Els soldats del Rosselló de l´exèrcit francès només parlaven català. Van ser enviats al front durant la Primera Guerra Mundial i, segons els arxius, van sofrir el triple de baixes que la resta de soldats francesos
El 11 de novembre de 1918, els comandants militars dels exèrcits francès, britànic i alemany, que havien combatut durant la Primera Guerra Mundial ( 1914-1918 ) van signar l´armistici. Segons l´obra Mémoire des Hommes, la base de dades del Ministeri de Defensa Francès, en aquest conflicte, 21 000 soldats provinents de la Catalunya del Nord havien combatut. D´entre ells, 6800 van morir, és a dir el 30%, que va ser la taxa de mortalitat més elevada de tot el territori de la República.
Certs especialistes, així com l´investigador rossellonès Ramon Gual, afirmen que el comandament francès va situar els soldats catalans, bascos i corsos a primera línia del front. Segons ells, els soldats del Rosselló que només parlaven català, són també aquells que van patir més durament les conseqüències d´aquesta guerra.
Tentatives d´“afrancesament” de la Catalunya del Nord
L´afrancesament de la Catalunya del Nord va començar a l´endemà de la Pau dels Pirineus ( 1659 ). La rendició del rei d´Espanya, Felip IV, i dels seus negociadors va significar el consentiment de l´amputació dels territoris catalans més enllà dels Pirineus, exhibint la política punitiva contra Catalunya que havia prevalgut a la cort de Madrid.
Alguns anys més tard, el rei de França Lluís XIV, prohibirà l´ús públic del català a la “província del Rosselló” ( 1700 ) i proclamarà que “la llengua catalana és repugnant i contrària a la dignitat de la nació francesa”. Tot i així, durant el règim francès dels Borbons (1659-1793), l´afrancesament del territori només afectarà les classes privilegiades. A principis del segle XIX, el francès era la llengua del 1% de la població catalana del Nord i el seu coneixement solament cobria el 10% d´aquesta societat.
La instrucció del francès a les escoles
A la fi del segle XIX, la situació no havia canviat. Únicament el 20% de la població de la República parlava francès. És en aquest moment quan la figura de Jules Ferry, president del govern ( 1880-1882 ) intervindrà. Ferry va crear la primera llei que consagra la globalització i la gratuïtat de l´ensenyament primari ( 1882 ). Però, aquesta llei també va imposar el francès a totes les àrees de l´escola.
Va prohibir així el català, l´occità, el cors, el basc, el bretó, l´alsacià, el való, el gal.ló i l´arpità, que eren els sistemes lingüístics del 80% de la població francesa. Jules Ferry proclamava que aquest pas responia a l´interès de la “nacionalització” de la societat republicana francesa. En conseqüència, la segona mesura d´aquesta llei és molt reveladora: la instrucció militar obligatòria pels nois en aquestes escoles elementàries franceses.
Primer fracàs de la llei
La Llei Ferry va tenir un cert èxit als territoris perifèrics del nord ( Alsàcia, Valònia ) i del centre ( Lió ), que presenten un paisatge socio-econòmic més urbà i industrial. Però, per contra, a l´oest ( Bretanya, Gascunya, el País Basc Nord ) i al sud ( Provença, Llenguadoc, Catalunya Nord, Còrsega ) que es caracteritzaven per un paisatge més rural i agrari, la Llei Ferry fou un absolut fracàs.
El professor Joan Pere Le Bihan, un dels fundadors de la xarxa d´escoles catalanes Bressola, confirma als nostres col.legues d’El Nacional que als inicis del conflicte mundial ( 1914 ), la majoria dels soldats nord-catalans tenien un coneixement molt precari del francès, sobretot els de les zones rurals. Aquest soldats nord-catalans, estacionats al front, principalment a Verdun, només parlaven català entre ells.
Els catalans del Nord, estrangers a França
Aquest fenomen va provocar un fort rebuig per part dels oficials i la resta de soldats de l´exèrcit francès envers els soldats nord-catalans. El professor Le Bihan explica que als soldats nord-catalans els hi van posar el sobrenom de “els petits francesos” i els “estrangers”. Aquesta podria ser una explicació de la raó per la qual els soldats catalans del nord, bascos del nord i corsos van ser situats a primera línia.
Les estadístiques són molt reveladores. La proporció de pèrdues de soldats d´aquests tres territoris són tres vegades més importants que les del reste del territori francès. A certes localitats del nord de Catalunya, gairebé es quadripliquen. Segos la Mémoire des Hommes, en aquest conflicte, per exemple, 149 soldats de Tuir ( Rosselló ), 122 de Sant Llorenç de Cerdans ( Vallespir ), 102 de Cotlliure ( Rosselló ) o 72 del Bages ( Rosselló ), van morir. Segons el professor i historiador Ramon Sala de la Universitat de Perpinyà, aquestes pèrdues representarien entre el 25% i el 30% de les baixes dels regiments locals, bastant més que la taxa general, oscil.lant entre el 10-12% del conjunt de França.
