A principis del segle XX, les condicions de les dones dins la comunitat francesa de Barcelona eren diverses i estaven determinades pel seu origen social. Les més desfavorides es dedicaven al treball domèstic o obrer, mentre que les més benestants solien estar limitades a tasques caritatives. Tot i això, algunes aconseguien destacar-se dels rols tradicionals que els eren assignats. Aquest és el cas d’Émilie Detouche, dona soltera, empresària i mecenes de la comunitat francesa de Barcelona. Tornem sobre el seu recorregut atípic, ple d’ombres i llums, en dos episodis.
SEGONA PART
El 1920, Eloy Detouche mor a causa de problemes cardíacs. La seva mort marca la fi del tàndem que formava amb Émilie, que ara es troba sola al capdavant de l’empresa. Tanmateix, les dificultats s’acumulen ràpidament. Entre la davallada de l’activitat, la crisi econòmica que afecta el país, els conflictes socials, estratègies d’inversió qüestionables i probablement, encara que no hi ha proves que ho confirmin, el fet que ella no disposa de la xarxa professional del seu germà —en part pel seu estatus de dona— els impagaments s’acumulen.
EL TERRIBLE DECLIVI
A partir de 1925, els judicis es multipliquen, primer amb les empreses proveïdores, després amb els treballadors i els bancs. Malgrat aquestes dificultats, Emilia continua implicada en accions socials i culturals. És una de les fundadores de l’Institut Francès de Barcelona el 1921 i dona suport al projecte de creació d’una «Casa de França», amb l’objectiu d’agrupar totes les associacions franceses sota un mateix sostre. Fidel a la seva vocació social revelada el 1914, s’hi manté amb determinació.
Tanmateix, sense finançament, la gestió d’aquestes iniciatives es torna cada cop més complicada. L’annex infantil es separa de l’Hospital, que passa a ser administrat per una junta col·legiada, mentre que l’annex esdevé independent i pren el nom d’Orfenat Francès. Malgrat que en aquest últim hi oneja la bandera francesa, ja no acull orfes francesos, sinó nens catalans en règim de pensió, als quals ofereix una educació en francès.
El 1929, Émilie intenta evitar la dissolució de la seva empresa metal·lúrgica augmentant-ne el seu capital i buscant nous finançaments. Però és un fracàs. A principis dels anys 1930, l’empresa acaba tancant les seves portes, probablement el 1932. Émilie es veu obligada a desprendre’s de tots els seus béns. Malgrat això, manté l’orfanat obert, que esdevé la seva principal font de subsistència gràcies a les donacions d’alguns mecenes. Però la premsa revela irregularitats: els nens pateixen desnutrició, hi ha una manca d’higiene i l’educació no es pot garantir per falta de material. Aquestes revelacions li fan perdre els seus últims mecenes. El govern dels Francesos de Barcelona proposa salvar l’orfanat transformant-lo en un Patronat, però Émilie ho rebutja. El 1933, el consolat general li retira el dret de fer onejar la bandera francesa. El mateix any, la nova Generalitat, formada amb la constitució de la II República Espanyola, obre una investigació que condueix al tancament definitiu de l’orfanat. Émilie es queda sense recursos ni patrimoni. Aquella que havia estat una jove burgesa influent es converteix en una captaire, unint-se a les hordes de desfavorits que ella mateixa havia ajudat durant anys. Mor de càncer a l’abril de 1937, sola.
UN LLEGAT ENCARA PERCEPTIBLE
Tot i que l’experiència d’Émilie Detouche com a cap d’empresa acaba en fracàs amb el tancament de la seva empresa, segueix sent l’únic cas conegut fins avui d’una dona francesa a Barcelona que va reivindicar i obtenir drets sobre la gestió de l’empresa familiar. Quan es va convertir en l’única propietària el 1921, Émilie ja coneixia bé l’empresa i el sector, ja que hi participava des de l’adolescència i fins i tot l’havia administrat. El que sembla haver precipitat la caiguda de la seva empresa és un context social i econòmic difícil, però també, segons nosaltres, la seva falta d’integració en un entorn molt competitiu i masculí, on els negocis eren percebuts com el domini dels homes. A més, el seu compromís amb les obres socials que havia fundat amb el seu germà podria haver estat un fre.
Tanmateix, tot i que els fracassos d’Émilie Detouche no s’han d’obviar, també cal reconèixer que, amb el suport del seu germà, va compartir una part de la fortuna adquirida durant la guerra a través d’obres socials i culturals. Eren aprofitats de guerra? És innegable que van obtenir grans beneficis gràcies a la guerra, però en van redistribuir una part. Potser per sentiment de culpabilitat? I, tot i que l’essencial d’aquest llegat ha desaparegut, algunes de les institucions que van contribuir a crear entre 1914 i 1921 encara existeixen. Per exemple, l’Hospital Francès perdura a través de l’actual associació Bienfaisance, que n’és la representant legal, o l’Institut Francès, que ara té més de 100 anys i també representa els interessos de l’Aliança Francesa a Barcelona. Així, ja sigui en les institucions desaparegudes o en aquelles que encara subsisteixen, Émilie i Eloy formen un tàndem d’industrials i mecenes clau en la història dels francesos de Barcelona.
