El Parlament de Catalunya ha aprovat recentment la Llei 2/2026, de 6 de març, que modifica l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) i que va entrar en vigor l’1 d’abril de 2026.
L’IEET és un impost propi de Catalunya, creat el 2012, que recau sobre qui realitza l’estada (el turista) i no sobre el titular de l’allotjament, que actua únicament com a recaptador. L’import a pagar depèn del nombre d’estades i de la categoria de l’establiment.
Catalunya no és l’única: Illes Balears i Galícia també han implantat tributs similars sobre les estades turístiques. La Comunitat Valenciana va intentar implantar-lo el 2022, però el va derogar abans d’aplicar-lo. Ara, l’Ajuntament de València ha demanat al Govern espanyol que reformi la legislació d’hisendes locals per permetre als ajuntaments recaptar directament un impost turístic propi.
La reforma a Catalunya, fruit d’un acord entre PSC, ERC i Comuns, eleva les tarifes, amplia els recàrrecs municipals a tot Catalunya i redefineix la destinació dels ingressos recaptats. És legítim preguntar-se si aquestes modificacions faran disminuir el nombre de turistes.
El que diuen les xifres
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2025 Catalunya va rebre 28,4 milions de turistes i excursionistes, un màxim històric. Paral·lelament, la recaptació de l’impost ha crescut de manera sostinguda: dels 52,4 milions d’euros el 2017 als 100,5 milions el 2025, un nou rècord.
Amb les noves tarifes, la Generalitat incrementarà inevitablement els seus ingressos i el turisme, per tant, no sembla especialment sensible a aquest tribut.
Tres modificacions
Primer, la reforma eleva les tarifes segons el tipus d’establiment i la seva ubicació. A Barcelona ciutat, les noves tarifes s’aplicaran des de l’1 d’abril de 2026; a la resta de Catalunya, l’increment serà escalonat fins a principis de 2027.
Per exemple, a Barcelona, els hotels de 5 estrelles passen de 7,50 € a 12 €. Els habitatges d’ús turístic, de 6,25 € a 9,50 €. I els creuers de més de 12 hores, de 6 € a 9 € per persona i nit.
El segon element és l’afectació dels ingressos. El 25 % dels ingressos obtinguts es destinarà íntegrament a polítiques d’habitatge de la Generalitat, mentre que el 75 % restant continuarà al Fons per al Foment del Turisme.
Les finalitats del Fons es reordenaran per impulsar un model de turisme sostenible, tenint en compte els efectes sobre el medi ambient i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030.
Els imports transferits als ens locals podran destinar-se també a polítiques d’interès general —habitatge, promoció econòmica i foment de la indústria— ampliant les possibilitats d’actuació municipal.
El tercer element és el règim de recàrrecs, on rau una de les novetats jurídiques més rellevants de la reforma. Els recàrrecs municipals sobre tributs autonòmics permeten als ens locals obtenir recursos propis sense dependre d’una llei pròpia.
La novetat és doble: d’una banda, Barcelona —que ja disposava d’aquest recàrrec— veurà incrementat el seu límit fins als 8 € per estada. De l’altra, la resta de municipis catalans, sovint amb finances deficitàries, podran aprovar per ordenança municipal el seu propi recàrrec a partir de l’1 d’octubre de 2026, cosa que els obrirà una nova font d’ingressos per a les seves polítiques públiques.
Per disposar d’aquests recursos, els ens locals hauran d’aprovar les respectives ordenances fiscals i signar els convenis corresponents amb l’Agència Tributària de Catalunya, que s’encarregarà de gestionar-los i recaptar-los a partir d’un model d’ordenança elaborat conjuntament amb les diputacions.
Ingressos destinats a l’habitatge
La reforma dona resposta a reptes reals: l’accés a l’habitatge i el turisme sostenible. Així, el 25 % de la recaptació total dels ingressos derivats de l’IEET s’afecta a polítiques de la Generalitat en els àmbits de l’habitatge. Tal com recull el preàmbul de la norma, es pretenen aconseguir ingressos per a fer front a la situació d’emergència d’habitatge.
Però el recàrrec municipal, tot i ser l’únic marge jurídicament viable dels ens locals, continua sent una solució parcial a un problema estructural. La resposta de fons exigiria anar més lluny: modificar la legislació d’hisendes locals per permetre als municipis disposar d’un impost turístic propi.
Caldrà veure si els fons es tradueixen en mesures concretes i si els municipis aprofiten els nous recàrrecs per millorar els serveis que el turisme sobrecarrega. En qualsevol cas, l’impost és només una de les eines disponibles.
L’opció d’altres ciutats
La taxa, però, no ho és tot. Altres destinacions opten per vies no fiscals: limitar el nombre diari de visitants —com fa Grècia a l’Acròpolis d’Atenes amb un màxim de 20 000 accessos diaris—, establir reserves prèvies obligatòries (com Machu Picchu) o regular directament l’oferta d’allotjament (com Nova York).
Si l’IEET aconsegueix els seus objectius, podria deixar de ser només un impost per convertir-se en una eina de transformació social.
La pregunta, però, continua oberta: és suficient el que tenim, o cal anar més lluny? El model català —tarifa fixa per persona i estada— podria evolucionar cap a fórmules més ambicioses, com la d’Amsterdam, on el tribut es calcula com un percentatge del cost total de l’allotjament. O incorporar criteris d’estacionalitat que permetin modular la càrrega fiscal segons els pics de demanda (com el cas de les illes de Mykonos i Santorini).
Dues vies que altres destinacions europees ja exploren i que Catalunya podria tenir en compte en futures reformes.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
