Amb l’arribada del juliol ha començat un dels grans esdeveniments esportius de l’any: el Tour de França. Un espectacle mundial que ens pot fer més suportables les vesprades cada vegada més tòrrides de les primeres setmanes de l’estiu.
El Tour transcendeix el que és purament esportiu. És un fenomen cultural, una maquinària econòmica perfectament engreixada i una de les majors demostracions de resistència humana. Però també pot convertir-se en un magnífic laboratori per a comprendre com funciona l’economia.
En aquesta edició de 2026, que va arrancar a Barcelona el 4 de juliol, totes les mirades apunten l’eslovè Tadej Pogačar (1998). Si aconsegueix conquistar el seu cinquè Tour, igualarà els francesos Jacques Anquetil i Bernard Hinault, el belga Eddy Merckx i l’espanyol Miguel Induráin. No ho tindrà fàcil. Davant d’ell hi haurà el danès Jonas Vingegaard, doble vencedor del Tour, i el jove francès Paul Seixas, la gran revelació de la temporada i l’esperança d’un país que no celebra un campió del Tour des de Bernard Hinault, en 1985
Lliçons d’economia en bicicleta
La batalla sobre l’asfalt promet emocions. Però, a més de l’espectacle, el Tour ofereix una cosa menys evident: una extraordinària col·lecció de lliçons econòmiques, com conte en el meu llibre Un economista en el Tourmalet (2026).
Moltes de les situacions que es produeixen durant una etapa il·lustren principis econòmics millor que alguns exemples acadèmics. Només cal observar amb atenció les decisions que prenen els corredors per descobrir conceptes que normalment estudiem en els manuals universitaris.
Tornem a Bernard Hinault. El francès va conquerir cinc Tours de França i en 1986 afrontava l’última oportunitat d’arribar al sisè, una xifra que cap ciclista ha aconseguit encara. Un any abans, el seu jove company, l’estatunidenc Greg LeMond, havia treballat per ajudar-lo a aconseguir la cinquena victòria, amb la promesa que en la següent edició els papers s’invertirien.
Però Hinault mai va ser un corredor resignat. En l’etapa reina dels Pirineus va atacar des del Tourmalet, a molts quilòmetres de la meta, i va obrir un ampli avantatge gràcies a un desplegament de força i orgull. No obstant això, fins i tot els millors ciclistes estan sotmesos a l’escassetat: l’energia és un recurs limitat. Aquell esforç va resultar impossible de sostenir, Hinault es va afonar en la pujada final a Superbagnères i LeMond va capgirar la classificació general per conquistar el seu primer Tour.
I si Hinault va perdre aquell sisè Tour per no pensar com un economista?
Un dels primers conceptes que ensenyem en qualsevol curs d’economia és el cost d’oportunitat: allò a què renunciem quan prenem una decisió. Cada pedalada de l’atac d’Hinault tenia un cost. En consumir gran part de les seues forces en un moment de la carrera, renunciava a disposar-ne quan més les necessitaria. El preu d’aquella aposta no va ser únicament una etapa. Probablement, va ser l’oportunitat de convertir-se en l’únic ciclista de la història amb sis Tours de França en el seu palmarès.
Tres anys després, el mateix LeMond protagonitzaria una altra de les grans lliçons econòmiques de la història del ciclisme. El Tour de 1989 va arribar a l’última etapa amb el francès Laurent Fignon vestit de groc i un avantatge de 50 segons sobre l’estatunidenc. Tot semblava decidit.
No obstant això, LeMond va utilitzar una innovació que molts consideraven poc més que una extravagància: un manillar de triatló que millorava notablement la seua posició aerodinàmica. Fignon, en canvi, va mantenir l’equipament tradicional, sense casc i amb la seua característica cua al vent. El resultat és ja història de l’esport: Lemod va recuperar tot el desavantatge i va guanyar el Tour per tot just vuit segons, la diferència més xicoteta mai registrada.
Aquells vuit segons van ser molt més que un desenllaç esportiu. Demostraven com una innovació tecnològica pot transformar per complet el resultat d’una competició. És el mateix mecanisme que explica bona part del creixement econòmic. Les societats prosperen quan són capaces de produir més i millor gràcies al progrés tècnic i a la innovació.
Espectacle esportiu i lliçó econòmica
Aquests són només dos exemples. El ciclisme està ple de situacions que recorden conceptes econòmics. El pilot de corredors busca contínuament un equilibri semblant al d’un mercat. Les escapades mostren els incentius i els problemes de coordinació. Les aliances entre rivals revelen com la cooperació pot beneficiar fins i tot els qui competeixen entre si. I els famosos “defalliments ciclistes” il·lustren com un creixement aparentment exuberant acaba provocant les temibles bombolles financeres.
Potser aquesta és una de les raons per les quals el Tour continua fascinant més d’un segle després. No sols perquè guanya el més fort, sinó perquè cada etapa reprodueix alguns dels grans dilemes de l’economia: com gestionar recursos limitats, quan assumir riscos, quan innovar i quin cost té cada decisió. Qui seguisca la carrera aquest estiu gaudirà d’un dels majors espectacles esportius del món. Però si observa el pilot de corredors amb ulls d’economista, descobrirà que cada etapa també pot convertir-se en una classe d’economia magistral.
