Barcelona rep cada any milions de turistes. Una activitat essencial per a la seva economia, però que, per la seva magnitud, transforma profundament el dia a dia dels seus habitants. Augment de la taxa turística, eliminació programada dels pisos turístics, accés privilegiat dels residents a determinats espais: l’Ajuntament multiplica les mesures per intentar conciliar millor el turisme i la qualitat de vida. Però aquestes iniciatives estan lluny de generar consens.
Com cada dia d’estiu, els grups de turistes se succeeixen sense parar a l’entrada del Park Güell, mostrant entrades que, de vegades, han comprat mesos abans. Mentrestant, els habitants del barri continuen amb la seva vida quotidiana pels carrers dels voltants. Dos mons que conviuen, però que semblen evolucionar en dos universos paral·lels.
L’Ana va créixer al barri i hi viu des de fa més de quaranta anys. Ha estat testimoni de la seva transformació. «Abans hi havia molts comerços de barri, els que necessitem per a la vida quotidiana. Ara hi ha sobretot gelateries, establiments de menjar ràpid… Està molt més orientat als turistes que als habitants», explica a Equinox. «Encara hi ha vida de barri, però molta menys.»
Però és sobretot en l’habitatge on percep el canvi. «Gairebé tota la gent de la meva generació ha marxat a viure a altres barris perquè és impossible llogar o comprar res.»
Per a l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), el fenomen del turisme de masses s’ha accelerat des de la crisi de la Covid. «En poc més d’un any, hem tornat a viure tot el procés de turistificació dels trenta anys anteriors de manera concentrada», explica un portaveu a Equinox.
Fer pagar més als turistes
Davant del creixent malestar dels barcelonins, especialment a les zones més turístiques (Park Güell, Sagrada Família, la Rambla, el Gòtic, la Barceloneta…), l’Ajuntament intenta trobar solucions.
La seva principal eina és la fiscalitat. Catalunya va instaurar ja l’any 2012 un impost sobre les estades en establiments turístics, al qual Barcelona va afegir, l’octubre de 2021, un recàrrec municipal. Inicialment fixat en 0,75 euros per persona i nit, ha anat augmentant progressivament fins a arribar als 5 euros per persona i nit, i podrà arribar als 8 euros per nit.
L’objectiu declarat és fer que els visitants contribueixin més als costos relacionats amb el turisme, especialment pel que fa a la neteja, la seguretat, el transport i la gestió dels barris més freqüentats. Una part dels ingressos també ha de finançar projectes que beneficiïn directament els habitants.
Aquests impostos representen una font d’ingressos important per a la ciutat: el 2025, la fiscalitat turística va aportar 148,08 milions d’euros a Barcelona. Entre 2024 i 2029, 100 milions d’euros s’han de destinar a adaptar 170 escoles públiques al canvi climàtic. Altres fons serveixen per gestionar els fluxos turístics als sectors saturats o per donar suport a projectes de barri.
Però per a l’ABDT continua sent insuficient. L’associació considera que «l’expulsió dels habitants, l’explotació laboral, la saturació de l’espai i del transport públic, la desaparició del comerç d’ús quotidià», així com les conseqüències climàtiques del turisme, «no són coses que es puguin compensar amb diners».
El Gremi d’Hotels de Barcelona matisa aquesta visió. El seu director general, Manel Casals, recorda a Equinox el pes del sector en l’economia local. «Sovint oblidem la importància del turisme per al funcionament econòmic del país», considera.
Més enllà dels ingressos fiscals i dels llocs de treball, destaca les infraestructures culturals, les nombroses connexions aèries internacionals i l’obertura de Barcelona al món. «Molts esdeveniments culturals existeixen gràcies al turisme i els barcelonins també se’n beneficien», afegeix. «Això millora considerablement la qualitat de vida.»
Tot i que no qüestiona el principi de la taxa turística, critica els successius augments i assenyala una paradoxa: «No es grava el fet de venir a fer turisme a Barcelona, sinó la pernoctació», explica. «Per tant, la fiscalitat penalitza els turistes que dormen a Barcelona i que gasten molt més a la ciutat que els visitants d’un sol dia.»
10.000 pisos turístics menys
L’Ajuntament també vol actuar sobre l’habitatge. Les llicències dels prop de 10.000 pisos turístics actualment autoritzats no s’han de renovar quan caduquin el novembre de 2028, amb l’objectiu que tornin a tenir un ús residencial.
L’ABDT dubta, però, de l’eficàcia de la mesura. «Una bona part dels propietaris i gestors podrien simplement traslladar la seva activitat a municipis de l’àrea metropolitana» o optar pel lloguer de temporada. I fins i tot si aquest estigués més regulat, «encara podrien oferir lloguers inassumibles».
Perquè aquests pisos tornin al mercat a preus assequibles, l’associació reclama «una prohibició o una regulació estricta del lloguer de temporada», mesures contra els habitatges buits i una regulació dels lloguers que no prengui com a referència «els preus més elevats de la història», sinó «la capacitat econòmica real de la població de Barcelona».
Retornar la ciutat als barcelonins
Més enllà de l’habitatge i la fiscalitat, un dels grans reptes del consistori és permetre que els barcelonins continuïn gaudint dels tresors de la seva ciutat. Les persones empadronades a Barcelona poden, per exemple, accedir gratuïtament al Park Güell amb reserva prèvia. Els habitants de sis barris veïns, per la seva banda, hi tenen accés lliure durant tot l’any.
Per a l’Ana, que viu a pocs carrers del parc des de fa quaranta anys, aquest sistema respon a una necessitat molt concreta: «L’utilitzo per travessar el parc per anar a treballar.» Però, més enllà d’això, no percep els efectes de les mesures adoptades perquè els habitants es beneficiïn dels ingressos del turisme. «Evidentment, el turisme genera molts beneficis», admet. «Però per a la gent normal, que va a treballar i després torna a casa, els beneficis continuen sent difícils de percebre.»
L’ABDT és encara més crítica i parla de «mesures cosmètiques» i fins i tot d’«estratègies de distracció». «Són engrunes, concessions mínimes per fer creure que l’Ajuntament està fent alguna cosa davant dels problemes generats pel turisme», considera l’associació. Segons l’entitat, aquestes iniciatives no aborden el veritable problema: la dependència de Barcelona del turisme.
Decréixer o gestionar millor?
L’ABDT reclama així una veritable «reconfiguració de l’economia», amb mesures concretes per començar: posar fi a la promoció turística finançada amb diners públics, abandonar el projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat, reduir el trànsit aeri i els creuers, eliminar els lloguers turístics i de temporada mentre persisteixi la crisi de l’habitatge, o reduir progressivament el nombre de places hoteleres.
Segons l’associació, caldria, doncs, «un decreixement considerable» del turisme.
Manel Casals defensa un enfocament més pragmàtic. «Cal mantenir una bona promoció turística de la ciutat, però tenint en compte els tipus de turistes que volem», explica, destacant especialment la importància del turisme professional (congressos, convencions, fires, viatges de negocis…). Segons ell, és il·lusori voler controlar les arribades a Barcelona, sobretot perquè l’augment del turisme és un fenomen global.
L’Ana proposa, per la seva banda, una altra manera d’abordar el problema. «Jo també viatjo més que la generació anterior. Per tant, també participo en aquest fenomen», reconeix. Assenyala més aviat la concentració dels viatgers en les mateixes destinacions: «Tenim tendència a anar sempre als mateixos llocs. Aquest país és magnífic, però tothom ve a Barcelona.»25
