El dilluns, Equinox deixa les seves columnes a una personalitat francòfona de Barcelona o a un membre de la redacció per a una tribuna lliure. I és Lou Antonoff, una exatriada que ha passat per París, Berlín, Lieja i Torí, consultora i música que té la ploma aquesta setmana.
Foto: Casa Orsola
Abans es deixava el seu barri perquè es trobava una feina millor en un altre lloc, perquè es tenien ganes d’aventures, o simplement perquè estàvem farts de creuar el seu ex a la fleca. Avui, a Barcelona, partim sobretot perquè ja no tenim elecció.
Així, al barri de l’Eixample, entre el 2022 i el 2024, prop de 10.000 habitants van haver de tornar les seves claus, no per ganes de renovació, sinó perquè un propietari va decidir que era el moment d’optimitzar el seu retorn a la inversió. Els contractes no es renoven per tal de passar a lloguer temporal de menys de 12 mesos, com un tipus de contracte determinat immobiliari, destinats a aquells que estan de pas. I així és com ens retrobem fent les caixes per compartir pis als afores o una habitació a casa de l’àvia.
Un informe presentat per cinc associacions de residents revela que l’Eixample té prop de 232 immobles de finalitat purament especulativa, pertanyents a un sol propietari. I on hi havia famílies, estudiants i jubilats, ara es preveuen apartaments de luxe amb vistes als danys causats per la gentrificació. D’aquesta manera, es va demanar a cinc residències d’avis que marxessin. Coworking a la residència? Tenint en compte l’edat en la qual es corre el risc de jubilar-se, potser seria convenient mantenir els equips i el personal.
Recordem que el passat mes de gener l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la compra de la Casa Orsola en col·laboració amb l’organització del sector terciari Habitat 3. El propietari de l’edifici, situat al 122 Consell de Cent, a l’Eixample, preveia renovar-lo i utilitzar-lo per a lloguers de curta durada, però una mobilització sense precedents contra l’expulsió dels inquilins el va portar a repensar-se els seus plans. El perfil dels residents, per a la majoria dels treballadors de la classe mitjana, il·lustra la dificultat generalitzada per afrontar l’escalada dels preus de l’habitatge a la ciutat comtal.
En esdevenir un símbol de la gentrificació, el cas de la Casa Orsola ha estat àmpliament documentat per la premsa nacional i serveix d’exemple als barcelonins que no volen deixar-se fer. Assemblees, manifestacions, campanyes de sensibilització… Lluitem pel que ells anomenen ni més ni menys que la venda al tall del seu barri. Però davant, els propietaris Van dos passos per davant amb els avantatges i un exèrcit d’advocats especialitzats en l’art subtil d’eludir les lleis. Presa de bastó entre els propietaris que al·lega que haurien de poder fer el que els sembli del seu bé i els inquilins que demanen condicions d’allotjament dignes (com no haver de traslladar-se un cop l’any), l’Ajuntament intenta emmarcar el procés. L’any passat es va aprovar una llei per impedir que les agències paguin despeses defraudadores abans de signar el contracte… Per ser de seguida esquinçada gràcies a aquests famosos lloguers temporals.
A causa d’això, els inquilins preparen el seu equipatge. S’estima que al voltant de 70.000 persones sortiran de Barcelona en els pròxims cinc anys, equivalent a la població del Raval. Direcció del camp, on l’aire és més pur i el metre quadrat no costa un ronyó.
Un fenomen que no s’atura a les fronteres catalanes. Perquè, des de París fins a Nova York passant per Lisboa, l’augment dels lloguers i el turisme de masses transformen els centres urbans en aparadors desertats pels seus habitants. Afegiu-hi una mica d’aviació de baix cost i de teletreball, i s’obté un món-poble als lloguers inabordables. Un poble on es demana als habitants històrics que deixin el seu lloc als nòmades digitals, aquests nous exploradors del segle XXI, MacBook sota el braç, airpods visats a les orelles i cafè a 7 euros a mà.
No obstant això, els locals no són els únics afectats. Són molts els expatriats des de fa molt temps que ja no poden permetre’s pagar el preu d’un lloguer al centre de la ciutat. Recordem l’època en la qual es podia viure compartir pis per 200 o 300 euros i no ens veiem obligats a destinar tota la seva vida administrativa per llogar un pis.
Siguin en la seva primera o en la desena expatriació, parlen sovint diverses llengües, són “sobrediplomats” però “subpagats”, i no se senten com a casa enlloc. No es pot tornar a un París gens agradable, difícil de quedar-se en una Barcelona on els preus han pujat.
Miren cap a Madrid, Porto o Marsella, però aquestes ciutats cada vegada més hostils semblen ja empènyer els seus semblants fora. Mentre que en el camp es veuen amb mal ull aquests teletreballadors desconnectats de les realitats locals.
Però tornem a la qüestió o més aviat als nostres gentrificats.
Serà Barcelona capaç de preservar la seva ànima, o acabarà semblant a una versió edulcorada de si mateixa, entre bubble tea, cafès ecològics i avocado toasts a preus exorbitants? L’Expatriació sempre rima amb la gentrificació? La capital catalana podrà resistir aquesta transformació o es fondrà en el motlle de les metròpolis intercanviables?
