Tovalloletes, llaunes de cervesa, pneumàtics, nines o encenedors: els fons marins davant de la capital catalana acumulen residus urbans. A cada sortida, els arrossegadors en recuperen diversos quilos dins les xarxes, una contaminació que procedeix principalment de terra ferma i del clavegueram. Reportatge.

Al port de Barcelona, l’olor de gasoil es barreja amb la de la sal. Els vaixells surten de matinada i tornen al final del dia amb les bodegues plenes, però no sempre de la mercaderia que es podria esperar.

«Són les tovalloletes suposadament biodegradables que llenceu pel vàter», explica un pescador mentre assenyala una massa grisenca al fons d’un contenidor ple de deixalles.

«Els primers interessats que no hi hagi contaminació som nosaltres, perquè vivim d’això», afirma Carlos Martín, capità del Bonamar Dos.

Entre sis i set quilos de residus cada dia, calcula un company seu mentre assenyala bosses, ampolles i, sobretot, plàstic. També hi ha aquestes tovalloletes que, un cop submergides, no es descomponen mai.

«Potser fa anys que són aquí.»

Una contaminació que arriba des del clavegueram

Contràriament a una idea força estesa, el plàstic que cobreix els fons marins catalans no sempre procedeix dels vaixells ni dels turistes de l’estiu. Arriba des de terra ferma.

«Allà on el riu ho arrossega tot és on trobaràs la contaminació», resumeix el capità, que acumula una trentena d’anys pescant davant de les costes de Barcelona.

Bosses de plàstic, sabates i embolcalls baixen amb les pluges, quan els cursos d’aigua arrosseguen les deixalles de les ribes fins a la desembocadura.

«Tot el que cau al clavegueram acaba aquí», lamenta Carlos.

És també la conclusió d’Eve Galimany, investigadora de l’ICATMar, l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar, ubicat a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona.

«El problema ve de terra», insisteix.

El pic de residus no coincideix, de fet, amb la temporada d’estiu, sinó amb les pluges, generalment durant la primavera.

Un cop al fons, tot es barreja. «Allà baix no hi ha fronteres, tot depèn dels corrents.»

A Barcelona, els corrents empenyen els residus cap al sud. Entre la capital catalana i Vilanova s’estenen les zones més saturades, en alguns casos fins als 800 metres de profunditat.

La ciència embarca amb els pescadors

Per mesurar l’abast del fenomen, els investigadors de l’ICATMar embarquen als arrossegadors i registren cada captura.

L’objectiu és produir dades científiques que permetin avançar cap a una pesca més sostenible. Per a Eve Galimany, això significa trobar «un equilibri entre el medi, les espècies i una activitat que existeix des de fa milers d’anys a la Mediterrània».

Aquí no hi ha grans vaixells transoceànics. Els arrossegadors de Barcelona són petites embarcacions familiars amb tripulacions de tres o quatre persones.

Un avenç recent consisteix a ampliar la malla de les xarxes perquè els organismes més joves puguin escapar-se. També s’estan adaptant les portes que obren l’art d’arrossegament perquè es mantinguin per sobre del fons i no rasquin els sediments.

El resultat dels estudis és incontestable: el plàstic domina a tot arreu, a totes les profunditats, i s’acumula especialment a prop de les zones urbanitzades.

Els investigadors han calculat que el conjunt de la flota d’arrossegament podria extreure del mar unes 250 tones de residus cada any.

La galeria dels horrors que mostra la científica resulta prou reveladora: nines decapitades, ampolles de vidre, bosses de caramels, una maquineta d’afaitar Gillette, encenedors i fins i tot una bossa de plàstic francesa que, irònicament, presumeix de ser respectuosa amb el medi ambient.

«En gairebé totes les captures, sense excepció, apareixen residus marins.»

El clima canvia les regles i els pescadors es defensen

Queda una pregunta: aquests residus maten els peixos?

En aquest punt, la investigadora demana prudència. Els pocs estudis de biomarcadors realitzats sobre el lluç no han detectat diferències d’estrès fisiològic entre les zones contaminades de Barcelona i els extrems més nets de Catalunya.

Els canvis observats —espècies que apareixen i d’altres que es desplacen mar endins— estan relacionats principalment amb el clima.

Des del 2014 o el 2015, un augment d’un o dos graus ha estat suficient perquè la gamba blanca arribi des del sud i es converteixi en una de les protagonistes de les llotges. Mentrestant, l’escamarlà, que tolera malament la calor, es fa cada vegada més escàs.

A la cabina, el capità Carlos Martín es nega que es responsabilitzi els pescadors de la sobreexplotació.

«A Barcelona érem vint grans arrossegadors i sis de petits. Avui en som nou.»

Els horaris estan regulats i els dies de sortida s’han reduït a la meitat. «I encara ens venen a dir que això és sobreexplotació.»

Ell prefereix confiar en una natura capaç d’autoregular-se. Hi ha, però, una qüestió en què coincideixen tant la tripulació com els científics: els mariners recullen una contaminació que no han generat.

Xarxes estripades per un pneumàtic o una nevera, motors bloquejats pels plàstics flotants i xarxes que s’han de substituir. La factura és elevada.

«En realitat, no són els seus residus», conclou Eve Galimany.