Els generals De Gaulle i Franco es van retrobar oficialment a Madrid en plena dictadura espanyola. Mirada retrospectiva sobre una pàgina de la història
Dilluns 8 de juny de 1970. Al general Franco li queden poc menys de cinc anys al poder a Espanya abans d’apagar-se al seu llit de mort. Al pati del Palau del Pardo, a la perifèria del nord de Madrid, penetra un DS negre amb matrícula francesa, que porta com a passatgers el general De Gaulle i la seva esposa. L’expresident de la República ve a visitar el general Franco, cap de l’Estat espanyol des de 1939.
Boicotejat per una gran part del món, el règim franquista rep el seu hoste amb un to solemne. L’ambaixador de França a l’época, Robert Gillet, està també present. És l’ocasió de donar la mà al ministre d’Afers Estrangers espanyol, López-Bravo. La reunió entre els dos generals tindrà lloc al despatx del “Caudillo”.
Davant d’un De Gaulle aclaparador i en bona forma, trobem un Franco fràgil, afligit per la malaltia de Parkinson i un trastorn depressiu. Franco no parla francès, ni De Gaulle castellà. És el diplomàtic Màxim Cajal, futur ambaixador a París, qui els servirà d’intèrpret. L’entrevista tractarà sobre els grans temes d’actualitat del moment: la guerra de Vietnam, les relacions entre els Estats Units i l’URSS i el conflicte entre Israel i Palestina.
De Gaulle llança un discurs enèrgic, mentre que Franco, molt malalt, a penes respon. A la seva autobiografia, la filla del dictador, Carmen Franco, escriurà: “Al principi, (a Franco) no li agradava gaire De Gaulle. Però, a la fi, després de la visita que aquest li va fer a Madrid, el va arribar a apreciar perquè era un general. Tanmateix, el seu favorit era el mariscal Pétain, el qual havia estat ambaixador a Espanya i havia esdevingut un gran amic de la mare.”
De Gaulle comentaria sobre la seva visita el següent: “Franco encara està lúcid. És un home intel·ligent i agut, però ja és un ancià. Entenc una mica d’espanyol i, segurament, l’hauria comprès si ell s’hagués expresat amb més claredat. Per sort, teníem l’intèrpret. M’havien parlat, abans de sortir de França sobre el seu estat de salut, aleshores no em va agafar per sorpresa. Només m’he dit a mi mateix, que havia fet bé al deixar el poder abans.”
Entrevista polèmica
A França i al món, aquest encontre sembrarà una barreja d’estupor, incomprensió i indignació. Franco, dictador des de fa una trentena d’anys, es segueix considerant des del punt de vista dels demòcrates com el gran aliat de Mussolini i de Hitler. A una Espanya on els partits polítics estàn prohibits i la premsa censurada, la visita del general De Gaulle aporta una certa cautela moral al règim.
L’antic ministre de cultura del general, André Malraux, escriurà a la seva biografia que “si ell hagués continuat al govern, hauria dimitit al ser anunciada aquesta visita.” S’ha d’assenyalar que Malraux va combatre a Espanya contra els franquistes al si de les Brigades Internacionals. François Mauriac es declarava sorprès per la visita de De Gaulle.
No obstant, aquest retrobament no va ser producte de la casualitat, ni un caprici. De Gaulle sempre es va mostrar comprensiu amb el règim franquista. A les seves “Memòries d’esperança”, escriurà: “El govern del general Franco vol sortir de l’aïllament on ha estat situat, ja sigui per la seva pròpia acció o per la dels altres, per raó de la guerra civil i més tard per episodis de la guerra mundial. D’altra banda, la pau restablerta a l’interior i mantinguda a l’exterior, permet a l’Espanya moderna fer valer els seus recursos i capacitats. La natura de les coses implica que armonitza aquests amb els de la França veïna i complementària.”
El 1965, De Gaulle va dir al ministre de la Marina Espanyola, l’almirall Pedro Nieto Antúnez: “Transmeti al general Franco la meva profunda admiració pel gran paper històric que ell va jugar i per tot el que fa actualment per Espanya.” No obstant, per aquestes declaracions no s’hauria d’arribar a la conclusió que De Gaulle era un home d’idees properes a l’extrema dreta. Era posseïdor d’una clara doctrina: “Només les nacions existeixen, els règims polítics constitueixen epifenomens transitoris sobre els quals no s’està obligat a formular un judici”, com va escriure el periodista Michel Richard al seu llibre “Retrobaments increïbles”, de l’editorial Taillandier Le Point.
Per exemple, De Gaulle no va criticar Stalin durant la seva visita a Moscou el desembre de 1944, reconeixent el paper que van jugar els soviètics contra els nazis. Des d’un punt de vista molt més personal, De Gaulle volia relacionar-se amb els grans i poderosos d’aquest món, dictadors inclosos, entre ells Franco. L´home de Colombey, tot seguit havia de viatjar a Pequín per retrobar-se amb un altre dirigent incendiari, Mao Zedong.
La mort del general va impedir el compliment del seu projecte. De fet, el seu últim viatge oficial va ser el seu retrobament amb Franco.
