La remodelació del passeig més famós de Barcelona, ​​iniciada el 2022, té prevista la finalització per al febrer del 2027. Tanmateix, tot just acabar aquest projecte, ja n’hi ha un altre a l’horitzó: la reforma del mercat de la Boqueria, que començarà aquest estiu.

Entre lones, tanques metàl·liques i el soroll de fons constant dels martells pneumàtics, la Rambla viu al ritme de les excavadores des de fa gairebé quatre anys. El passeig (on cada dia es creuen milers de turistes, veïns i venedors ambulants) s’assembla més a una drassana que no pas a l’avinguda arbrada de plàtans que la va fer mundialment famosa.

Atrapat entre uns veïns que somien recuperar l’espai per als vianants i uns comerciants que veuen com la seva clientela minva mes a mes, el projecte de la Rambla s’ha convertit en un baròmetre de la transformació (de vegades dolorosa) de Barcelona davant del turisme de masses. El cost reflecteix la magnitud del projecte: més de 55 milions d’euros, finançats per l’Ajuntament.

Quatre anys després, el final és a tocar

Tot va començar el 3 d’octubre del 2022, durant el mandat d’Ada Colau, amb l’obertura del primer tram entre Drassanes i Santa Madrona. Inicialment, estava previst que el projecte s’allargués fins al 2030. Tanmateix, l’arribada de Jaume Collboni a l’alcaldia va canviar la situació; el nou govern va convertir la reforma en una prioritat política i va comprimir el calendari a 34 mesos d’obres reals, dividits en tres grans fases.

Primer es van abordar les obres al costat del Gòtic (que continuaran fins a mitjan 2025) i després es passarà al costat del Raval, la finalització del qual està prevista per a la primavera del 2026. Des de principis d’any, els equips han començat finalment les obres al tram central (la part més emblemàtica), que s’estén entre la plaça de Catalunya i el mosaic de Miró.

Aquest redisseny té múltiples objectius: ampliar les voreres un terç, reduir l’espai destinat als cotxes a un únic carril de circulació en sentit ascendent, incorporar vegetació al bulevard, modernitzar les xarxes de serveis subterranis (que tenen dècades d’antiguitat) i recuperar el paper de la zona com a centre cultural i cívic, en lloc d’un espai orientat exclusivament al turisme.

El consistori també vol deixar enrere la imatge del passeig com un espai saturat per una barreja desordenada de terrasses i venedors ambulants sense llicència. La Rambla es convertirà en la primera «zona d’excel·lència de terrasses» de la ciutat, amb menys taules, para-sols uniformes per a tots els establiments i la prohibició de mostrar marques o logotips al mobiliari.

Després de quatre anys d’espera, hi ha una data que tothom té al cap: el 13 i el 14 de febrer de 2027. Durant aquests dies, l’Ajuntament organitzarà una gran festa ciutadana (batejada com «Ramblas arriba, ramblas abajo») per celebrar la reobertura total del passeig.

La Boqueria tampoc no se’n salva

Com si no n’hi hagués prou amb una obra, el mercat de la Boqueria, situat a tocar, també entra ara en una fase de remodelació. Després d’una votació dels paradistes (aprovada per més del 90% la tardor del 2025), l’Ajuntament ha confirmat que les obres començaran l’estiu del 2026. La fase inicial se centrarà a reconstruir la zona central del peix, millorar l’accessibilitat i renovar els lavabos.

El pressupost anunciat ronda els 12 milions d’euros, una xifra que, segons fonts internes, podria augmentar. Està previst que aquesta primera etapa finalitzi a finals del 2027, mentre que la resta del projecte (que inclou la retirada completa de l’amiant de la coberta) es podria allargar fins al 2030, segons algunes estimacions.

L’objectiu declarat del municipi va més enllà d’una simple renovació; es tracta de reequilibrar l’oferta de productes entre els aliments frescos i els plats preparats, amb una nova normativa interna que garanteix que almenys el 50% dels productes siguin tradicionals. José Antonio Donaire, comissionat municipal de turisme sostenible, va resumir la filosofia del projecte destacant la necessitat de «desaturistitzar» realment les zones més saturades de la ciutat. Aquesta situació preocupa els comerciants locals, que temen haver d’afrontar una acumulació de contratemps durant els pròxims mesos.

Al carrer: cansament entre comerciants i turistes

Per a en Miguel, un pintor que fa quinze anys que instal·la el cavallet al tram central, el projecte d’obres deixa un regust amarg. Afirma haver perdut al voltant d’un 30% de la clientela des que van començar els treballs: els turistes són desviats per altres itineraris, l’accés per als vianants ha canviat de lloc repetidament en pocs mesos i el soroll constant de la maquinària pesant dissuadeix els transeünts d’aturar-se a contemplar la seva obra. «Treballem enmig del brogit dels martells pneumàtics; ja no és una passejada agradable, sinó una cursa d’obstacles», comenta mentre assenyala les tanques que ara envolten el seu emplaçament habitual.

Pel que fa als visitants, les reaccions van des de la perplexitat fins a la resignació. L’Elena, una jove grega que visita Barcelona durant una setmana, admet que no sabia que el passeig estava en obres quan va reservar el viatge: «Ningú no m’ho va dir; no vaig veure les tanques d’obra fins que vaig arribar». Reconeix, però, que la reforma és probablement necessària per a una zona tan transitada.

La Sarah, una turista britànica, en treu una conclusió més pragmàtica: «Una altra vegada, comprovaré l’estat de les obres abans de reservar un hotel a prop de la Rambla». Mentrestant, l’Hervé, que és a Barcelona per negocis des de França, manifesta sorpresa i cert malestar: «Ja vaig veure el passeig en obres fa dos anys i esperava que ja estiguessin acabades. Davant del soroll constant i les desviacions interminables, el meu consell és senzill: val més evitar la Rambla completament», afirma.

Caldrà veure si el calendari (que ja s’ha accelerat un cop) es manté ferm aquesta vegada i si, quan arribi el 2027, els barcelonins veuran finalment la Rambla que se’ls ha promès durant els darrers quatre anys.

El 2025, Catalunya va registrar 93 tirotejos, un augment del 35% respecte al 2024. El ritme s’ha accelerat des de l’inici del 2026: en només sis mesos, la regió ja ha registrat gairebé tants homicidis amb arma de foc com en tot l’any anterior. Tot i que això convida a fer comparacions amb Marsella, els experts demanen una visió més matisada.

El 10 de juny de 2026, un home va morir tirotejat al carrer de Balmes, al cor de Barcelona, ​​just davant d’una comissaria de la Policia Nacional. En aquell moment, la ciutat estava immersa en l’operatiu de seguretat més extens dels darrers anys amb motiu de la visita del papa Lleó XIV. Tres dies abans, un altre home havia estat executat al districte de la Zona Franca sota una pluja de trets d’arma semiautomàtica.

El 23 de juny (la nit de Sant Joan) es van sentir trets en un pis del barri del Born de Barcelona; poc després, dos sospitosos van ser detinguts amb una arma i un quilogram de cocaïna al vehicle. Aquella mateixa nit, un home va ingressar a l’Hospital de Bellvitge amb una ferida de bala al genoll. En sis mesos, Catalunya ja ha registrat tants homicidis amb arma de foc com en tot el 2025. La pregunta que sorgeix és: segueix la regió la mateixa trajectòria que Marsella, sovint citada com un exemple d’advertiment a Europa pel que fa al tràfic de drogues?

«Comencem a reconèixer certs senyals»

En Muss B. és de Marsella. Fa uns deu anys que viu a Barcelona. Quan sent parlar de l’onada de tirotejos a Catalunya, hi ha alguna cosa que li resulta familiar. «El que em crida l’atenció és que em recorda les primeres fases de l’escalada del fenomen a Marsella. Aleshores, encara semblava que es tractava d’incidents aïllats, però, a poc a poc, aquestes notícies es van fer més freqüents i més visibles». Tanmateix, s’afanya a afegir que totes dues ciutats continuen sent «ben diferents», atesa la llarga trajectòria de crim organitzat a Marsella, que s’estén al llarg de diverses dècades.

El que més li preocupa és una altra tendència: «El risc que els ajustaments de comptes esdevinguin, a poc a poc, una cosa habitual en el panorama mediàtic. Això és el que va passar a Marsella; després de sentir-ne parlar tan sovint, aquests successos acaben percebent-se com una notícia més entre tantes d’altres».

El 10 de juny de 2026, un home mor d’un tret al carrer de Balmes.

Barcelona: un centre històric del crim

Per a Marc Balcells Magrans, director del Departament de Criminologia de la Facultat de Dret i Ciència Política de la UOC, la sorpresa no es troba allà on es podria esperar. «El fet que Barcelona sigui un centre del crim organitzat no sorprèn gens. D’una banda, hi ha el port; de l’altra, l’aeroport; i, finalment, la via que connecta França amb la resta d’Espanya». El crim organitzat, assenyala, és present a Barcelona «des del segle XIX».

El que és nou, però, és la recent coincidència de diversos incidents amb armes de foc en una ciutat on aquesta mena de violència havia estat poc habitual. L’homicidi del 10 de juny n’és l’exemple més destacat. Tot i això, Balcells resta importància a la interpretació simbòlica. «No és un desafiament a l’Estat. Aquests grups necessiten passar desapercebuts. La víctima va ser executada allà simplement perquè hi passava per casualitat». Va ser una qüestió d’oportunitat, no de provocació.

Grups de l’Europa de l’Est: un nou actor militaritzat

Darrere l’augment dels incidents amb armes de foc, els investigadors dels Mossos d’Esquadra assenyalen específicament clans de l’Europa de l’Est, sobretot de Montenegro. Se’ls atribueixen diversos homicidis recents —incloent-hi dos assassinats en tres setmanes al mateix carrer de la Zona Franca (l’últim, el 7 de juny) i, probablement, l’incident del carrer de Balmes.

Per a Balcells, aquests grups representen un canvi qualitatiu. «Arriben aquí amb una cultura de tinença d’armes i un accés fàcil a l’armament. El que preocupa és que estan altament militaritzats i són extremadament violents». La seva presència també té un efecte de contagi en els baixos fons locals. En vendre armes al mercat negre de Barcelona, ​​faciliten l’accés a pistoles a delinqüents que abans no en tenien. «L’accés a les armes solia ser molt més difícil», assenyala el criminòleg. Així ho confirmen les dades dels Mossos: durant el primer trimestre del 2026, el 35% de les pistoles intervingudes en incidents eren armes de foc reals, en comparació amb el 28% del conjunt del 2025.

Objectes il·legals —inclosos fusells, munició i drogues— confiscats durant una operació policial contra el crim organitzat a Catalunya.

Barcelona no és Marsella… encara

Les xifres brutes suggereixen que cal relativitzar l’enrenou mediàtic. Marsella va registrar 17 morts relacionades amb el tràfic de drogues el 2025, en comparació amb les set de tot Catalunya, una regió amb gairebé deu vegades més població. A més, el 60% dels tirotejos a Catalunya l’any passat no van causar víctimes; es tractava principalment d’actes d’intimidació entre grups rivals.

En Muss B. ho confirma basant-se en la seva experiència personal: «No crec que la situació sigui comparable a la de Marsella, i no visc amb la por constant de rebre una bala perduda». Per la seva banda, en Balcells es nega a fixar terminis: «No m’atreviria a predir un calendari. La delinqüència és un fenomen profundament cultural i sociològic. No és una qüestió científica o mèdica en què es pugui dir que la màfia s’haurà arrelat d’aquí a deu anys».

La normalització: el perill real

En el que coincideixen tots dos és en el risc d’acabar-se habituant a la situació. Muss B. va veure com Marsella sucumbia gradualment a aquest fenomen: «He vist com aquest fenomen s’arrelava en una gran ciutat i es convertia en un problema recurrent. Vaig créixer en un barri obrer de Marsella i, en part, vaig decidir marxar de la ciutat per allunyar-me d’aquell entorn».

Balcells planteja la mateixa qüestió de manera més directa: «És que abans simplement no en parlàvem, o és que les execucions continuaven produint-se en barris marginats on es consideraven una cosa normal?». El desplaçament de la violència cap a zones més céntriques (com els carrers Balmes i Consell de Cent, o el barri del Born la nit de Sant Joan) potser no indica una escalada per si mateix, però fa visible el fenomen en llocs on no s’esperava. I és precisament aquesta visibilitat la que finalment ens obliga a afrontar la realitat.

Els embussos i la sinistralitat a l’AP-7 (l’autopista que connecta França i Espanya) des de la supressió dels peatges han provocat una reacció del president de la Generalitat de Catalunya. Podria això marcar el final dels trajectes sense peatge? A continuació, un resum de la situació.

Dimecres al matí es va celebrar un debat al Parlament de Catalunya sobre la sinistralitat a l’autopista AP-7. Mentre que l’esquerra radical demanava mesures per gestionar el trànsit de vehicles pesants, el cap del govern socialista, Salvador Illa, va anar més enllà i es va qüestionar si la supressió dels peatges (o la manera com es va dur a terme) havia estat un error. «Potser ens vam equivocar, oi?, quan tots vam demanar alegrement la fi dels peatges», va comentar.

El president va reconèixer que «efectivament hi ha un problema a l’AP-7» i considera que la creació de la ronda B-40 ofereix una bona solució per descongestionar l’autopista que uneix França i Espanya. La B-40, actualment en fase de planificació, actuaria com a quarta ronda de Barcelona. A la pràctica, es tracta d’una autopista dissenyada per connectar poblacions del Vallès i del Baix Llobregat sense passar per Barcelona (concretament Abrera, Terrassa i Sabadell, amb una possible prolongació fins a Granollers o la Roca del Vallès, segons els plans concrets.)

Al Parlament, Salvador Illa va criticar l’oposició de l’esquerra radical a l’autopista per motius mediambientals. Va reclamar un «enfocament responsable» davant les reticències a la construcció de noves infraestructures i carreteres. «Tots sentim inquietud (alguns més que d’altres, de fet)», va afegir, llançant una nova pulla a l’esquerra radical.

A més, la Generalitat de Catalunya ha presentat un sistema pioner a l’Estat dissenyat per detectar automàticament possibles infraccions de trànsit de vehicles de transport de mercaderies o de passatgers en cinc punts de la xarxa viària catalana. Quatre d’aquests punts se situaran a l’autopista AP-7.

El primer punt de control que utilitza aquesta nova tecnologia s’està provant actualment a prop de l’antiga zona de peatge de l’AP-7 a Martorell. Els sistemes consisteixen en estructures tipus pòrtic equipades amb càmeres i sensors capaços de detectar incidències com ara camions amb excés de càrrega, distintius ambientals caducats i dades del tacògraf relatives als temps de conducció i descans. Aquest detall no és gens trivial: la majoria de les infraccions comeses pels conductors de camions estan relacionadas amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris. Els conductors no s’han d’aturar; les dades es recullen mentre el vehicle està en marxa.

S’ha destinat una inversió de 4,4 milions d’euros a pesar els vehicles en circulació i controlar els períodes de descans dels conductors de camions.

Un cop els vehicles passin per sota d’aquests pòrtics, si es detecta alguna irregularitat, un panell de missatge variable mostrarà la matrícula del vehicle i indicarà al conductor que s’aturi en una zona habilitada propera. La policia hi serà present per imposar la sanció corresponent. Els conductors estrangers seran interceptats sense excepció en algun d’aquests punts.

Quatre dels cinc nous sistemes de control digital s’instal·laran en antigues zones de peatge de l’AP-7, una autopista amb un volum elevat de trànsit de camions. Segons dades de la Generalitat, pel tram de Martorell hi passen diàriament entre 26.000 i 28.000 camions i autocars; per la Roca del Vallès, entre 22.000 i 24.000; per Vila-seca, entre 12.000 i 15.000; i per la Jonquera, entre 10.000 i 11.000.

Entre el gener i l’abril d’enguany, es van inspeccionar 8.264 camions a Catalunya, fet que va comportar 7.219 denúncies. Segons els Mossos d’Esquadra, la majoria de les infraccions estaven relacionades amb l’incompliment dels períodes de descans obligatoris.

De moment, la iniciativa s’engega amb camions i autocars. Es podria fer extensiva als turismes en el futur? Encara no hi ha res definitiu, però el Govern ha indicat que «es poden preveure actuacions futures que incloguin altres vehicles».

Amb el Mundial de futbol en plena ebullició, proliferen els partits improvisats als carrers de Barcelona. Les associacions de veïns i de comerciants de la zona denuncien les molèsties que provoquen aquests partits.

Fotos: Ajuntament de Barcelona

Com passa cada dia en sortir de l’escola, nens i adolescents recreen partits recents del Mundial en camps improvisats al llarg de la Ronda de Sant Antoni. A l’ombra dels arbres, fan regats i passades abans de xutar cap a dues motxilles col·locades a terra que fan de porteria.

Tanmateix, aquests partits estan causant malestar entre alguns veïns i comerciants. Segons les seves associacions, els jocs dificulten el pas dels vianants, generen soroll i sovint fan que la pilota impacti contra les façanes dels edificis, els aparadors o les terrasses. Alguns impactes fins i tot han arribat a activar les alarmes dels establiments.

Un conflicte veïnal en una zona concorreguda

Des que es va pacificar el tram inferior de la Ronda de Sant Antoni —una mesura que forma part de la política municipal per recuperar espai per als vianants—, la zona s’ha convertit en un lloc habitual per jugar a futbol de manera improvisada. Això ha generat tensions inevitablement. «De vegades xuten la pilota directament cap a la botiga», explica el responsable de la botiga Moda Re, que té els aparadors encarats a la Ronda de Sant Antoni. «De tant en tant sortim a seure a l’entrada i hem d’anar amb compte que no ens colpegi una pilota al cap. També hi ha cops que xuten contra els vianants. Molts comerciants de la zona n’estan farts».

Consultat per Equinox, l’Ajuntament va confirmar que és conscient de la situació, però va afirmar que no es contempla cap prohibició general. Sosté que és «fonamental preservar el dret dels infants a jugar i a utilitzar l’espai públic com a part essencial del seu desenvolupament». No obstant això, va anunciar plans per «treballar aviat en la identificació d’espais alternatius més adequats per a aquesta mena d’activitat, prioritzant ubicacions on les característiques urbanes permetin limitar l’impacte en la vida quotidiana».

Per trobar una solució, l’Ajuntament recorre especialment als seus equips de mediació comunitària. Treballant sobre el terreny, es reuneixen amb veïns, comerciants i joves per observar els conflictes, escoltar les diverses parts implicades i identificar les solucions més adequades. Paral·lelament, els agents cívics continuen amb la seva tasca de sensibilització. «La seva funció és informar la ciutadania sobre les normes de bon ús de l’espai públic —pel que fa a la neteja, el mobiliari urbà, la circulació i la convivència—, sense tenir l’autoritat per imposar sancions», explica l’Ajuntament.

La Guàrdia Urbana només intervé en casos de molèsties per soroll confirmades —especialment al vespre o a la nit— o quan el joc suposa un perill per als vianants o el trànsit, o bé obstaculitza l’ús normal de l’espai públic.

El dret a jugar davant del dret al descans

Aquest malestar no és nou. L’estiu passat ja es van col·locar cartells al barri demanant als jugadors que no allarguessin les partides fins tard i que no utilitzessin arbres, comerços o mobiliari urbà com a porteries improvisades. Tanmateix, actualment no existeix cap normativa municipal que prohibeixi jugar a futbol als carrers de Barcelona. L’Ajuntament assenyala que no és el joc en si el que es regula, sinó «l’ús adequat de l’espai públic i la convivència entre els diferents usuaris».

Consultada per *Equinox*, la Sindicatura de Greuges de Barcelona (l’organisme independent encarregat de vetllar pels drets de la ciutadania en la seva relació amb l’Ajuntament) va coincidir amb aquest plantejament i va assenyalar que una prohibició generalitzada seria contraproduent. «L’objectiu no és trobar solucions específiques per a cada ubicació, sinó una solució general que permeti que Barcelona sigui una ciutat on la gent pugui jugar, alhora que es garanteix el respecte al dret al descans», va explicar la institució.

La Sindicatura assenyala que Barcelona ja disposa d’un marc de polítiques —la iniciativa de «ciutat jugable»— que s’hauria d’implementar en zones com la Ronda de Sant Antoni en lloc de substituir-lo per noves prohibicions.

També dona suport al procés de mediació iniciat per l’Ajuntament entre els comerciants de la zona, els veïns i els usuaris de l’espai públic. Al seu parer, la solució rau en la «responsabilitat compartida» de totes les parts —infants, pares, veïns i administracions públiques— per conciliar el dret al joc amb el dret al descans.

«Garantir un dret no ha de ser a costa d’altres. Cal trobar un equilibri perquè totes les parts puguin gaudir tant del dret al joc com del dret al descans», conclou.

Amb l’arribada del juliol ha començat un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Tour de França. Un espectacle mundial que ens pot fer més suportables les vesprades cada vegada més tòrrides de les primeres setmanes de l’estiu.

El Tour transcendeix el que és purament esportiu. És un fenomen cultural, una maquinària econòmica perfectament engreixada i una de les majors demostracions de resistència humana. Però també pot convertir-se en un magnífic laboratori per a comprendre com funciona l’economia.

En aquesta edició de 2026, que va arrancar a Barcelona el 4 de juliol, totes les mirades apunten l’eslovè Tadej Pogačar (1998). Si aconsegueix conquistar el seu cinquè Tour, igualarà els francesos Jacques Anquetil i Bernard Hinault, el belga Eddy Merckx i l’espanyol Miguel Induráin. No ho tindrà fàcil. Davant d’ell hi haurà el danès Jonas Vingegaard, doble vencedor del Tour, i el jove francès Paul Seixas, la gran revelació de la temporada i l’esperança d’un país que no celebra un campió del Tour des de Bernard Hinault, en 1985

Lliçons d’economia en bicicleta

La batalla sobre l’asfalt promet emocions. Però, a més de l’espectacle, el Tour ofereix una cosa menys evident: una extraordinària col·lecció de lliçons econòmiques, com conte en el meu llibre Un economista en el Tourmalet (2026).

Moltes de les situacions que es produeixen durant una etapa il·lustren principis econòmics millor que alguns exemples acadèmics. Només cal observar amb atenció les decisions que prenen els corredors per descobrir conceptes que normalment estudiem en els manuals universitaris.

Tornem a Bernard Hinault. El francès va conquerir cinc Tours de França i en 1986 afrontava l’última oportunitat d’arribar al sisè, una xifra que cap ciclista ha aconseguit encara. Un any abans, el seu jove company, l’estatunidenc Greg LeMond, havia treballat per ajudar-lo a aconseguir la cinquena victòria, amb la promesa que en la següent edició els papers s’invertirien.

Però Hinault mai va ser un corredor resignat. En l’etapa reina dels Pirineus va atacar des del Tourmalet, a molts quilòmetres de la meta, i va obrir un ampli avantatge gràcies a un desplegament de força i orgull. No obstant això, fins i tot els millors ciclistes estan sotmesos a l’escassetat: l’energia és un recurs limitat. Aquell esforç va resultar impossible de sostenir, Hinault es va afonar en la pujada final a Superbagnères i LeMond va capgirar la classificació general per conquistar el seu primer Tour.

I si Hinault va perdre aquell sisè Tour per no pensar com un economista?

Un dels primers conceptes que ensenyem en qualsevol curs d’economia és el cost d’oportunitat: allò a què renunciem quan prenem una decisió. Cada pedalada de l’atac d’Hinault tenia un cost. En consumir gran part de les seues forces en un moment de la carrera, renunciava a disposar-ne quan més les necessitaria. El preu d’aquella aposta no va ser únicament una etapa. Probablement, va ser l’oportunitat de convertir-se en l’únic ciclista de la història amb sis Tours de França en el seu palmarès.

Tres anys després, el mateix LeMond protagonitzaria una altra de les grans lliçons econòmiques de la història del ciclisme. El Tour de 1989 va arribar a l’última etapa amb el francès Laurent Fignon vestit de groc i un avantatge de 50 segons sobre l’estatunidenc. Tot semblava decidit.

No obstant això, LeMond va utilitzar una innovació que molts consideraven poc més que una extravagància: un manillar de triatló que millorava notablement la seua posició aerodinàmica. Fignon, en canvi, va mantenir l’equipament tradicional, sense casc i amb la seua característica cua al vent. El resultat és ja història de l’esport: Lemod va recuperar tot el desavantatge i va guanyar el Tour per tot just vuit segons, la diferència més xicoteta mai registrada.

Aquells vuit segons van ser molt més que un desenllaç esportiu. Demostraven com una innovació tecnològica pot transformar per complet el resultat d’una competició. És el mateix mecanisme que explica bona part del creixement econòmic. Les societats prosperen quan són capaces de produir més i millor gràcies al progrés tècnic i a la innovació.

Espectacle esportiu i lliçó econòmica

Aquests són només dos exemples. El ciclisme està ple de situacions que recorden conceptes econòmics. El pilot de corredors busca contínuament un equilibri semblant al d’un mercat. Les escapades mostren els incentius i els problemes de coordinació. Les aliances entre rivals revelen com la cooperació pot beneficiar fins i tot els qui competeixen entre si. I els famosos “defalliments ciclistes” il·lustren com un creixement aparentment exuberant acaba provocant les temibles bombolles financeres.

Potser aquesta és una de les raons per les quals el Tour continua fascinant més d’un segle després. No sols perquè guanya el més fort, sinó perquè cada etapa reprodueix alguns dels grans dilemes de l’economia: com gestionar recursos limitats, quan assumir riscos, quan innovar i quin cost té cada decisió. Qui seguisca la carrera aquest estiu gaudirà d’un dels majors espectacles esportius del món. Però si observa el pilot de corredors amb ulls d’economista, descobrirà que cada etapa també pot convertir-se en una classe d’economia magistral.

El Parlament de Catalunya ha aprovat recentment la Llei 2/2026, de 6 de març, que modifica l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) i que va entrar en vigor l’1 d’abril de 2026.

L’IEET és un impost propi de Catalunya, creat el 2012, que recau sobre qui realitza l’estada (el turista) i no sobre el titular de l’allotjament, que actua únicament com a recaptador. L’import a pagar depèn del nombre d’estades i de la categoria de l’establiment.

Catalunya no és l’única: Illes Balears i Galícia també han implantat tributs similars sobre les estades turístiques. La Comunitat Valenciana va intentar implantar-lo el 2022, però el va derogar abans d’aplicar-lo. Ara, l’Ajuntament de València ha demanat al Govern espanyol que reformi la legislació d’hisendes locals per permetre als ajuntaments recaptar directament un impost turístic propi.

La reforma a Catalunya, fruit d’un acord entre PSC, ERC i Comuns, eleva les tarifes, amplia els recàrrecs municipals a tot Catalunya i redefineix la destinació dels ingressos recaptats. És legítim preguntar-se si aquestes modificacions faran disminuir el nombre de turistes.

El que diuen les xifres

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2025 Catalunya va rebre 28,4 milions de turistes i excursionistes, un màxim històric. Paral·lelament, la recaptació de l’impost ha crescut de manera sostinguda: dels 52,4 milions d’euros el 2017 als 100,5 milions el 2025, un nou rècord.

Amb les noves tarifes, la Generalitat incrementarà inevitablement els seus ingressos i el turisme, per tant, no sembla especialment sensible a aquest tribut.

Tres modificacions

Primer, la reforma eleva les tarifes segons el tipus d’establiment i la seva ubicació. A Barcelona ciutat, les noves tarifes s’aplicaran des de l’1 d’abril de 2026; a la resta de Catalunya, l’increment serà escalonat fins a principis de 2027.

Per exemple, a Barcelona, els hotels de 5 estrelles passen de 7,50 € a 12 €. Els habitatges d’ús turístic, de 6,25 € a 9,50 €. I els creuers de més de 12 hores, de 6 € a 9 € per persona i nit.

El segon element és l’afectació dels ingressos. El 25 % dels ingressos obtinguts es destinarà íntegrament a polítiques d’habitatge de la Generalitat, mentre que el 75 % restant continuarà al Fons per al Foment del Turisme.

Les finalitats del Fons es reordenaran per impulsar un model de turisme sostenible, tenint en compte els efectes sobre el medi ambient i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030.

Els imports transferits als ens locals podran destinar-se també a polítiques d’interès general —habitatge, promoció econòmica i foment de la indústria— ampliant les possibilitats d’actuació municipal.

El tercer element és el règim de recàrrecs, on rau una de les novetats jurídiques més rellevants de la reforma. Els recàrrecs municipals sobre tributs autonòmics permeten als ens locals obtenir recursos propis sense dependre d’una llei pròpia.

La novetat és doble: d’una banda, Barcelona —que ja disposava d’aquest recàrrec— veurà incrementat el seu límit fins als 8 € per estada. De l’altra, la resta de municipis catalans, sovint amb finances deficitàries, podran aprovar per ordenança municipal el seu propi recàrrec a partir de l’1 d’octubre de 2026, cosa que els obrirà una nova font d’ingressos per a les seves polítiques públiques.

Per disposar d’aquests recursos, els ens locals hauran d’aprovar les respectives ordenances fiscals i signar els convenis corresponents amb l’Agència Tributària de Catalunya, que s’encarregarà de gestionar-los i recaptar-los a partir d’un model d’ordenança elaborat conjuntament amb les diputacions.

Ingressos destinats a l’habitatge

La reforma dona resposta a reptes reals: l’accés a l’habitatge i el turisme sostenible. Així, el 25 % de la recaptació total dels ingressos derivats de l’IEET s’afecta a polítiques de la Generalitat en els àmbits de l’habitatge. Tal com recull el preàmbul de la norma, es pretenen aconseguir ingressos per a fer front a la situació d’emergència d’habitatge.

Però el recàrrec municipal, tot i ser l’únic marge jurídicament viable dels ens locals, continua sent una solució parcial a un problema estructural. La resposta de fons exigiria anar més lluny: modificar la legislació d’hisendes locals per permetre als municipis disposar d’un impost turístic propi.

Caldrà veure si els fons es tradueixen en mesures concretes i si els municipis aprofiten els nous recàrrecs per millorar els serveis que el turisme sobrecarrega. En qualsevol cas, l’impost és només una de les eines disponibles.

L’opció d’altres ciutats

La taxa, però, no ho és tot. Altres destinacions opten per vies no fiscals: limitar el nombre diari de visitants —com fa Grècia a l’Acròpolis d’Atenes amb un màxim de 20 000 accessos diaris—, establir reserves prèvies obligatòries (com Machu Picchu) o regular directament l’oferta d’allotjament (com Nova York).

Si l’IEET aconsegueix els seus objectius, podria deixar de ser només un impost per convertir-se en una eina de transformació social.

La pregunta, però, continua oberta: és suficient el que tenim, o cal anar més lluny? El model català —tarifa fixa per persona i estada— podria evolucionar cap a fórmules més ambicioses, com la d’Amsterdam, on el tribut es calcula com un percentatge del cost total de l’allotjament. O incorporar criteris d’estacionalitat que permetin modular la càrrega fiscal segons els pics de demanda (com el cas de les illes de Mykonos i Santorini).

Dues vies que altres destinacions europees ja exploren i que Catalunya podria tenir en compte en futures reformes.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.

Imatge de la campanya #ÉsOdi – Signatura imatge: Taula del Tercer Sector Social

Impulsa la campanya #ÉsOdi per visibilitzar com els discursos discriminatoris s’han normalitzat i alerta sobre el seu impacte sobre col·lectius vulnerables

La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ha presentat la campanya #ÉsOdi amb un objectiu clar: alertar sobre la normalització dels discursos d’odi i d’extrema dreta en la societat actual i posar en evidència les conseqüències que tenen sobre les persones i els col·lectius més vulnerables.

La peça central de la campanya és un espot audiovisual, produït per Quepo Cooperativa, basat en testimonis reals. A través de situacions quotidianes, la peça mostra com expressions discriminatòries que afecten persones migrades, gitanes, LGTBIQ+, amb discapacitat, problemes de salut mental, persones grans o en situació de pobresa, han deixat de ser excepcionals per convertir-se en part del relat habitual en espais tan diversos com el carrer, les xarxes socials, els mitjans de comunicació o fins i tot el debat institucional.

L’espot recull frases que reflecteixen aquesta realitat i que evidencien la persistència d’estereotips i prejudicis: des de comentaris racistes o xenòfobs fins a expressions LGTBI-fòbiques, masclistes, capacitistes o edatistes. La campanya denuncia precisament aquesta acumulació de discursos que, de manera progressiva, estan erosionant la convivència i els drets fonamentals.

La digitalització i les xarxes amplifiquen els missatges d’odi

Segons la Taula del Tercer Sector Social, aquests discursos no són nous, sinó que parteixen de discriminacions estructurals que fa dècades que existeixen. El que ha canviat és la seva amplificació. La digitalització, la velocitat de difusió a les xarxes socials i la seva presència creixent en espais públics han contribuït a fer-los més visibles i, en molts casos, més acceptats socialment.

En aquest context, la campanya subratlla que el problema no es limita als insults o a les expressions explícites d’odi, sinó que també inclou narratives que culpabilitzen col·lectius sencers de problemes complexos, simplificant realitats socials i econòmiques i alimentant la polarització.

Les entitats socials també alerten que aquests discursos tenen conseqüències directes en la vida de les persones. L’espot posa el focus en situacions de discriminació en l’accés a l’habitatge, al mercat laboral o en la interacció quotidiana, on determinats col·lectius són rebutjats simplement pel seu origen, identitat o condició. Aquest impacte, segons les entitats, no només afecta les persones assenyalades, sinó també les organitzacions que les acompanyen, que sovint es converteixen també en objectiu d’atacs, i el conjunt de la societat.

Reforçar la capacitat crítica de la ciutadania

La Taula del Tercer Sector Social també vincula el llançament de la campanya amb el context polític actual. L’estrena d’#ÉsOdi coincideix amb l’inici del període previ a les eleccions municipals, una etapa en què sovint augmenten els discursos simplificadors i polaritzadors. Les entitats alerten que aquests moments són especialment sensibles a la propagació de missatges que busquen culpabilitzar determinats col·lectius en situació vulnerable de problemes estructurals com la pobresa, l’exclusió i les desigualtats .

Davant d’aquest escenari, la campanya vol reforçar la capacitat crítica de la ciutadania i promoure la identificació d’aquests discursos abans que es normalitzin. El lema “És odi, atura’l” resumeix aquesta voluntat d’interpel·lar directament la societat i fomentar una resposta activa davant la discriminació.

Roda de premsa de presentació de l’espot #ÉsOdi al Hub Social amb portaveus de la Taula del Tercer Sector Social, Quepo Cooperativa i Fundació Secretariado Gitano. (Signatura foto: Taula del Tercer Sector Social).

A més de l’espot, la iniciativa inclou una falca de ràdio i el portal esodi.cat, que ofereix informació, recursos i eines pràctiques per identificar i combatre els discursos d’odi. Aquest espai digital s’adreça especialment al públic jove, un dels col·lectius més exposats a aquest tipus de continguts en l’entorn digital.

#ÉsOdi no és una acció puntual, sinó una campanya sostinguda en el temps. Després d’una primera fase llançada el 2024 a les xarxes socials amb la participació de creadors de contingut, la iniciativa ha anat ampliant el seu abast amb accions centrades en la desinformació i les narratives antiimmigració. La nova fase busca consolidar aquest treball de sensibilització i ampliar-ne l’impacte social.

Amb aquesta campanya, la Taula del Tercer Sector Social reafirma el seu compromís amb la defensa dels drets humans i amb la construcció d’una societat més inclusiva, posant el focus en la necessitat de no banalitzar els discursos d’odi i d’actuar de manera col·lectiva per frenar-ne l’expansió.

Contingut patrocinat