A només 14 quilòmetres de Barcelona, Montgat s’ha convertit avui en un símbol. El d’un litoral català en perill, devorat any rere any per la pujada del nivell del mar i l’erosió de la sorra. Qui serà el següent?
Antigament, una destinació de platja molt estimada, aquesta ciutat de 12.600 habitants ha vist desaparèixer pràcticament totes les seves platges en menys d’una dècada. Can Tano, Montsolís, Toldos: aquests noms evocaven antigament esteses de sorra, para-sols i tardes d’estiu plenes de gent. Avui són només records ofegats. Fins i tot Les Barques, que era la platja més popular de la zona, ha perdut més del 70% de la seva superfície.
“A Montgat, l’últim tram de sorra va desaparèixer a la tardor del 2023. La platja de les Barques va desaparèixer en quatre dies. Va retrocedir 70 metres”, explica Daniel Palacios, cap del servei de platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
El resultat: al final de la Riera de la Font, les escales ja no porten enlloc; queden penjades sobre el buit, suspeses damunt les onades. La situació és tan greu que la línia R1 de Rodalies, que abans discorria tranquil·lament pel costat de la sorra, ara es troba a pocs metres del mar.
Un estiu retallat, un pressupost en caiguda
L’impacte en la vida local és ben real. Montgat ha perdut un milió d’euros anuals en ingressos des de la pandèmia, segons el primer tinent d’alcalde, Raül Abad. L’equació és senzilla: amb menys sorra, els turistes ja no venen. Adeu als xiringuitos — n’hi havia cinc, cada un generava 50.000 euros de taxa. Adeu als pàrquings plens — la zona blava només genera el 30% dels ingressos habituals d’estiu. I el pressupost municipal, d’uns 15 milions d’euros, en rep directament les conseqüències.
Daniel Palacios ho confirma: “Fa deu anys, Montgat rebia prop d’un milió de visitants a l’estiu. L’any passat, amb prou feines 100.000. La platja tenia cinc zones de xiringuitos: avui, no en queda cap.”
Les xifres de l’últim informe de l’AMB (febrer de 2024) confirmen l’abast del fenomen: el nivell del mar puja 5,6 mm per any a la costa metropolitana. En 25 anys, l’augment acumulat ja arriba als 14 centímetres. I les onades són més altes, més freqüents i més destructores. Montgat és designat com el cas més crític de tota la costa.
Un pla de rescat… encara hipotètic
Davant la urgència, el Ministeri per a la Transició Ecològica té un pla: instal·lar espigons submergits, com els que ja funcionen a Premià de Mar. Però l’estudi d’impacte ambiental encara no està acabat, i les obres no podrien començar fins d’aquí a dos o tres anys.
Mentrestant, Montgat intenta aconseguir sorra d’altres llocs. Hi havia un projecte d’extracció del port del Masnou acordat amb l’AMB, però la sorra va ser finalment desviada cap al port del Balís, més lluny i més car de transportar. “Nosaltres sols no tenim recursos”, reconeix Raül Abad. Tot i això, la ciutat ha invertit 1,5 milions d’euros per descontaminar una zona del litoral i allargar el passeig marítim.
A l’oposició, plouen les crítiques. L’exalcaldessa Rosa Funtané (ERC) denuncia la inacció municipal i una pèrdua de patrimoni irreversible. Daniel Fuentes (Montgat En Comú Podem) lamenta, per la seva banda, un augment del 50% de l’IBI per compensar les pèrdues turístiques, sense cap pla real a llarg termini: “Es fa pagar als veïns perquè es perden ingressos, però no es fa res per tractar la causa”, declarava a El País.
Daniel Palacios també lamenta la falta de recursos, i sobretot de voluntat, per part del govern català. Perquè, segons ell, protegir les platges és car, però tot és relatiu: “En comparació amb un quilòmetre d’AVE o d’autopista, és poc. És una qüestió de prioritats polítiques. Invertim milions en ports esportius, però no en platges, que són la nostra primera línia de defensa davant el mar.”
I Barcelona?
El que passa a Montgat podria ser només un preludi per a la resta del litoral. Segons l’AMB, altres platges metropolitanes estan en risc: Badalona, el Masnou, Premià… i, a la llarga, algunes zones de Barcelona.
“Badalona també està en perill”, adverteix Daniel Palacios. “La platja de Barca María va desaparèixer fa dos anys. Ha tornat una mica de sorra, però totes les instal·lacions s’han perdut. I en altres zones de la ciutat hem hagut de desmuntar dutxes i jocs infantils perquè la platja ha retrocedit.”
Fins i tot Barcelona ja no està a resguard. “Durant el mateix episodi que va engolir Montgat, la platja de Nova Marbella a Barcelona va quedar completament arrasada. Una part del mur de contenció i del passeig marítim es va esfondrar”, alerta. “La sorra ja no torna de manera natural. Hem modificat tant els sistemes costaners — ports, embassaments, canalitzacions — que l’ecosistema ja no pot mantenir-se sol. Si no fem res — ni aportacions de sorra, ni infraestructures de protecció —, les platges acabaran desapareixent.”
Tot i que les platges de Barcelona estan millor protegides —gràcies als Jocs Olímpics de 1992, compten amb molts espigons—, no són immunes. “Des de 2010, la ciutat ha perdut la meitat de la sorra dipositada en l’última gran intervenció. I continua.” Conclou amb realisme: “No podrem salvar totes les platges. Espanya té 3.500 km de costa. Però a les zones més denses, on es concentren infraestructures crítiques, ho hem de fer tot per preservar la funcionalitat de les platges durant 10 o 20 anys més.”
El repte serà tant polític com climàtic: quines platges se salvaran? Quines es deixaran perdre? Mentrestant, veiem com el mar guanya terreny, metre a metre.
