Tot i que Espanya continua sent la campiona de l’atur a Europa, algunes regions del país presenten ara taxes d’ocupació inèdites.
Del 25,7 % el 2013, en el punt més àlgid de la crisi financera, al 10,3 % en el segon trimestre del 2025: l’atur a Espanya ha registrat una davallada espectacular. El país, que encara és el que té més persones desocupades de la Unió Europea, veu avui com algunes províncies freguen la “plena ocupació”, un escenari que semblava utòpic fa només uns anys.
Durant la primera onada de la pandèmia, Espanya va arribar gairebé als quatre milions d’aturats. Ara en són menys de 2,5 milions, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, també recollides en gràfics per EpData. La mitjana estatal, del 10,3 %, continua sent elevada en comparació amb la zona euro (5,9 %), però amb fortes disparitats territorials: en set províncies, la taxa d’atur és inferior al 7 %, i en dinou més està per sota del 8 %, un llindar que el país no assolia des dels anys setanta.
“Segons l’estructura econòmica espanyola, el nostre atur mínim incompressible se situa entre el 7 i el 8 %”, explica a El Periódico Juan Crespo, professor de l’EAE Business School. “Per sota d’això, ja no parlem pròpiament d’atur, sinó de transicions entre dues feines.”
Encuesta de Población Activa #EPA. Segundo trimestre 2025 @es_INE
El #paro bajó en 236.100 personas, hasta 2.553.100. En términos desestacionalizados disminuyó un 2,18%. En los 12 últimos meses se redujo en 202.200 personas
Nota de prensa
https://t.co/C0PxqyKhSK
Resultados ➡️… pic.twitter.com/XDg8h7M4ho— INE España (@es_INE) July 24, 2025
La “petita Alemanya”?
Símbol d’aquest canvi: Lleida, on l’atur ha caigut a nivells comparables als de Baviera. Altres territoris inesperats segueixen el mateix camí: Lugo, Sòria o Palència, però també zones industrials com Àlaba o Biscaia. Fins i tot Barcelona presenta ja una taxa del 7,93 %, propera a la mitjana europea.
“A l’anomenada Espanya buida, els qui s’hi queden tenen pràcticament garantida una activitat professional”, resumeix Josep Ginesta, secretari general de la patronal Pimec. “A les zones industrials, s’observa una transformació cap a serveis de més valor afegit, però amb dificultats per contractar personal qualificat”, afegeix Montserrat Guillén, professora de la Universitat de Barcelona.
Aquesta fotografia optimista, però, no ha de fer oblidar les ombres. A Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa, l’atur continua sent estructuralment alt. A Càceres, Còrdova o Ciudad Real, supera encara el 16 %, molt lluny de la plena ocupació. El mapa de l’atur espanyol dibuixa així una fractura Nord-Sud persistent, que la recuperació post-Covid ha esmorteït, però no eliminat. “Les inèrcies territorials són molt difícils de trencar, llevat d’economies planificades com la xinesa”, recorda Juan Crespo. “A Itàlia, la bretxa entre el Nord i el Sud és encara més gran, però a Espanya aquesta fractura continua sent un fre al desenvolupament.”
Plena ocupació, però a quin preu?
Apropar-se a la plena ocupació és una bona notícia social: a les províncies més dinàmiques, “qui vol treballar pot fer-ho”, podríem resumir. Però aquesta escassetat de mà d’obra també preocupa les empreses, que tenen dificultats per contractar, i podria acabar alentint l’expansió econòmica.
Diversos factors agreugen aquest parer espanyol, començant pels salaris. “Si les remuneracions, sobretot les més baixes, no pugen, la baixada de l’atur corre el risc d’estancar-se”, adverteix Montserrat Guillén.
L’habitatge és igualment un obstacle: “Ningú no es desplaçarà 500 o 1.000 quilòmetres per una feina si ha de gastar la meitat del sou en lloguer”, alerta Unai Sordo, secretari general de CCOO. A més, l’estructura econòmica de cada província pot complicar la situació: la forta presència de microempreses o el pes elevat del turisme estacional poden frenar l’assoliment de la plena ocupació.
Un repte per a Barcelona
A la capital catalana, la situació reflecteix bé aquestes tensions. Les oportunitats laborals hi són, però el cost de l’habitatge dificulta atreure treballadors qualificats. “A la universitat ens costa trobar professors: viure a Barcelona és massa car per als sous que oferim”, admet Montserrat Guillén.
Per reduir encara més l’atur, els experts apunten dos factors clau: formar millor els demandants d’ocupació no adaptats als llocs disponibles i facilitar la mobilitat eliminant els obstacles relacionats amb l’habitatge i els serveis de cura. “La plena ocupació és assolible a Espanya, però només si resolem els nostres nusos estructurals: salaris, habitatge i polítiques socials”, conclou Unai Sordo.
