Em dic Berta Segura. Soc catalana, nascuda i criada a Barcelona. Tinc 47 anys i he vist créixer, transformar-se i mutar aquesta ciutat al llarg de la meva vida. He passat de la indiferència a l’orgull, a la nostàlgia i ara, a la tristesa.
Vaig conèixer la Barcelona preolímpica. Una ciutat discreta, treballadora, poc pretensiosa, que vivia d’esquena al mar i molt cap endins. I aleshores van arribar els Jocs Olímpics. I amb ells, una oportunitat històrica: Barcelona es va posar guapa i es va donar a conèixer a la resta del món a través de la seva llengua catalana, la seva arquitectura modernista, el seu caràcter innovador, la seva gastronomia única i el seu tarannà, aquell “no-sé-què” que la fa tan especial.
Recordo perfectament aquell moment. La sensació d’orgull era immensa. Barcelona es va convertir en un cigne. De sobte érem el centre del món, ens miraven i observaven amb curiositat i, des del nostre orgull i hospitalitat, vam decidir obrir les portes de casa nostra.
Durant molts anys, em vaig sentir profundament orgullosa quan venien persones de fora a conèixer la ciutat. Gaudia ensenyant Gaudí, el pa amb tomàquet, els skaters del MACBA, els gafapastes, el cagatió. Barcelona era bella i tenia una ànima lluminosa i bonica.
Però alguna cosa va començar a canviar.
A partir dels anys 2000, aquell orgull va començar a esquerdar-se. El visitant curiós va donar pas al turisme de masses. La ciutat va començar a omplir-se, a saturar-se, a convertir-se a poc a poc en un producte. Barcelona va deixar de sentir-se com un lloc on es viu per convertir-se en un espai que es consumeix. I amb això va arribar la por. El rebuig. La sensació que alguna cosa íntima s’estava perdent.
I això és responsabilitat nostra. La nostra ambició de ser “la millor ciutat del món” ens va portar a ignorar els límits. La ciutat es va posar al servei del turisme i el teixit local va quedar en un segon pla.
Allò només va ser l’inici. L’arribada de la pandèmia va provocar un gir inesperat a la ciutat. El teletreball va permetre que milers de persones triessin Barcelona com a lloc per residir en un entorn amb millor clima i qualitat de vida. Ja no arribaven només turistes: arribaven expatriats, nòmades digitals, professionals i nous rics.
El problema no va ser que vinguessin a viure a Barcelona, sinó la manera com ho feien —i ho continuen fent fins avui. No s’integren en la seva cultura, no s’interessen per la seva llengua, no participen del seu teixit social. Viuen en guetos invisibles, envoltats de persones com ells, parlant en anglès o francès i exigint que sigui la ciutat qui s’adapti a ells, i no a l’inrevés.
En aquest punt, la culpa també és nostra. El caràcter català ha estat històricament hospitalari, servicial, conciliador. Hem après a canviar de llengua per acollir, per facilitar, per no incomodar. Però aquesta bondat s’ha girat en contra nostra.
A això s’hi afegeix una qüestió clau: l’habitatge. Els salaris internacionals dupliquen, en molts casos, els sous locals. Això ha disparat els preus del lloguer i ha expulsat la població local fora del centre. El resultat és una ciutat gentrificada, on el ciutadà es veu desplaçat a altres barris, el petit comerç és substituït per marques globals i el centre de la ciutat es converteix en un parc temàtic sense identitat.
Jo, com a barcelonina, em sento expulsada de la meva pròpia ciutat; sento que la meva cultura ja no importa, que la meva llengua no es respecta, que les meves tradicions es converteixen en “experiències de consum” i que els meus privilegis com a ciutadana local s’han perdut. I això genera una profunda sensació de despossessió i d’injustícia.
Per això vull acabar l’article amb una invitació. A aquells que han triat Barcelona per viure millor, els demano una cosa molt simple: cuideu allò de què us heu enamorat. Interesseu-vos per la llengua, per la cultura, per les tradicions. Com a gest de respecte, de curiositat i d’aprenentatge. Perquè si allò que us va atreure desapareix, Barcelona deixarà de ser especial. I serem una ciutat més, sense identitat ni ànima.
Encara hi som a temps. Però només si deixem de consumir-la i comencem a habitar-la i a sentir-la de debò.
