Espanya viu una de les pitjors crisis d’habitatge de la seva història: el lloguer mitjà ha pujat gairebé un 80% en deu anys. Organitzacions i experts s’han posat a treballar per intentar proposar solucions per frenar aquesta escalada amb greus conseqüències socials. Aquí en teniu un recull.
Cinc mesos. Això és el que va trigar en Pol, de 27 anys, a trobar pis a Barcelona. «Va ser molt llarg! Sempre hi havia molta gent per un sol habitatge, és una mica una guerra.» I no n’hi ha per menys: no només ha caigut el nombre d’ofertes de lloguer, sinó que més d’un terç d’aquestes són contractes de menys d’un any destinats a no residents. «Hauria pogut acceptar aquest tipus de contracte, però no tinc ganes de tornar a buscar pis d’aquí a sis mesos.» En Pol, però, té sort: el seu sou i el de la seva parella els permeten pagar un lloguer que molts ja no poden assumir.
Com s’ha arribat a aquesta situació? Per a molts experts immobiliaris, el mercat reacciona a unes lleis restrictives que han espantat els propietaris. «La nova llei d’habitatge de 2023, que regula els lloguers, beneficia els inquilins que ja viuen al pis limitant les pujades anuals, però ha penalitzat els nous candidats a llogar un habitatge», explica Maria Matos, portaveu del portal immobiliari Fotocasa. Segons ella, la intervenció pública ha provocat la retirada de més del 30% de l’oferta de pisos. «L’accés al lloguer és encara més difícil que abans de la llei: el text ha tingut com a efecte indirecte una competència més gran entre llogaters i ha desincentivat els propietaris a renovar o fins i tot mantenir el pis en lloguer, per una rendibilitat i seguretat jurídica menors», afegeix l’experta.
Una visió compartida per l’economista barceloní Gonzalo Bernardos, que alerta dels «efectes contraproduents de les mesures coercitives», que generen una «pànic immobiliari». Molts propietaris han decidit deixar de llogar, mantenint l’habitatge buit o llogant-lo només a coneguts, segons una experta immobiliària francesa: «Són habitatges que queden fora del radar i als quals no pots accedir si no ets d’aquí.»
Segons el Baròmetre del lloguer 2024 de la fundació Alquiler Seguro, les noves lleis han fet caure l’oferta disponible en 37.000 habitatges en pocs mesos. El resultat: la província de Barcelona registra ara la pressió més grossa de lloguer d’Espanya, amb una mitjana de 421 candidats per cada habitatge disponible, tres vegades més que fa un any. Per a Bernardos, la urgència és «restablir la confiança dels propietaris», amb un marc legislatiu estable i menys restrictiu.
Manca de protecció per als llogaters
Però si la crisi de l’habitatge colpeja durament els espanyols, especialment els més vulnerables, revela en realitat una tendència de fons: la manca de protecció dels llogaters. Les ajudes al lloguer pràcticament no existeixen, ni tan sols per als més joves i els més modestos. «Les subvencions públiques ben dirigides poden alleujar el mercat de lloguer, sempre que no siguin massa generals», afegeix l’economista, «les ajudes han d’evitar estimular la demanda de manera indiscriminada, tot donant suport als qui més ho necessiten.»
Sobretot, perquè l’Estat tampoc no proporciona solucions a preus assequibles. Espanya va a la cua d’Europa en habitatge social: representa menys del 2% del parc immobiliari, mentre que la mitjana europea és del 9%. «Cal multiplicar per cinc la inversió pública en habitatge i mobilitzar el sòl públic disponible mitjançant col·laboracions publicoprivades. No hi ha política d’habitatge sense inversió», insisteix Xavier Vilajoana, president de l’Associació de Promotors Espanyols, en un informe recent. Fa una crida a posar el sòl públic a disposició dels promotors per construir massivament habitatge assequible o social.
Però totes aquestes mesures requereixen anys per fer-se realitat, encara que els responsables polítics es posessin a treballar-hi de seguida. I, de moment, la seva aplicació no sembla ser una prioritat.
