I si els expatriats coneguessin millor Barcelona que els catalans?

per Sonia Romero

Una nova generació de «guiris», joves, titulats i ultra-connectats, s’instal·la a la capital catalana amb una set de cultura local insaciable. Amb el català a la butxaca, calçots al menú i el modernisme al cor, s’impliquen en la vida cultural… de vegades més que els joves catalans. Integració sincera o bombolla cosmopolita despolititzada? Qui dona forma, avui, a l’ànima de Barcelona?

Fotos: Equinox

Tenen una feina en remot, un nivell C1 a Duolingo, un ull afinat pels concerts indie i un amor sincer pels calçots. Organitzen visites guiades per El Raval, debaten sobre l’herència modernista amb un vermut a la mà i s’emocionen davant de qualsevol rajola de trencadís. El seu punt en comú? Són expatriats qualificats, instal·lats a Barcelona per elecció —i per passió.

Prop de 100.000 «guiris» d’una nova mena viuen avui a la capital catalana. Per als neòfits, aquest terme s’utilitza a Espanya, especialment a Catalunya i Andalusia, per designar els estrangers —sovint occidentals— percebuts com a turistes o expatriats, amb una connotació més aviat burlesca. Políglots, connectats i culturalment compromesos, aquests expatriats s’immergeixen en la història, la gastronomia i l’estètica de la ciutat, de vegades més intensament que els qui hi han nascut. Suficient per plantejar la pregunta incòmoda (o fascinant): i si aquests nouvinguts es convertissin en els millors ambaixadors de Barcelona? O bé estan construint, sense voler-ho, una versió paral·lela —cosmopolita, edulcorada, despolititzada— de la ciutat?

Darrere d’aquesta pregunta, una mica provocadora —ho reconeixem—, s’hi amaga una realitat en transformació: Barcelona canvia, atrau una població cada cop més internacional, qualificada i hiperconnectada. Amb una tensió latent: alguns joves catalans se senten apartats, relegats a un segon pla a la seva pròpia ciutat.

Perquè, segons alguns, són precisament els estrangers qui tendeixen a educar-se més sobre la cultura barcelonina que els locals. «Fa quatre anys que visc a Barcelona, soc franco-belga i estic en parella amb un català… i tanmateix, tinc la sensació de conèixer millor la ciutat que ell», confessa la Clémentine, de 26 anys, fotògrafa a Barcelona. «M’apassiona la història, la cultura, els esdeveniments… Vull descobrir-ho tot. Ell, no gaire. No ha entrat mai a la Sagrada Família —pensa que és només una trampa per a turistes. Però crec que és bastant comú en les grans ciutats europees molt turístiques.»

I quina podria ser-ne la causa? Els diners són una de les primeres raons que venen al cap, naturalment. Culturitzar-se també té un cost. I si sabem que els expatriats solen tenir més recursos que els locals, ja tenim una pista. «Pot ser que molts immigrants occidentals (per exemple, els nord-americans) tinguin ingressos o salaris més alts, i per tant més mitjans per explorar la regió (restaurants, viatges, etc.)?», planteja el Sylvain*, resident europeu que va emigrar a Espanya fa sis anys.

Barcelona, una ciutat modelada pels seus expats

I si, en lloc de confrontar expats i catalans, obríssim el debat (i les nostres ments) als canvis que viu la ciutat comtal? «Estem redefinint els estàndards, i tot i que fer evolucionar la nostra pròpia generació no és fàcil, els nostres fills apreciaran totes aquestes meravelles ocultes que alguns membres de la gent gran han decidit ignorar», apunta en Vincent, un francès jubilat que viu a Arenys de Mar.

«La bellesa absoluta de Barcelona rau precisament en el fet que fa només un segle, un grapat d’artistes i arquitectes ultra-moderns van donar vida a una ciutat sense igual. És un tema apassionant. Poden els expatriats influir en la comunitat local? Estan creant nous espais que també podrien gaudir els habitants? Les respostes ràpides no falten —els lloguers s’enfilen pels expats amb diners, i segurament és veritat. Però potser també hi ha beneficis que encara no percebem…», continua.

Un comentari que sembla ressonar amb força entre els expatriats a Barcelona. «Barcelona s’està transformant com a ciutat. Cap altra ciutat espanyola acull una comunitat d’expatriats tan nombrosa. Les necessitats, costums i formes de pensar diferents dels expats influeixen clarament en alguns habitants, ja que coexisteixen a la mateixa ciutat», indica en Felipe, de 39 anys i originari de Bilbao. Va viure vuit anys al Regne Unit com a expatriat, i ara fa vuit anys que viu sota el sol de Barcelona.

«Em pregunto si, d’aquí a uns anys, el moviment dels nòmades digitals serà celebrat com ho han estat altres grans onades migratòries en altres ciutats», diu la Lucie, una jove britànica que es va traslladar a Barcelona el 2018. «Potser el ‘brunch barceloní’ (que fa feliços als expatriats, NDLR) esdevindrà tan emblemàtic com la cuina Nikkei al Perú o els plats de Chinatown a San Francisco. Com a britànica, sé fins a quin punt la nostra cultura —i la nostra cuina— ha estat enriquida per les onades d’immigració caribenya i sud-asiàtica del segle passat. Molts d’aquests immigrants, i els seus fills, probablement coneixen millor el Regne Unit —i Londres en particular— que jo mateixa», reconeix, un fenomen que podria repetir-se a Barcelona.

El que veuen els guiris —i que els locals ja no miren?

La Laura, doctorada en sociologia a la Universitat de Barcelona, treballa precisament sobre aquest tema. Aquesta nord-americana de quaranta anys prefereix utilitzar el terme «migrants de lifestyle» en lloc d’«expats» per referir-se a aquests nous habitants atrets per un cert art de viure, sovint a llarg termini, i no necessàriament per motius estrictament professionals.

«El que em crida l’atenció d’aquesta idea que alguns guiris coneixen “millor” Barcelona que els locals, és que revela diversos aspectes fonamentals», explica. «Primer, que no totes les formes de coneixement d’un lloc són igualment valorades. Després, que els estrangers poden percebre —o valorar— coses que els residents ja no veuen. I finalment, que aquesta mirada externa pot fins i tot contribuir a redefinir la imatge d’una ciutat.»

Segons ella, els lifestyle migrants aporten sovint una nova manera de llegir la ciutat. El slow living, la importància del benestar, de caminar, de l’estètica quotidiana… Tots aquests valors es manifesten a través de les seves opcions de vida, les seves publicacions a les xarxes socials o els petits negocis que munten.

«El que per als locals és banal —un vermut de diumenge, una festa de barri— esdevé per a ells un moment cultural fort, preciós», continua. «Molts fins i tot sublimen el seu dia a dia: exploren mapes, fòrums, troben els millors brunchs, les exposicions més amagades, els racons oblidats… I fent-ho, de vegades tornen a posar en valor llocs que els mateixos habitants havien deixat de mirar.»

Però aquest fenomen també planteja una qüestió de fons: qui decideix què és la “veritable” Barcelona? I sobretot, quan aquesta nova lectura entusiasta de la ciutat es converteix en un motor —involuntari— de gentrificació? «Quan aquestes migracions “per elecció” comencen, malgrat elles, a expulsar les poblacions locals o transformar el teixit cultural dels barris?», es pregunta la Laura. «És un dels grans reptes d’aquesta nova onada migratòria: revalorar certes parts de la cultura local, tot arriscant-se a desequilibrar-la.»

Potser Barcelona no és un territori per “posseir”, sinó una ciutat per habitar, cadascú a la seva manera. Caldrà, això sí, que totes aquestes maneres puguin conviure… sense trepitjar-se.

*nom fictici

equinox en catala

Amb el suport de :