A Barcelona, com en moltes altres ciutats europees, Airbnb és acusada sovint de ser responsable de l’augment descontrolat dels lloguers, de la desaparició del comerç de barri i de la transformació dels centres urbans. Però, tot i que els allotjaments turístics agreugen indiscutiblement la situació, no són suficients per explicar tota la crisi.

Foto de portada: Clémentine Laurent

Quan els veïns denuncien les conseqüències del turisme de masses, el nom d’Airbnb apareix gairebé sistemàticament en les converses. La plataforma s’ha convertit en el símbol més visible d’un fenomen que afecta directament la vida quotidiana: pisos que abans estaven ocupats per residents es transformen en allotjaments turístics, els preus augmenten i alguns barris perden progressivament la seva població local.

El fenomen ha assolit unes dimensions considerables. L’any 2025, prop de 952 milions de pernoctacions van ser reservades a la Unió Europea a través de les principals plataformes de lloguer de curta durada, segons Eurostat. Però els allotjaments turístics només representen una part d’un problema molt més ampli.

Un fenomen que va més enllà de Barcelona

La pressió turística i immobiliària ja no afecta únicament grans destinacions com Barcelona, Venècia o Amsterdam. A Cuenca, a l’Equador, el ràpid desenvolupament dels lloguers temporals ha començat a alterar el mercat immobiliari del centre històric. A Medellín, a Colòmbia, el turisme ha contribuït a augmentar el nombre de pisos destinats als visitants, a encarir els preus i a generar conflictes veïnals.

El mateix fenomen s’observa a Tirana i en diverses ciutats d’Albània, on l’expansió dels lloguers de curta durada dificulta cada vegada més l’accés dels residents a un habitatge assequible.

Airbnb facilita i accelera aquestes transformacions. Però la plataforma acostuma a arribar a territoris on les tensions ja existien: manca d’habitatge, especulació immobiliària, polítiques urbanes insuficients i poc control per part de les administracions públiques.

Molta promoció i poca planificació

Durant anys, moltes ciutats han considerat el turisme principalment una eina de desenvolupament econòmic. Les administracions han invertit en la promoció de les destinacions, han atret cada vegada més visitants i han multiplicat els esdeveniments, sense anticipar sempre els efectes d’aquest creixement sobre l’habitatge, els transports, els comerços o l’espai públic.

Però el turisme no es desenvolupa en un espai buit. Utilitza els mateixos recursos que els residents: habitatges, aigua, transport, carrers, platges, comerços, serveis públics i patrimoni.

Quan el nombre de visitants augmenta més ràpidament que la capacitat d’una ciutat per acollir-los, les conseqüències es fan visibles: carrers saturats, soroll, augment dels preus, desaparició dels comerços tradicionals, llocs de treball precaris i una sensació d’exclusió entre els residents.

La denominada «turismofòbia» no seria, per tant, simplement un rebuig als visitants. Apareixeria sobretot quan els habitants tenen la impressió que els beneficis econòmics del turisme queden en mans d’unes quantes empreses, mentre que els costos els assumeix el conjunt de la població.

Un creixement turístic mundial sense precedents

L’any 2025, el nombre de turistes internacionals va superar els 1.500 milions arreu del món, una xifra superior a la registrada abans de la pandèmia. La veritable qüestió ja no és, doncs, si el turisme continuarà creixent, sinó en quines condicions podrà fer-ho.

En una ciutat turística intervenen molts actors: hotels, propietaris d’habitatges turístics, restaurants, comerços, plataformes digitals, guies, inversors immobiliaris, administracions públiques i empreses de transport.

Cadascun defensa els seus propis interessos. Sense unes normes comunes i sense coordinació, tots poden intentar atreure més visitants sense tenir en compte la capacitat real del territori.

El resultat és comparable a la sobreexplotació d’un recurs col·lectiu: cada decisió pot semblar rendible individualment, però l’acumulació de totes aquestes decisions acaba deteriorant la ciutat i la qualitat de vida dels seus habitants.

Regular Airbnb no serà suficient

La regulació dels habitatges turístics continua sent indispensable, especialment als barris on el mercat de l’habitatge ja està molt tensionat. La Unió Europea ha adoptat, de fet, noves normes per millorar el registre dels lloguers de curta durada i l’intercanvi de dades entre les plataformes i les administracions.

Però regular Airbnb no pot substituir una autèntica política d’habitatge i de turisme.

Les ciutats també han d’actuar sobre la construcció i la protecció dels habitatges residencials, l’especulació immobiliària, la fiscalitat turística, la gestió dels fluxos de visitants i la distribució del turisme entre els diferents barris.

També han de reforçar la coordinació entre els serveis responsables del turisme, l’urbanisme, el transport, la seguretat, la cultura i el medi ambient.

A Barcelona, per exemple, eliminar progressivament els pisos turístics no serà necessàriament suficient per fer baixar els lloguers si l’oferta d’habitatge continua sent insuficient i si una part important del parc immobiliari segueix sent inaccessible per a les famílies residents.

Mesurar d’una altra manera l’èxit turístic

Durant molt de temps, les destinacions han mesurat el seu èxit a partir d’uns quants indicadors: nombre de visitants, ocupació hotelera, pernoctacions i despesa turística.

Aquestes dades continuen sent útils, però no permeten mesurar totes les conseqüències del turisme. Una ciutat pot rebre més visitants i, al mateix temps, perdre habitants. Pot registrar ingressos rècord mentre pateix una crisi de l’habitatge.

També pot tenir els hotels plens mentre es deteriora la vida quotidiana en determinats barris.

Per aquest motiu, els investigadors proposen tenir en compte també el benestar dels residents, la qualitat dels llocs de treball, l’impacte ambiental, l’accés a l’habitatge i la capacitat del turisme per finançar els costos que genera.

Airbnb, un accelerador més que no pas l’única causa

Airbnb no està, per tant, exempta de responsabilitat.

Als barris més turístics, la plataforma pot reduir l’oferta d’habitatges residencials i accelerar l’augment dels preus. Però presentar-la com l’única responsable també permet evitar preguntes més incòmodes.

Per què es construeixen tan pocs habitatges assequibles? Per què les administracions han deixat créixer el turisme sense límits? Com es reparteixen els beneficis econòmics? I quins recursos es destinen realment als residents?

Els allotjaments turístics són sovint l’accelerador d’una crisi que ja estava instal·lada, alimentada per l’escassetat d’habitatge, l’especulació, la manca de planificació i la dependència econòmica del turisme.

La qüestió ja no és només com atreure més visitants, sinó quants en pot acollir una ciutat, en quins barris, durant quines èpoques de l’any i amb quins beneficis per a les persones que hi viuen tot l’any.