Durant tot l’any, les pistes de vòlei platja envaeixen les platges de Barcelona, acollint jugadors d’arreu del món. Entre trobades i accessibilitat, com s’ha convertit aquest esport en rei del litoral?
Fotos: Eloik
Un dissabte a la tarda del mes de maig a la platja del Bogatell. Just darrere dels qui prenen el sol, s’alcen desenes de xarxes grogues. A banda i banda, jugadors i jugadores suen, criden, corren: juguen a vòlei platja. Però aquesta disciplina olímpica no és només cosa de l’estiu barceloní. Es practica durant tot l’any, a qualsevol hora, i cada vegada més, sobretot des del final de la pandèmia. L’aixecament de les restriccions ha desencadenat una autèntica febre pel vòlei, i avui dia, és gairebé impossible posar un peu a la sorra sense el risc que et caigui una pilota al cap.
Això sí, la majoria de jugadors controlen. Perquè si bé molts tenen un bon nivell, el que realment atrau és el vessant social. La Saya té 26 anys. És de la perifèria de París i va arribar a Barcelona fa un any i mig buscant millor qualitat de vida. « Quan vaig arribar no coneixia ningú, així que el vòlei va ser la clau per trobar la meva comunitat. »
Apasionada pel vòlei des de petita, practicar-lo a la capital catalana va ser una decisió natural, fins al punt que ara forma part de la seva rutina: « S’ha convertit en el meu hobby, també entre setmana. A París vivia el típic metro-feina-casa, però ara em llevo a les 6 del matí, vaig a jugar amb els amics a la Barceloneta i després vaig a treballar. Juguem dimarts, dijous i tot el cap de setmana. » Així s’ha anat creant una xarxa d’amics vinguts d’arreu del món però units per la passió pel vòlei.
Entrar en aquests cercles és molt fàcil: aplicacions com BeachUp o Volley World App permeten apuntar-se a partits de tots els nivells. Així és com la Saya va conèixer l’Eloik, de 27 anys, que està fent un VIE a Barcelona des de fa gairebé un any.
Originari de l’illa de la Reunió, ja jugava a vòlei platja, però no amb tants camps ni amb tants participants. Descriu una autèntica comunitat, gairebé un món paral·lel: « Fas amistat amb la gent més enllà del vòlei, és molt habitual quedar després per menjar o fer una cervesa, tots suats i plens de sorra. Quan hi entres, costa sortir-ne perquè hi ha molt bon ambient. És un esport divertit, exigent i, sobretot, una petita família. Des de fora pot semblar una secta perquè parlem molt de vòlei, però també compartim temes personals, les últimes aventures amoroses o qui t’agrada del grup… Els dies en què comences a jugar a les 7 del matí i no pares fins al vespre són molt durs, però és una fatiga que val la pena. Desconnectes, no toques gaire el mòbil i tens la teva dosi d’esport per tota la setmana. »
L’estiu, el gran enemic dels jugadors
L’únic inconvenient? L’estiu. Algunes restriccions del govern català impedeixen jugar lliurement. A la temporada baixa es poden muntar pistes gairebé a qualsevol lloc, però a l’estiu no. L’afluència de turistes redueix l’espai disponible: una cinta marca les zones reservades per a activitats esportives.
Llegir també: Ioga al parc, crossfit a la platja: la teva sessió d’esport a l’aire lliure a Barcelona és (segurament) il·legal
Per aconseguir una pista, cal matinar: hi ha molta gent i poc espai. I amb la calor, cal preparar-se millor, com explica l’Eloik: « Cal protegir-se del sol, així que ens posem d’acord per comprar tendals o carpes per al dia i neveres per a les begudes. » Però hi ha un gran avantatge: a l’estiu es pot jugar després de la feina.
L’èxit del vòlei platja també es deu a la seva accessibilitat. Només cal un banyador, una xarxa (es pot comprar a Decathlon per uns 100 euros) i una pilota (9 euros). El vòlei platja és una mica l’essència barcelonina feta esport: platja, trobades, activitat física i bon ambient. Tots a la xarxa!
