Quin és aquest edifici estrany que es pot veure a pocs quilòmetres de Barcelona? “Un horror”, diuen alguns, “una raresa” per a d’altres; aquesta massa de maons que s’alça sobre les teulades no deixa ningú indiferent. Signat per un dels arquitectes catalans més importants del segle XX, és conegut amb el nom no menys curiós de Walden 7. Visita guiada.
Per Florence Siguret, guia francesa de referència a Barcelone Autrement – Fotos : CC
A la perifèria oest de Barcelona s’alça un gegant de maons vermells amb un aire laberíntic i futurista. A Sant Just Desvern, lluny de passar desapercebut, el Walden 7 i els seus 16 pisos és un intent agosarat de reinventar la manera d’habitar la ciutat.
Concebut per Ricardo Bofill i el seu Taller d’Arquitectura a finals dels anys seixanta, s’inscriu en un context general de gran creixement econòmic i demogràfic a Catalunya. La indústria viu un moment d’expansió, atraient poblacions arribades de tot Espanya amb l’esperança de trobar una vida millor. La demografia es dispara i els poders públics sovint es veuen superats en l’oferta d’habitatge. Neixen grans conjunts residencials, construïts de pressa i de manera anàrquica, on l’estètica i el benestar dels habitants són sacrificats en nom de la urgència.
És en aquest context que el jove Ricardo Bofill, format a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i sobretot a Ginebra, crea el Taller d’Arquitectura amb l’ambició d’oferir una alternativa als models urbanístics del seu temps. L’arquitecte s’envolta de matemàtics, filòsofs, enginyers, artistes, poetes, sociòlegs i psicòlegs per formar un equip pluridisciplinari capaç d’oferir una arquitectura més humana.
El Walden 7 o la materialització d’una utopia
La idea del Walden 7 neix als anys seixanta, en la línia de projectes on Bofill experimenta noves formes urbanístiques: el barri Gaudí de Reus, el castell de Kafka a Sant Pere de Ribes o la Muralla Roja a Calp. Les realitzacions són laberíntiques, amb una alternança de patis, corredors i passadissos inspirats en les medines, les kasbahs i l’habitatge tradicional de la conca mediterrània.
A Sant Just Desvern, Bofill utilitzarà l’espai d’una antiga cimentera, de la qual conservarà el cos principal per instal·lar-hi el Taller d’Arquitectura i la seva residència personal. La resta serà enderrocada per donar lloc a un immens conjunt d’habitatges col·lectius, de “ciutats a l’espai”. Del projecte general, només se’n construirà un edifici: el Walden 7.
El nom és un gest d’ullet a l’obra utòpica del psicòleg nord-americà B. F. Skinner, Walden Two, en què dos estudiants fan pràctiques en una comunitat experimental llibertària i igualitària. El Walden 7 de Bofill seria una mena de traducció arquitectònica d’aquesta societat comunitària ideal.
Una construcció única
A l’igual dels seus projectes anteriors, en lloc de seguir els preceptes de l’arquitectura estandarditzada de l’Espanya franquista, o les idees de Le Corbusier que rebutja frontalment pel seu dèficit d’humanitat, Ricardo Bofill promou una arquitectura inspirada en les ciutats-jardí, on l’home i la seva història són al centre de l’organització espacial.
La complexa tasca del disseny de l’edifici és confiada a Ana Bofill, germana de Ricardo i “waldenita” des dels inicis (nom donat als habitants originals del Walden 7, dels quals encara en queden alguns avui).
El Walden 7 està concebut com una ciutat a l’espai: el mòdul quadrat de 30 m2 serveix de base per organitzar i distribuir els habitatges. Al cor dels diferents blocs hi ha patis interiors verticals, travessats per passarel·les, balcons i escales, que creen perspectives canviants i espais semi-públics que afavoreixen la trobada i l’intercanvi. Es preveuen comerços i serveis dins mateix de l’estructura, amb la voluntat de crear una autèntica ciutat autogestionada.
Maons vermells a l’exterior, a imatge de la kasbah, murs turquesa a l’interior: lluny de ser un monobloc, el Walden 7 està ple d’obertures que ventilen i aporten llum a l’edifici. A la planta 16, la terrassa comunitària està concebuda com un jardí suspès on es poden organitzar esdeveniments, reunir-se per fer una barbacoa o simplement gaudir de les piscines. Amb vistes.
Una història convulsa
El Walden 7 gairebé no arriba a existir, ja que abans d’acabar les obres, l’empresa constructora es declara en fallida i deixa el projecte aturat. Una multitud de petites empreses s’hi mobilitzen i acaben l’edifici el 1975, però això només és l’inici d’una sèrie de problemes que comencen el 1977: mals acabats, caigudes de ceràmiques, esquerdes, filtracions… L’edifici es cobreix amb xarxes de seguretat i és declarat en ruïna, en contra de la voluntat dels seus habitants.
És l’ajuntament de Sant Just Desvern qui acudirà al rescat de l’obra dels Bofill invertint l’equivalent a 3,6 milions d’euros per a la rehabilitació i consolidació de l’edifici. El Walden 7 és declarat Bé Cultural d’Interès Local el 1987 i, en acabar les obres el 1995, l’edifici i els seus habitants giren full d’una història turbulenta.
Alhora emblemàtic i polèmic, original i contestat, el Walden 7 i les seves 50 espelmes forma avui part integrant del paisatge de la perifèria de Barcelona, testimoni d’una utopia que els Bofill van voler transformar en realitat.
Per saber-ne més, Florence de Barcelone Autrement organitza visites al Walden 7, en companyia de “waldenitas” (habitants de l’edifici). Inscripcions a Barceloneautrement.com/reserver
