La imatge del país low cost persegueix l’Espanya, i en particular per als seus veïns francesos. On alguns també tenen el puny estret.
Foto: AC/Equinox
«Els francesos? Aquests són els pitjors!» Al seu saló de perruqueria més aviat chic del barri Gòtic, Marta té molta cura de detallar les seves tarifes abans del pas al xampú, sota pena d’haver de patir desagradables observacions en el moment del pagament. «Alguns volen pagar aquí la meitat del que paguen a França i intenten negociar a la baixa», explica, visiblement indignada. Sol, platja i vida barata, això és el que busquen molts turistes a la capital catalana.
Tret que els preus espanyols gairebé hagin recuperat els preus francesos, després de dos anys d’una inflació galopant. I Barcelona, amb el seu augment dels lloguers en un 80% en 10 anys, s’ha convertit en una ciutat particularment cara. «Barcelona no és Espanya», recorda Julie*, que acaba d’obrir el seu saló de bellesa no lluny del Passeig de Gràcia. «Un se n’adona ràpidament quan s’instal·la aquí, sobretot amb els lloguers, que el cost de la vida és molt car en relació amb la resta d’Espanya -explica la trentenària originària d’Occitània- cada vegada que els meus pares venen a veure’m, estan molt sorpresos pels preus dels restaurants i altres, no hi ha massa diferència amb el sud de França».
La jove emprenedora de vegades ha de fer esforços de pedagogia per explicar les seves tarifes. «A vegades veig clientes molt decebudes, ja que pensaven tenir preus més barats del 15 al 20% respecte a França». La imatge d’Espanya de les gangues té una vida dura. Tant és així que milers de joves francesos fan de Barcelona el seu destí de vacances amb l’esperança d’una estada a baix preu. Abans d’enfrontar-se a la crua realitat: cal desemborsar de mitjana 140 euros per nit per a una habitació d’hotel, un rècord, i els pisos turístics segueixen la mateixa tendència.
« Molt impressionats pels preus »
« Sembla que pensaven anar de vacances al tercer món i estan molt impressionats pels preus », conta Marie, que ha passat el seu estiu a distribuir flyers de discoteques a les platges. «M’han demanat bons plans per beure barato, però evidentment cal allunyar-se de la vora del mar i dels barris turístics». Però una vegada admesa la realitat, i la «síndrome de Barcelona» superada, nombrosos joves francesos continuen amb el seu projecte de vacances low cost i decideixen dormir… a la platja.
Tot l’estiu, el front de mar de Barcelona s’ha transformat en un càmping improvisat, amb tendes plantades prop dels dics menys discrets, de les tovalloles esteses i una nit a cel obert per als altres. Amine, un francès de 26 anys, ha passat tota una setmana dormint en una tenda de campanya igloo sobre la sorra barcelonina. «No hem pogut allotjar-nos en un altre lloc, els llocs econòmics estan tots plens», s’ha justificat amb els nostres col·legues d’El Periódico. Una lògica arriscada, que no és en absolut del gust dels veïns, ja exasperats per la tendència invasora dels turistes sobre l’espai públic.
‘Els noms han estat canviats a petició dels intervinents, desitjant mantenir l’anonimat.
