Et ve de gust prendre una copa en una terrassa assolellada però us falta inspiració? Ara una aplicació us permet veure quines terrasses estan al sol. De res.

Foto: Equinox

18:30, sortint de la feina. Fa un temps preciós a Barcelona, ​​així que volem prendre una cervesa en una terrassa, però no en qualsevol terrassa: en una assolellada. I aquí teniu el problema: no sabem on anar. Pel que sembla, és un problema global, ja que un desenvolupador britànic ha creat una aplicació que permet veure en temps real quines terrasses estan al sol, en funció de la posició del sol i l’alçada dels edificis.

SunSeekr (el nom de l’app) va ser creat per l’arquitecte Mo Dawod, que el va llançar a Londres com un projecte d’ús personal i que s’ha estès a la resta del món. L’aplicació és encara jove i, per tant, encara presenta bugs, però és un bon començament. I per a aquells que tenen el to fràgil, es pot canviar el criteri de recerca centrant-se en les terrasses a l’ombra. Revolucionari, oi?

L’aplicació està disponible per a telèfons i ordinadors, i és gratuïta. L’enllaç és aquí mateix.

La visita del Papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les Illes Canàries, que comença avui, promet ser un gran afer. Tot i això, Espanya mai ha estat menys religiosa. Una investigació sobre un país que no ha donat l’esquena completament a la fe.

Madrid es prepara per acollir mig milió de persones, mentre que milers més assistiran a missa dimarts a la Sagrada Família i a la inauguració de la Torre de Jesucrist, que ara converteix l’edifici de Gaudí en l’església més alta del món. Tanmateix, les estadístiques expliquen una història diferent.

Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), només el 55% dels espanyols s’identifiquen com a catòlics el 2025, en comparació amb el 82% el 2001. I entre ells, amb prou feines el 19% es considera practicant. L’Espanya de la missa dominical sembla pertànyer a una altra època. Però la realitat, com passa sovint, és més matisada que un simple número.

Secularització ràpida, però una cultura resistent

Rafael Ruiz Andrés, investigador en sociologia de la religió a la Universitat Complutense de Madrid i guanyador del Premi de Tesi Doctoral de la Societat Espanyola per a l’Estudi de les Religions, fa anys que observa aquest canvi. «El procés de secularització s’ha intensificat a Espanya, sobretot durant les dues últimes dècades. És un procés molt accelerat», explica. En 25 anys, Espanya ha passat d’un perfil religiós similar al d’Itàlia i Portugal a una situació intermèdia amb la de França, un país on la laïcitat fa temps que està establerta.

Tot i això, la cultura catòlica en si mateixa no està desapareixent tan ràpidament. L’investigador cita un exemple sorprenent: a Andalusia va conèixer «cofrades ateus», no creients que participen activament en les confraries de Setmana Santa. «Són persones lligades a la cultura catòlica, però que no apareixen a les estadístiques de creients». «En aquest país, la religió no és només qüestió de fe; també és qüestió de família, identitat, estètica i memòria col·lectiva.

Casaments, batejos i àvies

Les estadístiques sobre els sagraments també expliquen la història d’aquest lent declivi. L’any 2000, el 75% dels matrimonis a Espanya se celebraven en una església. Avui dia, aquesta xifra ha baixat a un 20%. Els batejos s’aguanten millor; gairebé el 40% dels nounats encara es bategen, però sovint més per pressió familiar que per convicció. «Hi ha àvies que diuen: «Pots fer el que vulguis, però fes batejar el meu nét»», diu Rafael Ruiz Andrés amb diversió.

És dins d’aquesta paradoxa que coneixem en Lucas, de 25 anys, un estudiant d’enginyeria a Barcelona. Només va a missa un cop per setmana, els diumenges al matí, i no realment per fervor. «Sóc agnòstic, francament. Però la meva àvia té 82 anys, viu amb nosaltres des que va morir el meu avi, i per a ella, la missa és tota la setmana. Així que vaig amb ella». A l’església del barri de Gràcia on van junts, en Lucas observa més que no pas res. «Observo la gent. Hi ha gent gran, però també famílies amb nens, i des de fa uns mesos he vist joves de la meva edat que no coneixia. Això em va sorprendre».

La seva àvia resa per ell. Ell també potser resa una mica, sense admetre-ho del tot. «Hi ha alguna cosa en aquest silenci, en aquesta rutina dominical… No sé si és fe. Però importa». Aquesta setmana, Lucas té previst portar la seva àvia a veure la processó papal. Per ella. I potser una mica per ell mateix.

Joves, incertesa i el retorn del sagrat

És precisament aquest perfil (jove, curiós i incondicionat) el que interessa als sociòlegs. Paradoxalment, entre els menors de 35 anys, després de dècades de declivi, s’ha observat un lleuger ressorgiment de la pràctica catòlica durant els darrers sis anys. «Hi ha joves espanyols molt secularitzats, però també hi ha més del 30% que s’identifiquen com a catòlics, i aquesta xifra està augmentant lleugerament», assenyala Rafael Ruiz Andrés. Les xarxes socials tenen un paper inesperat en aquest fenomen. Sacerdots, monjos i monges s’hi han convertit en autèntics influencers, arribant a joves que mai han trepitjat una església.

La recerca de sentit en un món inestable també explica aquest interès renovat. «Hi ha una fragilitat existencial, una pèrdua de sentit. I això ressona amb els joves que intenten respondre preguntes fonamentals: qui sóc, per què estic viu?». En aquest context d’incertesa global (pandèmies, guerres, crisis climàtiques), la religió torna a convertir-se en una possible àncora per a alguns. Les multituds que s’espera que donin la benvinguda al Papa Lleó XIV seran potser el reflex més visible d’això.

Una Església Encara Molt Present a la Societat

Per tant, seria simplista concloure que el catolicisme espanyol està en les seves últimes etapes. L’Església Catòlica continua sent la principal institució religiosa del país, però també un dels principals actors de la societat civil, ja que gestiona el 25% dels centres educatius finançats per l’estat, dirigeix ​​una àmplia xarxa d’ONG i posseeix una capacitat de mobilització que cap altra institució pot rivalitzar. «Qui més a Espanya pot reunir gairebé dos milions de persones en un cap de setmana?», pregunta Rafael Ruiz Andrés.

Potser Espanya ja no és catòlica com abans. Però no ha acabat de ser catòlica. I els pròxims dies podrien servir com un clar recordatori d’això.

Sergei Safronov, un rus que viu a Barcelona des de fa 15 anys, va llançar els Premis Impulse per destacar el talent internacional. Els guanyadors de la 3a edició s’anunciaran l’11 de juny.

Sergei Safronov va deixar Rússia quan començaven les primeres grans protestes contra el règim de Vladimir Putin, abans de l’annexió de Crimea. En aquell moment, gestionava un important projecte educatiu i mediàtic per a professors del seu país d’origen, combinant una xarxa social professional i una plataforma d’informació. Va vendre la seva empresa per començar de nou a Espanya i després va fundar Impulse, un mitjà de comunicació dedicat a notícies econòmiques i del món empresarial, des de Barcelona, ​​abans de llançar finalment els Premis Impulse el 2024. A continuació, una entrevista.

Com va sorgir la idea dels Premis Impulse?

Va ser després de l’inici de la guerra a Ucraïna. Molts parlants de rus van arribar a Barcelona des de Rússia i Ucraïna, i la comunitat va canviar de sobte dràsticament, tant en mida com en caràcter. Van arribar molts emprenedors i persones creatives, persones que ja no volien suportar la situació o que ja no volien viure als seus països d’origen.

Per a aquells de nosaltres que feia molt de temps que vivíem a Barcelona, ​​va ser una gran oportunitat per conèixer-los. Però aquests nouvinguts també necessitaven ajuda per orientar-se: entendre què podien fer aquí, amb qui podien treballar, com funcionava la burocràcia i els impostos espanyols, etc. Hi havia tantes coses que havien de començar de zero.

De debò comences de zero quan et mudes a un país nou?

Sí, en certa manera, has de començar la teva vida de zero per tornar a ser «algú» a la societat. Als seus països d’origen, la majoria ja ocupaven un càrrec força alt en el seu sector o empresa. Aquí, fins i tot si tens diners o estalvis, no ho resol tot. Les relacions humanes, els contactes i la cultura són essencials. Així va néixer el concepte del premi: donar suport a les persones i els projectes en el seu camí de zero a u.

Sergey Safronov

Inicialment, ens vam centrar principalment en la comunitat russoparlant, ja que n’hi havia molta. Però a la segona edició, ens vam adonar que era crucial que tots els immigrants no romanguessin aïllats. Així doncs, vam obrir el projecte a fundadors d’altres països.

Quants països hi ha representats entre els sol·licitants avui?

Per a aquesta tercera edició, tenim sol·licitants de 27 països diferents, des dels Estats Units i Dinamarca fins a l’Índia, Moldàvia i Ucraïna. I una sol·licitud francesa: Co’laab. La majoria dels projectes són de Barcelona, ​​però també n’hi ha un de València i un de Madrid. Actualment en tenim seixanta-cinc. Crec que és un molt bon resultat.

Inicialment, vam planejar organitzar el premi de manera molt professional, amb categories per sector: mitjans de comunicació, restaurants, esports, etc. Aquest any, hem canviat les categories per posar més èmfasi en l’impacte humà i comunitari: fundadores femenines, empreses familiars, projectes d’impacte, projectes creatius, etc.

Per què aquest canvi?

Per a les fundadores, l’important no és només ser les millors o les més competitives del seu sector. Principalment busquem històries inspiradores. La idea és donar suport al desenvolupament de les persones, no només analitzar un projecte per invertir-hi. Es tracta principalment d’animar els altres a no tenir por de començar les seves vides de nou.

Inicialment, el premi estava molt orientat a l’àmbit empresarial i econòmic. A poc a poc, el vam obrir a projectes més creatius i socials. Perquè l’èxit per a un immigrant no es tracta només d’una gran empresa. També pot ser una organització sense ànim de lucre o un projecte comunitari.

Molts projectes avui dia són híbrids. Per exemple, Co’laab és una cafeteria, una botiga, una comunitat, un espai cultural amb concerts… Aquest tipus de format multifuncional reflecteix perfectament la mentalitat actual.

Quan arribes a un país nou, encara estàs buscant el teu model. Experimentes, barreges idees diferents. Tots els migrants, jo inclosa, encara estem buscant. No és el final del camí. Intentem entendre on podem ser més útils, més eficaços, més atractius per al nostre públic. I també és una immensa experiència d’aprenentatge per a cadascun de nosaltres.

Us definiu com a «migrants». D’altres prefereixen dir «expatriats».

Sí, això és interessant. Presentem el projecte com un premi anual per a expatriats i immigrants. Algunes persones prefereixen definir-se com a immigrants, altres com a expatriats. La paraula «expatriat» sembla més moderna, més elegant, gairebé més chic. «Migrants» és més polític, més social.

Però cada paraula té la seva pròpia història. Inicialment, «expat» es referia principalment a persones de països rics que treballaven per a grans empreses internacionals. Avui dia, el seu significat ha evolucionat. La paraula «migrant», però, encara s’associa sovint amb la guerra o les dificultats. Però el nostre projecte és positiu. Parla de la vida, no de la mort. Quan vius en un altre país, has de sobreviure, és clar, però també aprendre a gaudir de la vida. Així que tothom tria la paraula que li ressona. No imposem res.

Per què és important destacar els projectes estrangers a Barcelona?

Perquè els estrangers, independentment del seu país d’origen, tenen moltes coses en comú. Sovint ens trobem amb els mateixos problemes. També veig molts angloparlants que romanen aïllats en la seva pròpia bombolla. Com que l’anglès és una llengua internacional, no sempre senten la necessitat d’aprendre castellà o català. Això limita la seva integració, el seu intercanvi cultural i, de vegades, fins i tot la seva vida personal.

La gent del país sovint explica que dubta a establir vincles profunds amb estrangers perquè no sap quant de temps s’hi quedaran. Els catalans i els espanyols, en canvi, prioritzen les relacions a llarg termini. Esperen a veure si la persona fa un esforç per integrar-se: aprendre l’idioma, entendre la cultura…

Com imagineu que evolucionaran els Premis Impulse?

Els emprenedors són motors. El nostre projecte funciona de la mateixa manera: donem una petita empenta a la gent, creixen i després transmetem aquesta energia als altres. De moment, encara no podem oferir diners als guanyadors, però esperem que finalment la marca pugui crear un fons de suport per finançar projectes.

També estem considerant desenvolupar activitats educatives. Tota la meva carrera ha estat vinculada a l’educació. Cada història emprenedora és una lliçó.

Compartir experiències entre els participants és extremadament valuós. Veure com funciona el màrqueting en un altre sector, entendre altres enfocaments… trenca barreres i enriqueix a tothom.

Avui, després d’aquesta tercera edició, estem pensant en què ve després. Inicialment, va ser un projecte de voluntariat, molt centrat en les persones. Ara, ens preguntem quin paper més important podem tenir per a aquesta comunitat internacional. Quan comunitats de diferents països comencen a unir-se al voltant del projecte, per a mi, és un senyal que anem pel bon camí.

Què has après personalment dels Premis Impulse? Quines són les teves conclusions clau?

Bé, vaig conèixer la meva dona gràcies a la primera edició (riu). Però sobretot, sóc una persona molt ansiosa. Des de petit he tingut una por constant i subjacent. I per ser emprenedor, has de ser valent. Quan llances un projecte, sempre hi ha una veueta que et diu: «No ho aconseguiràs. És impossible».

Veure créixer aquest premi i convertir-se en un projecte realment significatiu és una cosa que mai m’hauria imaginat possible. Per a mi, va ser un camp d’entrenament de valentia. Una lliçó per mantenir-me fidel als meus valors i obrir-me més als altres.

També em va permetre forjar moltes amistats i connexions humanes. Avui tinc amics, una dona i un equip molt professional. I ara crec que també podem aprofitar totes les nostres habilitats junts.

A qualsevol que dubti a començar, sempre dic: comença ara. No esperis més.

Catalunya continua consolidant la seva reputació com a regió innovadora. Segons les dades publicades per la governança catalana, Barcelona torna a situar-se entre els cinc millors ecosistemes d’empreses emergents de la Unió Europea.

Segons el Global Startup Ecosystem Index 2026 publicat per StartupBlink, la capital catalana ha mantingut la seva cinquena posició a Europa per tercer any consecutiu. Se situa per darrere de París, Berlín, Estocolm i Amsterdam, però per davant de grans ciutats com Milà, Munic i Brussel·les. A nivell mundial, Barcelona també ha pujat una posició, arribant a la 32a posició.

L’informe, publicat per ACCIÓ, l’agència de desenvolupament econòmic de la Generalitat, analitza més de 1.500 ciutats d’aproximadament 100 països. Considera factors com el nombre d’empreses emergents, la seva qualitat, l’entorn econòmic, les oportunitats de finançament, les incubadores, els espais de coworking i la capacitat de fomentar empreses d’alt creixement.

Per a la Generalitat, aquest nou reconeixement confirma la força d’un ecosistema que s’ha estat desenvolupant contínuament durant més d’una dècada. «Barcelona i Catalunya competeixen ara amb els principals centres emprenedors del món», va afirmar el conseller de Treball, Miquel Sàmper.

Més de 2.400 startups a Catalunya

A més de Barcelona, ​​Catalunya també compta amb una dinàmica regional especialment forta. Segons dades de la Generalitat, set ciutats catalanes es troben ara entre els 700 principals ecosistemes d’startups del món: Barcelona, ​​Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Manresa i Granollers.

La regió compta ara amb 2.403 startups, la xifra més alta mai registrada. Aquesta xifra representa un augment interanual del 5% i s’ha més que duplicat des del 2016. Aquestes empreses generen gairebé tres mil milions d’euros d’ingressos combinats i donen feina a més de 30.500 persones, segons les estadístiques presentades per ACCIÓ. Es calcula que l’ocupació en el sector ha crescut un 34% durant l’últim any.

La Generalitat també destaca que Catalunya és l’única regió espanyola on tots els ecosistemes analitzats han registrat un creixement durant els darrers dotze mesos.

A Catalunya, l’estiu sembla que comença ara fins i tot abans de l’arribada oficial del juny. A la Costa Brava, alguns pobles ja estan reconeixent aquesta nova realitat climàtica i turística.

A la costa catalana, la temporada de platja continua allargant-se. El que fa només uns anys es limitava als primers caps de setmana d’estiu s’està convertint gradualment en una realitat primaveral: ja al maig, algunes platges de la Costa Brava ja experimenten una afluència important de visitants. Davant d’aquesta tendència, diversos pobles comencen a adaptar els seus horaris. A Begur, a la província de Girona, el municipi va decidir aquest any avançar l’inici oficial de la temporada de platja a mitjans de maig.

La ciutat de la Costa Brava, coneguda per les seves cales i aigües turqueses, ha anunciat l’obertura anticipada d’algunes de les instal·lacions i serveis habitualment reservats per als mesos d’estiu. L’objectiu és clar: respondre a l’assistència cada cop més primerenca a la platja i evitar tensions lligades a l’arribada massiva de visitants fins i tot abans de l’inici oficial de la temporada alta.

Entre les mesures hi ha l’activació més primerenca de les dutxes públiques, una neteja més elevada de les platges i els punts d’accés i la millora de les característiques d’accessibilitat. L’ajuntament també pretén organitzar millor el manteniment de la costa per limitar l’impacte ambiental d’aquest nombre creixent de visitants.

Canvi d’hàbits turístics

Segons el municipi, aquesta adaptació és una resposta directa als canvis d’hàbits turístics observats en els darrers anys. Les altes temperatures arriben més d’hora a la primavera i, amb elles, els primers turistes, excursionistes i propietaris de segones residències. A Begur, algunes cales ja experimenten un gran nombre de visitants els caps de setmana assolellats de maig.

Aquesta decisió il·lustra una tendència més àmplia observada al llarg d’una part de la costa catalana. Amb primaveres cada cop més càlides, la línia entre temporada baixa i alta es torna cada cop més borrosa. Els pobles costaners es veuen obligats a adaptar els seus serveis públics a un calendari turístic que ara s’estén molt més enllà dels mesos de juliol i agost.

Per a Begur, el repte també és logístic. Avançant gradualment el desplegament d’instal·lacions de temporada, el municipi espera gestionar millor les màximes visites i evitar la massificació en certes zones especialment sensibles durant l’estiu. Les autoritats locals també emfatitzen un compromís amb una gestió més sostenible de les platges, en un context en què la pressió turística a la Costa Brava continua sent un problema recurrent.

A Espanya, el cost dels aliments és ara un 42% més alt que el 2021. Entre la inflació global, les tensions geopolítiques i els creixents costos energètics, les llars han de repensar els seus hàbits de consum.

Comprar queviures s’ha convertit en un maldecap per a milions d’espanyols. Segons una enquesta publicada per El País a partir de dades de l’OCU (Observatori Espanyol del Consum), la cistella mitjana de la compra ha augmentat de 239 € a 340 € en cinc anys. Alguns productes quotidians han experimentat augments de preus espectaculars: els ous han augmentat un 133%, els sucs de fruita un 118%, mentre que el cafè i la margarina han augmentat un 85%. Fins i tot els productes de primera necessitat com la llet (+67%), els tomàquets (+80%) i la carn de vedella (+71%) són cada cop més difícils de permetre per a les llars amb baixos ingressos.

Inflació alimentada per les crisis internacionals

L’augment dels preus dels aliments s’explica per l’acumulació de crisis des de la pandèmia de la Covid-19. Després de la guerra a Ucraïna i les interrupcions de les cadenes de subministrament, el conflicte a l’Orient Mitjà corre el risc d’augmentar encara més el cost.

Es preveu que l’augment dels preus de la gasolina, els combustibles i els fertilitzants desencadeni una nova onada d’augments a partir de l’estiu del 2026. Els economistes preveuen augments dels preus dels aliments d’entre el 4% i el 5% durant la segona meitat de l’any. Els supermercats més afectats per aquesta inflació són Hipercor (+47%), El Corte Inglés (+46%) i Mercadona (+38%).

Els consumidors estan canviant els seus hàbits

Davant d’aquesta pressió, els espanyols estan adaptant els seus hàbits de consum. Molts estan reduint les seves sortides a restaurants, afavorint les marques de les botigues i fent petites compres més freqüents per controlar millor els seus pressupostos. Les marques de les botigues representen ara el 47% del mercat. Una altra tendència en ràpid creixement són els plats preparats que es venen als supermercats.

Mercadona va generar 700 milions d’euros en vendes amb els seus plats preparats el 2025. Una alternativa menys costosa als restaurants, s’ha convertit en una nova opció de referència per als consumidors que busquen comoditat i estalvi.

A Barcelona, ​​triar una taula en una terrassa mai és una qüestió trivial. És un acte social, un marcador d’identitat, de vegades inconscient. Entre la gentrificació, el turisme de masses i la proximitat, les terrasses de la ciutat llegeixen la ciutat com una novel·la.

Són les onze del matí al Born. Les cadires s’omplen. Maletes amb rodes es mouen entre les taules, llengües barrejades, telèfons apuntant cap al cel. A pocs quilòmetres de distància, a Sarrià, els clients habituals demanen el seu cafè habitual, saluden el cambrer pel seu nom, despleguen els seus diaris. El mateix gest: seure en una terrassa, dos mons radicalment diferents. A Barcelona, ​​la terrassa no és simplement una extensió de la barra. És un escenari. I els que s’hi asseuen són actors i espectadors alhora.

La terrassa com a mirall del barri

Sergio Gil, gastroantropòleg i restaurador establert a Barcelona, ​​que dirigeix ​​La Peninsular i La Llibertaria, s’ha dedicat durant quinze anys a analitzar què revelen els restaurants sobre una ciutat. La seva convicció: “Les terrasses no són, o no eren necessàriament, una expressió del bar. Pertanyen a una naturalesa diferent, similar però distinta. En una terrassa, la interacció és menys freqüent, o diferent. Cada taula esdevé una entitat independent, amb aquesta falsa sensació d’intimitat.”

Els qui trien una terrassa pensen que escapen a l’escrutini. En realitat, estan més exposats que mai: a la mirada d’altres clients, a la del carrer i a la de tot el barri. Perquè una terrassa no és un espai privat. És un espai públic que s’apropia temporalment a canvi d’una tarifa. Et compres un tros de carrer per prendre una copa. I aquest tros de carrer ho diu tot. La identitat d’un barri es reflecteix en el perfil dels qui el freqüenten, en les llengües que es parlen, en les hores punta. L’oferta mai és neutral. Construeix una imatge, atrau una determinada clientela i, en última instància, n’exclou d’altres.

Turisme de masses: quan la terrassa deixa de pertànyer a la ciutat

El cas de les Rambles n’és un exemple perfecte. Qui hi seu avui? Els turistes, gairebé exclusivament. Això significa, segons Gil, que aquesta avinguda va ser arrabassada a la ciutat, no mitjançant la violència, sinó mitjançant un mecanisme molt més subtil: l’apropiació gradual de l’espai públic per part de la clientela transitòria, amb la benedicció del municipi a canvi d’una tarifa. L’antropòleg pregunta: «Les Rambles: qui seu a les terrasses? Exclusivament turistes. Aquesta avinguda va ser arrabassada a la ciutat. A canvi d’un pagament fet al municipi. El turisme de masses ha transformat completament els codis de la terrassa barcelonina».

El Born segueix el mateix camí. Durant molt de temps un barri preferit per expatriats i creatius, ara està saturat de turistes que hi juguen el seu paper. Aquest estatus, percebut com a prestigiós pels que publiquen els seus cappuccinos a Instagram, és viscut com una degradació pels residents.

Com a resultat, els locals fugen al Poble-sec, Sarrià i Gràcia, barris on les terrasses encara parlen el seu idioma. El mecanisme és doblement perniciós: priva els habitants de la ciutat d’una part del seu espai públic i empobreix el bar en si. «És una forma de canibalisme», diu Gil. «Un s’enriqueix amb l’altre».

Proxèmica: On seure diu qui ets

Més enllà de la geografia dels barris, hi ha la microescala de la taula. Gil ha desenvolupat un marc analític que combina l’antropologia de l’espai i la proxèmica, la ciència de les distàncies en les relacions socials. La disposició dels seients que trieu (taula rodona o quadrada, esquena a la paret o mirant al carrer) és significativa. «Si seus d’esquena a la paret, t’estàs protegint. Si gires l’esquena a la porta, vol dir que no t’interessa el que passa al carrer. Si estàs amb algú amb qui vols mantenir una bona relació, hauries de donar-li la millor vista. Li estàs concedint un privilegi.»

Abans, eren les persones assegudes les que observaven els vianants. Avui dia, és a l’inrevés: la terrassa mateixa es converteix en un objecte d’observació. I per qui? Per carteristes, lladres, captaires, que ara tenen objectius asseguts, immòbils i visibles. També és per això que els habitants eviten les terrasses freqüentades pels turistes i prefereixen les dels barris residencials, on un lladre no s’arrisca a operar al seu propi territori.

La taula rodona, ara absent en molts establiments moderns, va ser una invenció social. “Les taules de marbre dels cafès francesos, al mig dels grans bars amb sales de descans, eren rodones: permetien que una sola persona continués connectada amb les altres”, recorda Gil. La taula quadrada, en canvi, segmenta, delimita, divideix.

Això reflecteix una certa visió contemporània del bar: tothom a la seva pròpia bombolla, junts però separats. Els qui entenen aquests codis naveguen pel món social amb més facilitat. Barcelona parla, en els gestos subtils a una taula, en el llenguatge d’una ordre, en el perfil d’algú assegut d’esquena al sol o de cara a la multitud. Només cal seure per sentir-ho.

El president català, Salvador Illa, va felicitar Equinox, en francès, pels seus 15 anys de periodisme a la regió.

Illa va destacar la importància de la comunitat francesa a Catalunya i el paper local que el mitjà de comunicació hi juga. També creu que Equinox juga un paper vital en la construcció de ponts entre França i Espanya, contribuint així a una Europa més forta.