Equinox obre les seves columnes a mirades personals sobre Barcelona, Espanya i la vida local en una tribuna lliure. Aquesta setmana, Jean-Benoît Kauffmann, de vivreabarcelone.com, agafa la ploma. Va viure a Barcelona del 2007 al 2017 i prepara el seu retorn a principis de l’any vinent.
Encara no he visitat ni un sol pis. Tinc previst tornar a Barcelona a principis de l’any vinent i, per tant, no tinc res a explicar sobre un passadís ple de gent un dissabte al matí. En canvi, ja he començat a preparar el meu dossier.
Aquest és precisament el tema d’aquest text. El 2007, quan em vaig instal·lar aquí per primera vegada, no hauria sabut què volia dir «preparar un dossier» per llogar un pis. Miràvem anuncis, fèiem visites i dèiem que sí. Avui, sis mesos abans d’instal·lar-m’hi, ja estic recopilant documents justificatius. El vocabulari ha canviat de camp: buscar habitatge a Barcelona ja no és una recerca, és una candidatura.
La llista és pública i sembla la d’una entrevista de feina: ingressos equivalents com a mínim a tres vegades el lloguer, les últimes nòmines, el contracte de treball, un mes de fiança dipositat a l’Incasòl, gairebé sempre una garantia addicional i, sovint, un aval bancari. Les visites, a més, es fan en grup. El propietari ja no tria un llogater: selecciona un perfil entre diversos candidats, basant-se en la documentació.
Res de tot això és il·legal. És l’acumulació d’aquests requisits la que dibuixa una realitat diferent de la d’un simple mercat de lloguer: un procés de selecció.
Aquest canvi deriva, en part, d’una bona intenció. Des del 16 de març de 2024, Catalunya regula els lloguers a les anomenades zones tensionades, en aplicació de la llei estatal del 2023; des d’aquest any, els lloguers de temporada i d’habitacions també estan regulats. I, sobre el paper, la mesura funciona: el preu anunciat ha deixat de disparar-se.
Però impedir que el preu sigui el factor decisiu no elimina l’escassetat: simplement desplaça el criteri de selecció. Quan dues-centes persones volen el mateix pis de dues habitacions i ja no es pot apujar la subhasta en euros, la subhasta continua en una altra moneda: nòmines, avaladors, mesos per avançat, un «bon dossier». La competència no ha desaparegut del mercat barceloní. Ha abandonat el preu, on era visible i mesurable, per refugiar-se en el perfil del candidat, on ja ningú no la mesura.
El lloguer mitjà realment registrat a Barcelona se situa al voltant dels 1.160 euros mensuals, segons l’Incasòl. Però aquesta mitjana inclou els contractes antics, els de les persones que ja estan instal·lades. Qui busca avui un pis de dues habitacions al centre es prepara més aviat per pagar entre 1.300 i 1.700 euros. Aquesta diferència no és un marge d’error estadístic: és la distància exacta entre els qui viuen a la ciutat i els qui intenten entrar-hi.
Un dossier impecable pressuposa una cosa que rarament es diu en veu alta: estar ja instal·lat. La nòmina espanyola, el contracte vigent, l’antiguitat laboral… tot això s’obté vivint aquí. Però qui busca habitatge, per definició, encara no hi viu.
El nouvingut no té una nòmina local. L’autònom tampoc, o almenys no d’una manera que generi confiança. El jove que comença, el jubilat, la persona que canvia de vida: cap d’ells no compleix totes les caselles. El mercat, de fet, ja té preparada una resposta per a ells, i és prou reveladora: l’aval bancari, és a dir, diners immobilitzats. El filtre del dossier no elimina el filtre de la riquesa. Simplement el fa més difícil de denunciar, perquè ha adoptat l’aparença de la seriositat administrativa.
Jo no soc al costat desfavorit d’aquesta història.
No escric des de la posició de víctima. Preparo el meu retorn amb diversos mesos d’antelació, i aquest marge ja és, en si mateix, un privilegi: em dona temps per reunir cada document, corregir el que falta i presentar-me en el moment adequat amb el dossier adequat. Qui ha de començar una feina d’aquí a tres setmanes, o qui es queda sense casa arran d’una separació, no disposa d’aquest marge. És aquesta persona la que el procés exclou, no pas jo.
El 2007 no vaig haver de convèncer ningú. La ciutat em va acollir sense demanar-me res. No és nostàlgia: la Barcelona del 2026 és més respirable, està més ben comunicada i és més verda que la que vaig deixar. Simplement, s’ha tornat molt més difícil viure-hi per a qui encara no hi està instal·lat. I jo mateix, en tornar-hi amb ingressos obtinguts en un altre lloc, formo part dels qui han contribuït a fer-la així.
La ciutat intenta recuperar el control: més de deu mil llicències d’apartaments turístics hauran de tornar al mercat residencial per als habitants d’aquí al 2028. És una xifra considerable, i caldrà valorar-ne els resultats quan arribi el moment.
Però mentre trobar habitatge continuï sent un concurs basat en un dossier, el debat continuarà centrant-se en la xifra equivocada. Parlarem de l’import, quan la veritable qüestió ja és la de l’admissibilitat: no pas «quant costa?», sinó «qui té dret a presentar-s’hi?».
Una ciutat que selecciona els seus habitants a través d’un dossier acaba obtenint exactament els habitants que ha seleccionat. Barcelona està decidint ara mateix, sense haver-ho debatut, com serà la seva població d’aquí a deu anys. Això mereix un debat molt més ampli que el del topall dels lloguers.
