Les formes espectaculars de la Sagrada Família no només estarien inspirades en els arbres i les muntanyes catalanes. Per imaginar la seva obra mestra a Barcelona, Antoni Gaudí també podria haver observat uns organismes marins invisibles a simple vista: els radiolaris.

En entrar a la Sagrada Família, el visitant descobreix un immens bosc de pedra. Les columnes s’enfilen cap a les voltes, es divideixen com branques i semblen sostenir un sostre format per flors, estrelles i formes geomètriques.

Aquesta arquitectura orgànica recorda els arbres, les plantes i els relleus rocosos que fascinaven Antoni Gaudí. Però algunes de les seves formes també podrien tenir l’origen en un univers molt més petit: el dels microorganismes marins.

Les estructures de la basílica presenten, de fet, semblances sorprenents amb els esquelets dels radiolaris, uns organismes microscòpics presents en el plàncton. Invisibles sense microscopi, produeixen embolcalls minerals d’una complexitat extraordinària, formats per esferes, punxes i xarxes geomètriques.

Criatures microscòpiques amb formes espectaculars

Els radiolaris són organismes unicel·lulars que viuen als oceans. Després de morir, els seus diminuts esquelets es poden dipositar als fons marins i fossilitzar-se dins les roques.

Les seves formes són especialment variades. Alguns semblen estrelles, altres campanes, esferes perforades o estructures cobertes d’espines. Una geometria natural que combina lleugeresa, resistència i estalvi de material.

A finals del segle XIX, aquests organismes es van convertir en una important font d’inspiració artística. El biòleg alemany Ernst Haeckel va publicar nombroses representacions de radiolaris a la seva obra Formes artístiques de la natura, difosa entre 1899 i 1904.

Les seves làmines científiques van tenir un gran èxit entre els artistes i arquitectes de l’Art Nouveau. El francès René Binet, per exemple, es va inspirar directament en un radiolari per dissenyar la porta monumental de l’Exposició Universal de París de 1900.

Quan la Sagrada Família sembla un organisme viu

A la basílica barcelonina, algunes voltes descansen sobre pilars que recorden les diferents parts d’un radiolari, prolongades per fines espines. La semblança és especialment visible quan s’observa el sostre des de terra.

Les columnes no són mai simples pilars verticals. Giren sobre elles mateixes, es transformen progressivament i es ramifiquen en arribar a les voltes. La seva geometria permet distribuir les càrregues i, alhora, dona la impressió que tot l’edifici és viu.

La Sagrada Família confirma que Gaudí recorria constantment a les formes naturals. El moviment helicoidal d’algunes columnes hauria estat inspirat, per exemple, en un eucaliptus que l’arquitecte observava des del seu taller, situat al costat de les obres.

Gaudí volia transformar l’interior del temple en un gran bosc. Els fusts de les columnes representen els troncs, les ramificacions evoquen les branques i les obertures de les voltes permeten que la llum hi entri com si travessés les fulles d’un arbre.

Gaudí no copiava la natura

L’arquitecte català no intentava reproduir fidelment una planta, un esquelet o una muntanya. Estudiava com funcionaven per dissenyar estructures capaces de complir funcions semblants.

A la natura, una branca adopta una forma adaptada al pes que ha de suportar. Una petxina resisteix la pressió gràcies a la seva curvatura. L’esquelet d’un radiolari ofereix una gran rigidesa utilitzant molt poca matèria.

Aquestes solucions naturals són el resultat de milions d’anys d’evolució. Gaudí les traslladava a l’arquitectura per distribuir les forces, alleugerir determinades estructures i evitar elements que considerava artificials o innecessaris.

Aquest plantejament rep avui el nom de biomimetisme: consisteix a observar els organismes vius i els fenòmens naturals per imaginar edificis, objectes o tecnologies més eficients. Gaudí ja aplicava aquest mètode molt abans que el terme es popularitzés.

Les muntanyes de Montserrat, també presents

El món microscòpic no és l’única font natural visible a la basílica. Els paisatges catalans també van influir profundament en la seva arquitectura.

Quan encara era estudiant, Antoni Gaudí va treballar a l’abadia de Montserrat. Els relleus tan particulars de la muntanya haurien marcat de manera duradora el seu imaginari.

Les torres de la Sagrada Família, elevades com agulles de pedra, sovint s’interpreten com una evocació dels cims de Montserrat. Les façanes irregulars i abundantment esculpides també recorden parets rocoses modelades per l’erosió.

La basílica es presenta, així, com una síntesi de diverses escales naturals: les muntanyes catalanes per a la silueta, els arbres per a les columnes i els organismes microscòpics per a algunes de les estructures geomètriques.

Una altra manera d’observar la Sagrada Família

Els radiolaris no són els únics microorganismes que han influït en l’arquitectura. Les formes de les diatomees i d’altres organismes marins han inspirat construccions com la Géode de París, la Biosfera de Montreal o algunes estructures lleugeres del segle XX.

A Barcelona, aquestes semblances donen una nova dimensió a l’obra de Gaudí. La Sagrada Família no representa únicament un bosc o una muntanya monumental: també es podria considerar l’ampliació espectacular d’un món habitualment invisible.

Durant una pròxima visita, només caldrà aixecar la mirada cap a les voltes. Darrere les columnes, les estrelles i els jocs de llum s’hi amaga, potser, un dels secrets més petits del monument més famós de Barcelona.