Durant molt de temps considerada com un llegat grec, els orígens de la Sardana, dansa tradicional catalana, es remuntarien a l’Edat Mitjana, segons l’investigador Pompili Massa.
Foto : Cesc Maymó
És una dansa inherent a les festes catalanes. Va ser introduïda a Vallespir per les orquestres de la veïna Garrotxa, que venien a animar les festes dels pobles cap a 1905. Els catalans que fugien de la dictadura el 1939, van portar aquesta dansa a la resta dels Pirineus Orientals. Pel que fa als orígens de la sardana, els historiadors han pensat durant molt de temps que es remunten al primer segle de la nostra era.
El geògraf grec Estrabó descrivia «una dansa en rotllana que simbolitza una ofrena a la Lluna» i era practicada pels ibers que ocupaven la part occidental del litoral rossellonès, actualment el departament dels Pirineus Orientals a França. El 1868, l’escriptor occità Frédéric Mistral afirmava igualment que la dansa provenia dels grecs. No obstant això, el professor Pompili Massa Pujol, fill d’un dels fundadors dels Amics de la Sardana de Premià de Mar, defensa en un llibre que els inicis d’aquesta dansa podrien trobar-se en «les caroles», una dansa practicada sobre cançons festives i populars, molt de moda a l’Edat Mitjana.
Una llarga investigació
El mes de gener passat va aparèixer l’obra de Pompili Massa i Pujol. Intitulada Història de la Sardana i la baula perduda. De l’origen desitjat a un origen raonat (Alpina Llibres, 2024), el llibre descriu la història i l’evolució d’aquesta dansa apreciada pels catalans. L’especialista ha investigat durant vuit anys per comprendre la dansa, més enllà de la seva dimensió musical. Per això, el professor va seguir la seva intuïció inicial. Segons ell, els orígens de la sardana es troben en les “caroles profanes medievals” i no a l´Antiga Grècia.
Les caroles eren ballades formant una rotllana, generalment amb les mans agafades, mentre es cantaven cançons populars. Els participants seguien una estructura de ball molt simple: dos passos a l’esquerra, dos a la dreta, que servien per contar històries i creences informa Pompili Massa i Pujol als nostres col·legues de Cronica Global. En aquest sentit, les paraules que acompanyaven aquestes danses eren tan importants com els passos de dansa, que eren coneguts per tots en aquell temps.
Les caroles catalanes més famoses
«Eren com històries a la vora del foc», detalla l’especialista. En la seva obra, també enumera algunes de les caroles catalanes més conegudes: El ball de la civada, La Margarideta, La Masovera o El desembre gelat. L’estructura era similar a les representacions teatrals gregues: hi havia un corifeu, un solista, que cantava el cos de la cançó, i un cor que hi responia, repetint un refrany, tot ballant. Una estructura que podria haver explicat aquest origen grec que es concedeix a la sardana.
No obstant això, aquesta dansa cantada va ser posteriorment criticada. «Les caroles han estat objecte de repetides crítiques i han estat portades, almenys en els cercles eclesiàstics, a una prohibició progressiva durant els segles XV i XVI», observa Massa. Tot i que les crítiques i prohibicions de l’Església no van aconseguir eliminar la dansa, la van fer entrar en un període de descrèdit social i, en el segle XVI, va ser desterrada de l’àmbit aristocràtic europeu i després de la resta de la societat.
Naixença de la sardana
Els espectacles musicals més exitosos han reemplaçat les caroles.«Les noves classes superiors busquen un altre tipus d’entreteniment, més espectacular, per diferenciar-se de la plebs» explica l’autor de l’obra. Aquestes classes de l’aristocràcia van optar pels magnífics ballets, pels espectacles de música, de teatre i de dansa introduïts a la cort per Caterina de Mèdici. El 1560, la carola representava una etapa molt primitiva de la representació artística, mentre que el ballet de la cort encarnava el « refinament absolut ».
En aquest context, «les caroles s’han convertit doncs en un entreteniment del passat, obsolet, que ja no interessava les classes acomodades europees», afegeix el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant les dècades següents, marcades entre altres per una censura política creixent sota el regnat de Felip IV, la majoria de les caroles van veure desaparèixer els seus cors que interpretaven les lletres de les cançons. Això significava, d’una banda, la pèrdua d’un gènere molt popular, però, d’altra banda, «Oferia la possibilitat de poder ballar sense necessitat de conèixer les lletres ni de necessitar algú per dirigir la dansa»… com la sardana actual que anima les festes catalanes.
