Equinox obre les seves pàgines a mirades personals sobre Barcelona, Espanya i la vida local en forma de tribuna lliure. Aquesta setmana, escriu Diane Silve, instal·lada recentment a la capital catalana.
Com molta gent, vaig somiar i fins i tot idealitzar Barcelona durant molts anys.
Al principi, d’una manera discreta, perquè em semblava una ciutat molt agradable, acollidora, alegre i bonica. Anava acumulant tots els tòpics d’una ciutat fantàstica, al costat del mar, on fa bon temps i és agradable passar un cap de setmana o una setmana de vacances.
Amb el pas dels anys, aquell desig es va anar fent més intens, amb la profunda convicció que havia de ser aquí i enlloc més.
Fins que un dia, gràcies a una alineació perfecta dels planetes —o, si més no, dels calendaris escolars dels meus tres fills i d’una oportunitat professional magnífica—, finalment vaig agafar la família i la nostra gosseta i ens vam embarcar en un canvi radical de vida, de feina, d’escola, d’habitatge, d’ingressos, de ritme, de llengua i de clima. De tot. Endavant!
Gairebé un any i mig després de la meva arribada a Barcelona, i sense voler fer balanç perquè l’aventura tot just acaba de començar, penso en totes les coses que no esperava trobar-hi, tot i haver tingut la sort de viure anteriorment en diversos països.
Començant per una relació molt personal amb aquesta ciutat.
De fet, Barcelona és una mica com la meva millor amiga. Aquella que estimo més que res, que em fa riure i m’emociona, de vegades fins a les llàgrimes, amb les seves històries, però que també em pot irritar, encara que sigui poques vegades i sempre de manera passatgera.
Aquesta amiga, aquesta ànima bessona, que odio deixar i adoro retrobar. La que prepara els millors aperitius, canta, s’enfada sorollosament i balla rient. La que, si s’hagués de tatuar alguna cosa, potser escolliria una palmera.
Perquè les palmeres continuen gravades a la meva memòria com les primeres imatges de Barcelona, vistes a través de les finestres del taxi que ens portava de l’aeroport al centre de la ciutat un dia de desembre.
Va ser la sensació gairebé irreal de trobar un tros d’estiu en ple hivern. La impressió immediata d’haver arribat a un lloc molt especial, sense saber encara que algun dia hi instal·laria tota la meva vida.
Ara, totes les palmeres barcelonines, fins i tot les plantades al mig de la rotonda més sorollosa de la ciutat, epicentre de sirenes i clàxons, tenen el poder màgic de fer-me sentir al lloc correcte.
També em permeten, sobretot, recordar el camí recorregut des d’aquella arribada per passar unes vacances d’hivern.
Sense que això signifiqui que senti que ja he arribat al final del trajecte. Cada dia m’adono que un canvi de vida com aquest, encara que sigui desitjat i preparat, obliga a confrontar els somnis amb la realitat.
Barcelona és una ciutat que cal guanyar-se, més enllà de les palmeres i les vistes de postal. La bellesa no fa que les coses siguin fàcils.
14
