El desajust entre la realitat de les vacances i la imatge que ens en fem pot ser, de vegades, brutal. A Barcelona, sense arribar a ser la síndrome de París, cal igualment vigilar amb les expectatives pròpies.
“Síndrome de París: trastorn psicològic transitori que pateixen algunes persones (especialment turistes japonesos) durant una visita o estada a París, a causa de les diferències culturals i del contrast entre la realitat i la seva visió idealitzada de la ciutat”. En la pràctica, aquests turistes arriben a París imaginant veure la torre Eiffel a cada cantonada i els carrers romàntics d’”Emily in Paris”, però acaben passant per zones com Porte de la Chapelle o Barbès, on sovint conviuen persones en situació de marginalitat i rates. Per la seva banda, Florència també té la seva síndrome, però a l’extrem oposat: la síndrome de Stendhal, caracteritzada per palpitacions i gairebé desmais davant la bellesa de la ciutat italiana.
Com París i Florència, Barcelona té llums i ombres: però quin tipus de síndrome representa la ciutat comtal? D’una banda, la bellesa. Els edificis modernistes de Gaudí s’aixequen prop del mar, amb paisatges de muntanya al fons: una autèntica postal.
De l’altra, la gent, a tot arreu. La massificació turística desfigura les ciutats. Passejar per la Rambla en ple juliol? Ni s’hi pensi. Banyar-se a la Barceloneta? Tampoc. L’encant de les ciutats (i especialment de les vacances) també rau en la tranquil·litat i en l’experiència personal. A Barcelona, sovint no hi ha individualitat, sinó una experiència col·lectiva que pot arribar a ser angoixant.
Potser això és, en aquest cas, la síndrome de Barcelona: un desfasament entre imaginació i realitat. Esperar carrerons tranquils i platges calmades, i trobar-se a les 18 h a la plaça de Catalunya un dissabte d’agost. El xoc turístic pot ser intens davant els 7 milions de visitants que rep cada any la capital catalana.
Per evitar la síndrome de Barcelona, només hi ha una solució: avisar els amics turistes que una metròpoli (encara que sigui a tocar del mar, a prop de la muntanya i al sud d’Europa) continua sent una metròpoli. I sobretot, portar-los lluny dels centres saturats: descobrir barris igualment bonics però menys freqüentats com Sant Andreu, Sarrià o, una mica més enllà, Badalona.
Allunyar-se del centre per respirar és la clau per gaudir de Barcelona, que també pot, en girar una cantonada oblidada, provocar una autèntica síndrome de Stendhal.
Aquest article, publicat inicialment el gener de 2025, ha estat actualitzat.
