ja història de l’esport: Lemod va recuperar tot el desavantatge i va guanyar el Tour per tot just vuit segons, la diferència més xicoteta mai registrada.

Aquells vuit segons van ser molt més que un desenllaç esportiu. Demostraven com una innovació tecnològica pot transformar per complet el resultat d’una competició. És el mateix mecanisme que explica bona part del creixement econòmic. Les societats prosperen quan són capaces de produir més i millor gràcies al progrés tècnic i a la innovació.

Espectacle esportiu i lliçó econòmica

Aquests són només dos exemples. El ciclisme està ple de situacions que recorden conceptes econòmics. El pilot de corredors busca contínuament un equilibri semblant al d’un mercat. Les escapades mostren els incentius i els problemes de coordinació. Les aliances entre rivals revelen com la cooperació pot beneficiar fins i tot els qui competeixen entre si. I els famosos “defalliments ciclistes” il·lustren com un creixement aparentment exuberant acaba provocant les temibles bombolles financeres.

Potser aquesta és una de les raons per les quals el Tour continua fascinant més d’un segle després. No sols perquè guanya el més fort, sinó perquè cada etapa reprodueix alguns dels grans dilemes de l’economia: com gestionar recursos limitats, quan assumir riscos, quan innovar i quin cost té cada decisió. Qui seguisca la carrera aquest estiu gaudirà d’un dels majors espectacles esportius del món. Però si observa el pilot de corredors amb ulls d’economista, descobrirà que cada etapa també pot convertir-se en una classe d’economia magistral.

El Parlament de Catalunya ha aprovat recentment la Llei 2/2026, de 6 de març, que modifica l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) i que va entrar en vigor l’1 d’abril de 2026.

L’IEET és un impost propi de Catalunya, creat el 2012, que recau sobre qui realitza l’estada (el turista) i no sobre el titular de l’allotjament, que actua únicament com a recaptador. L’import a pagar depèn del nombre d’estades i de la categoria de l’establiment.

Catalunya no és l’única: Illes Balears i Galícia també han implantat tributs similars sobre les estades turístiques. La Comunitat Valenciana va intentar implantar-lo el 2022, però el va derogar abans d’aplicar-lo. Ara, l’Ajuntament de València ha demanat al Govern espanyol que reformi la legislació d’hisendes locals per permetre als ajuntaments recaptar directament un impost turístic propi.

La reforma a Catalunya, fruit d’un acord entre PSC, ERC i Comuns, eleva les tarifes, amplia els recàrrecs municipals a tot Catalunya i redefineix la destinació dels ingressos recaptats. És legítim preguntar-se si aquestes modificacions faran disminuir el nombre de turistes.

El que diuen les xifres

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2025 Catalunya va rebre 28,4 milions de turistes i excursionistes, un màxim històric. Paral·lelament, la recaptació de l’impost ha crescut de manera sostinguda: dels 52,4 milions d’euros el 2017 als 100,5 milions el 2025, un nou rècord.

Amb les noves tarifes, la Generalitat incrementarà inevitablement els seus ingressos i el turisme, per tant, no sembla especialment sensible a aquest tribut.

Tres modificacions

Primer, la reforma eleva les tarifes segons el tipus d’establiment i la seva ubicació. A Barcelona ciutat, les noves tarifes s’aplicaran des de l’1 d’abril de 2026; a la resta de Catalunya, l’increment serà escalonat fins a principis de 2027.

Per exemple, a Barcelona, els hotels de 5 estrelles passen de 7,50 € a 12 €. Els habitatges d’ús turístic, de 6,25 € a 9,50 €. I els creuers de més de 12 hores, de 6 € a 9 € per persona i nit.

El segon element és l’afectació dels ingressos. El 25 % dels ingressos obtinguts es destinarà íntegrament a polítiques d’habitatge de la Generalitat, mentre que el 75 % restant continuarà al Fons per al Foment del Turisme.

Les finalitats del Fons es reordenaran per impulsar un model de turisme sostenible, tenint en compte els efectes sobre el medi ambient i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030.

Els imports transferits als ens locals podran destinar-se també a polítiques d’interès general —habitatge, promoció econòmica i foment de la indústria— ampliant les possibilitats d’actuació municipal.

El tercer element és el règim de recàrrecs, on rau una de les novetats jurídiques més rellevants de la reforma. Els recàrrecs municipals sobre tributs autonòmics permeten als ens locals obtenir recursos propis sense dependre d’una llei pròpia.

La novetat és doble: d’una banda, Barcelona —que ja disposava d’aquest recàrrec— veurà incrementat el seu límit fins als 8 € per estada. De l’altra, la resta de municipis catalans, sovint amb finances deficitàries, podran aprovar per ordenança municipal el seu propi recàrrec a partir de l’1 d’octubre de 2026, cosa que els obrirà una nova font d’ingressos per a les seves polítiques públiques.

Per disposar d’aquests recursos, els ens locals hauran d’aprovar les respectives ordenances fiscals i signar els convenis corresponents amb l’Agència Tributària de Catalunya, que s’encarregarà de gestionar-los i recaptar-los a partir d’un model d’ordenança elaborat conjuntament amb les diputacions.

Ingressos destinats a l’habitatge

La reforma dona resposta a reptes reals: l’accés a l’habitatge i el turisme sostenible. Així, el 25 % de la recaptació total dels ingressos derivats de l’IEET s’afecta a polítiques de la Generalitat en els àmbits de l’habitatge. Tal com recull el preàmbul de la norma, es pretenen aconseguir ingressos per a fer front a la situació d’emergència d’habitatge.

Però el recàrrec municipal, tot i ser l’únic marge jurídicament viable dels ens locals, continua sent una solució parcial a un problema estructural. La resposta de fons exigiria anar més lluny: modificar la legislació d’hisendes locals per permetre als municipis disposar d’un impost turístic propi.

Caldrà veure si els fons es tradueixen en mesures concretes i si els municipis aprofiten els nous recàrrecs per millorar els serveis que el turisme sobrecarrega. En qualsevol cas, l’impost és només una de les eines disponibles.

L’opció d’altres ciutats

La taxa, però, no ho és tot. Altres destinacions opten per vies no fiscals: limitar el nombre diari de visitants —com fa Grècia a l’Acròpolis d’Atenes amb un màxim de 20 000 accessos diaris—, establir reserves prèvies obligatòries (com Machu Picchu) o regular directament l’oferta d’allotjament (com Nova York).

Si l’IEET aconsegueix els seus objectius, podria deixar de ser només un impost per convertir-se en una eina de transformació social.

La pregunta, però, continua oberta: és suficient el que tenim, o cal anar més lluny? El model català —tarifa fixa per persona i estada— podria evolucionar cap a fórmules més ambicioses, com la d’Amsterdam, on el tribut es calcula com un percentatge del cost total de l’allotjament. O incorporar criteris d’estacionalitat que permetin modular la càrrega fiscal segons els pics de demanda (com el cas de les illes de Mykonos i Santorini).

Dues vies que altres destinacions europees ja exploren i que Catalunya podria tenir en compte en futures reformes.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.