Barcelona té una de les factures d’aigua de l’aixeta més elevades d’Espanya, i fins i tot d’Europa. Entre l’estrès hídric, les inversions en dessalinització i la gestió privada, les raons s’acumulen, igual que els euros a les factures.

Fotos: Clémentine Laurent

A Espanya, no totes les ciutats són iguals pel que fa al preu de l’aigua. I Barcelona es troba entre les pitjor situades. Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), una llar de mida mitjana (de 3 a 4 persones) paga de mitjana 520 € l’any per 175 m³ d’aigua. És tres vegades més que a Guadalajara, on el mateix consum costa tot just 164 €. Fins i tot Madrid, malgrat ser la capital, se’n surt millor, amb uns 253 € anuals, és a dir, menys de la meitat del preu barceloní.

I això no és tot. L’any passat, la factura va tornar a augmentar: l’àrea metropolitana va aprovar una pujada mitjana del 5,95 %, que va fer passar una factura tipus de 47 a 49 € cada dos mesos. Els grans consumidors són els més afectats, amb un increment del 6,7 %, mentre que les llars més estalviadores han vist com la seva factura pujava un 2,9 %.

«Acabem de rebre la factura de l’aigua dels últims dos mesos i em sembla molt elevada, sobretot tenint en compte que, de moment, el pis està buit perquè l’estem reformant completament», explica preocupada la Rebecca, una expatriada nord-americana que viu a Barcelona i treballa en el sector de les vendes.

«Només hi ha els obrers durant el dia i, a més, l’aigua està tallada al comptador la major part del temps… Segons la factura, només hem consumit 8 m³ d’aigua en dos mesos… però l’import és de 95 €! Sincerament, em fa una mica de por: si això és el que paguem quan el pis està buit, com serà la factura quan hi visquem de veritat?»

Una sensació de pagar massa compartida per molts expatriats. «Jo també els vaig enviar un correu electrònic per queixar-me: hem consumit 8 m³ d’aigua i hem pagat 59 € (pel mateix consum, fa tres anys, havíem pagat 41 €). Suposo que els preus no fan més que augmentar…», explica l’Anna, dissenyadora gràfica originària d’Itàlia.

«A mi em passa el mateix amb totes aquestes “taxes”. Fins i tot quan vaig estar un mes a l’estranger, la factura era elevada», assenyala l’Emily, una nord-americana de 30 anys.

Precisament aquestes taxes fan arrufar el nas a més d’un. «Les taxes de la meva factura de l’aigua són altíssimes, és una bogeria», es queixa la Ruja, una jove russa. «No paren de fluctuar, aquest any s’han duplicat. Pel que he entès, cada mes de gener revisen el consum de l’any anterior i, a partir d’aquí, recalculen la taxa.

Fa uns anys érem quatre persones compartint pis —dues més que els anys anteriors— i, l’any següent, la taxa es va duplicar. Després, quan van marxar, va tornar a reduir-se a la meitat l’any següent. I l’any passat tornàvem a ser quatre… resultat: aquest any la taxa s’ha tornat a duplicar! És l’única explicació que he trobat a totes aquestes fluctuacions», explica.

Una aigua cara… fins i tot a escala europea

Barcelona no està sola en aquest poc envejable grup de ciutats europees on l’aigua és cara. A París, el preu arriba als 4,09 €/m³ amb impostos inclosos (sense comptar l’abonament), cosa que equival a gairebé 700 € anuals per 175 m³.

A Alemanya, les factures són comparables o fins i tot superiors: una llar berlinesa paga al voltant de 800 € anuals per l’aigua i el clavegueram. A Roma, en canvi, l’aigua continua sent més assequible (aproximadament 2 €/m³), i a Milà encara més: només 230 € per 252 m³.

En resum, Barcelona se situa a la part alta del rànquing europeu. No és la ciutat més cara, però està lluny de ser barata.

Però per què es paga tant a la capital catalana per un producte tan essencial per a la nostra supervivència?

Hi ha diverses explicacions, començant per un territori sec i vulnerable. No és cap sorpresa: Catalunya pateix regularment sequeres greus. Els recursos locals són insuficients, fet que obliga Barcelona a importar aigua o a recórrer a solucions costoses. Els episodis d’estrès hídric entre el 2021 i el 2023 van comportar restriccions… i també van encarir la factura.

La dessalinització, una solució tan salada com l’aigua del mar

Per garantir el subministrament, la ciutat ha apostat per la dessalinització, un procés que consumeix molta energia. La planta del Prat, construïda el 2009, funciona a ple rendiment en períodes de crisi.

El 2024, la Generalitat fins i tot va anunciar l’arribada d’una planta dessalinitzadora flotant al port de Barcelona, amb un cost de 100 milions d’euros. El resultat? El cost de producció es dispara. La dessalinització és un dels mètodes més cars per obtenir aigua potable.

I amb l’augment dels preus de l’electricitat, fer funcionar aquestes infraestructures genera encara més costos.

Finalment, cal assenyalar una gestió que no és precisament transparent com l’aigua. A Barcelona, el servei està gestionat per Aigües de Barcelona, una empresa semiprivada, filial de Veolia. Una estructura criticada regularment: segons diversos experts, l’aigua costa més quan la gestió està privatitzada, ja que una part del preu serveix per remunerar els accionistes. L’Ajuntament ha plantejat la remunicipalització del servei, però fins ara no s’ha dut a terme.

El resultat és un model que combina marges de benefici, costos fixos elevats, tractaments costosos i fins i tot taxes addicionals, com la taxa de residus inclosa en la factura de l’aigua.

«La factura de l’aigua que paguen els ciutadans no depèn exclusivament de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)», ens explica la institució, a qui hem consultat. «En realitat, inclou diversos conceptes, alguns dels quals són competència nostra, com l’anomenat cànon de l’aigua, un impost ambiental que s’aplica a tot Catalunya. Aquest cànon representa entre el 10 % i el 40 % de l’import total de la factura, segons el consum.

Aquest impost no s’ha incrementat des del 2017», defensa l’organisme.

Malgrat això, l’augment de la factura torna a posar sobre la taula un debat de fons: cal continuar confiant la gestió de l’aigua al sector (semi)privat o, al contrari, recuperar-ne completament el control públic per garantir el dret a una aigua assequible? Però amb quines garanties?

Mentre el debat continua, més d’un s’ho pensarà dues vegades abans de deixar l’aixeta oberta..