Editorial de Nico Salvado, fundador d’Equinox.
Amb els seus 43.000 milions d’euros anuals, que financen la policia, l’educació, el sistema de salut, les polítiques socials i culturals, Catalunya gaudeix de certes competències que li permeten gestionar el seu dia a dia de manera autònoma. Una jerarquia institucional possible gràcies a la descentralització, però que té les seves arrels en la història del país, on Catalunya sempre ha exercit una forta influència i ha afirmat la seva pròpia identitat. Catalunya és, per tant, una mena de succedani de nació sense Estat.
Gràcies al seu port, Barcelona s’ha transformat en un centre comercial clau, connectant Europa amb el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i Itàlia. Aquesta prosperitat econòmica ha atret riqueses i població, consolidant el seu paper dominant a Catalunya i, al llarg dels segles, convertint-se en la capital.
Si Barcelona és una capital econòmica i cultural, el camp independentista també veu la ciutat com la seu de la nació catalana. Encara que s’hi acabin estavellant. Durant l’intent d’independència unilateral del 2017, certament, Barcelona va ser l’escenari de les manifestacions nacionalistes més grans de la història. Però també va veure com totes les seves comunitats s’oposaven, en diversos graus, a l’intent de secessió. A Barcelona conviuen, en relativa harmonia, 179 nacionalitats diferents.
La intel·lectualitat independentista és condescendent amb aquesta diversitat barcelonina, explicant que la ciutat és una mena de torre de Babel construïda pels seus 25% d’estrangers. Una Babilònia moderna que obre de bat a bat les seves portes als 15 milions de turistes anuals, uns visitants que arrosseguen la llengua anglesa per tota la ciutat, relegant l’ús del català principalment a les administracions i al món de la cultura. Segons una enquesta del 2024 publicada per l’Ajuntament de Barcelona, només el 36,2% dels barcelonins utilitzen el català com a llengua habitual en el dia a dia. Són 12 punts menys que fa 20 anys.
És difícil bastir una capital sobre un port amb una activitat que dibuixa i defineix el rostre social. Barcelona s’assembla més a Nova York que a Washington. I si, al capdavall, la Washington catalana fos la ciutat de Girona? Al nord de Catalunya, el 70% dels habitants utilitzen el català diàriament, els independentistes són al poder en totes les institucions (ajuntament, diputació) i històricament Girona és un bastió de resistència catalana durant les guerres espanyoles i franceses del segle XVIII.
Pel que fa als naixements internacionals, a Barcelona 2 nadons de cada 10 són d’origen estranger, mentre que els «natius» joves, en parella i amb un fill, són els qui més abandonen la ciutat. La Barcelona novaiorquesa i la Girona washingtoniana semblen ser, a hores d’ara, el futur de Catalunya.
