Pluja d’espurnes, explosions i timbals ensordidors: els correfocs són una de les tradicions més espectaculars de Catalunya. Però darrere la festa s’amaga un risc poc conegut. Un estudi fet entre els diables de Barcelona mostra que molts accepten exposar la seva audició per preservar la intensitat del ritual.

Als carrers estrets de Barcelona, l’espectacle és impressionant. Desenes de participants disfressats de diables avancen al ritme dels timbals mentre sostenen forques carregades de material pirotècnic.

Les espurnes cauen sobre la multitud i cada explosió ressona entre les façanes.

El correfoc, literalment una «cursa de foc», s’ha convertit en una cita imprescindible de les festes majors de barri i de les grans celebracions barcelonines, especialment la Mercè.

El públic no es limita a observar: corre, balla i es col·loca sota les pluges de foc.

Aquesta immersió, però, té un preu. El soroll dels petards, els xiulets, la percussió i la reverberació urbana pot arribar a nivells extrems.

Fins a 175 decibels als carrers de Barcelona

Un estudi publicat el 2025 a la revista científica Humanities and Social Sciences Communications va analitzar l’exposició sonora dels membres de les colles de diables, les associacions que organitzen i protagonitzen els correfocs.

Segons els treballs de la investigadora Karla Berrens, alguns correfocs podrien arribar puntualment als 175 decibels, depenent del nombre de dispositius activats simultàniament, de la mida del grup i de la configuració dels carrers.

Els carrers estrets envoltats d’edificis alts amplifiquen especialment el soroll a través de la reverberació.

Com a comparació, el llindar del dolor auditiu se situa generalment al voltant dels 120 decibels.

L’Organització Mundial de la Salut recorda que com més potent és un so, més ràpidament disminueix el temps d’exposició considerat segur.

Una exposició repetida pot provocar acúfens o una pèrdua auditiva irreversible.

Les mesures fetes sobre un únic petard són molt més baixes. A vuit metres de distància, l’explosió final d’una carretilla, un dels dispositius més utilitzats, se situa entre els 96 i els 101 decibels.

Els models destinats als infants produeixen entre 70 i 83 decibels.

El problema és l’acumulació. Durant un correfoc, desenes de petards poden explotar simultàniament, acompanyats pels timbals i a molt poca distància dels participants.

Dos de cada tres participants no es protegeixen les orelles

L’estudi es basa, entre altres elements, en un qüestionari respost per 39 membres de diverses colles barcelonines.

La mostra és reduïda i no permet representar tots els participants de Catalunya. Tot i això, els resultats revelen comportaments preocupants.

Entre les persones enquestades, el 66,7 % afirmava que no utilitzava cap protecció auditiva.

Gairebé dos terços participaven en més de sis correfocs cada any, i més d’una quarta part ho feia en més de deu esdeveniments.

Alguns membres, a més, continuen vinculats a la seva colla durant diverses dècades.

Un terç dels participants considerava que els correfocs ja havien afectat la seva audició. Alguns parlaven d’una reducció de l’agudesa auditiva, mentre que altres descrivien una sensació d’orelles tapades o molèsties temporals després de les actuacions.

Aquesta exposició pot començar molt aviat. En algunes colles, els infants es poden incorporar a partir dels set anys per tocar el timbal i poden començar a manipular material pirotècnic adaptat cap als deu anys, sota la supervisió d’un adult.

Després poden continuar practicant aquesta activitat durant bona part de la vida.

Per què els diables rebutgen els taps per a les orelles?

Les raons no es limiten a una manca d’informació. Diversos participants expliquen que les proteccions auditives modifiquen profundament la seva experiència del correfoc.

Alguns se senten aïllats de l’espectacle o consideren que els taps són incòmodes. Altres volen escoltar clarament les instruccions del responsable que coordina les sortides de foc.

Per a molts, les explosions no són un element secundari: formen part de la identitat sonora de la festa.

El correfoc està concebut com una experiència total. La calor, les vibracions, el fum, les llums i el soroll transformen temporalment el carrer.

Els espectadors i els diables comparteixen el mateix espai, ballen junts i participen en una forma de caos perfectament organitzat.

Segons l’estudi, aquest sentiment de pertinença a la colla pot empènyer alguns membres a minimitzar els riscos.

Els problemes auditius fins i tot poden acabar sent percebuts com una prova d’un compromís antic i profund amb la tradició.

Fins i tot entre les persones que relacionaven directament els seus problemes auditius amb els correfocs, cap no tenia previst abandonar l’activitat.

Una tradició profundament arrelada a Catalunya

Els correfocs contemporanis provenen d’antigues representacions de diables i criatures fantàstiques organitzades durant les festes populars catalanes.

A Barcelona, el foc ocupa des de fa segles un lloc important en les celebracions públiques.

Els participants s’organitzen en associacions sovint molt vinculades al seu barri. Els vestits, els emblemes i les figures transportades durant les cercaviles fan referència a llegendes o episodis de la història local.

Pertànyer a una colla significa, per tant, molt més que participar puntualment en una festa.

Els membres assagen junts, mantenen el material, organitzen els desplaçaments i transmeten els seus coneixements als infants.

Aquesta dimensió col·lectiva explica en part la dificultat de qüestionar el nivell sonor. Reduir el soroll es pot percebre com una transformació de l’essència mateixa del correfoc.

Comencen a aparèixer petards menys sorollosos

Les normatives regulen la fabricació, la potència i l’ús dels dispositius pirotècnics. També imposen roba ignífuga, guants, ulleres i diferents equips de protecció contra el foc.

L’estudi, però, assenyala que no existeix cap norma específica que obligui els participants a utilitzar protecció auditiva.

Els dispositius també es proven individualment, en unes condicions molt diferents de les d’un correfoc real que reuneix diverses colles en un carrer estret.

Alguns fabricants desenvolupen actualment productes menys sorollosos i més respectuosos amb el medi ambient, utilitzant cartró reciclat i una quantitat menor de material explosiu.

Així, han començat a aparèixer models limitats a uns 97 decibels.

Aquesta evolució, però, no genera unanimitat. Per a alguns diables, un correfoc silenciós o molt atenuat deixaria de ser un autèntic correfoc.

El soroll marca els desplaçaments, anuncia les explosions i contribueix a la sensació de potència que busca l’espectacle.

Com protegir l’audició durant un correfoc?

L’OMS recomana utilitzar taps per a les orelles en entorns sorollosos, allunyar-se tant com sigui possible de la font sonora i permetre que les orelles descansin regularment.

Per als diables, el repte consisteix a utilitzar proteccions adaptades que redueixin el volum sense impedir escoltar les instruccions de seguretat.

Els taps amb filtre dissenyats per a músics poden, per exemple, atenuar el soroll d’una manera més equilibrada que els taps convencionals d’escuma.

Els espectadors també han de prendre precaucions, especialment quan hi assisteixen amb infants petits.

Els xiulets persistents, una sensació d’orella tapada o les dificultats per seguir una conversa després de l’esdeveniment haurien de portar a consultar un professional sanitari.

Preservar el foc sense sacrificar l’audició

Els correfocs continuen sent una de les expressions més potents de la cultura popular catalana. El seu èxit es basa precisament en la proximitat entre les flames, els diables i el públic.

L’objectiu no ha de ser necessàriament eliminar el soroll, sinó evitar que la fidelitat a la tradició comporti acceptar com a inevitable el deteriorament de l’audició.

Proteccions adaptades, més informació, mesures sonores fetes en condicions reals i una pirotècnia menys agressiva podrien permetre conservar la intensitat de l’espectacle.

Una tradició pensada per transmetre’s de generació en generació no hauria d’obligar les persones que la mantenen viva a sacrificar la seva capacitat d’escoltar-la.