De París a Barcelona, passant per Lisboa i Madrid, trobem la mateixa precarietat. La que consisteix a tenir una feina, un sostre, un abonament per al transport públic i, malgrat tot, la sensació de ser cada vegada més pobre.
Perquè ser pobre en una metròpoli europea no significa necessàriament dormir al carrer o no tenir prou per menjar. També pot voler dir treballar a jornada completa i viure en un pis compartit als 35 anys, no poder estalviar, renunciar al dentista o calcular si ens podem permetre prendre una copa després de la feina.
I en un país que encapçala els rànquings europeus, amb un augment del PIB del 2,6 % aquest any, aquesta realitat pot semblar paradoxal.
El lloguer per damunt de tot
Un estudi elaborat per Infojobs i Fotocasa revela una tendència preocupant: la part del salari destinada al lloguer ha passat del 38 % el 2019 al 50 % el 2025, fins a assolir un màxim històric. Per comunitats autònomes, Madrid encapçala el rànquing amb un 71 % del salari brut, seguida molt de prop per Catalunya, on aquest percentatge arriba al 70 %. Un augment que ha superat àmpliament l’evolució dels salaris, ja que les remuneracions només han crescut un 1 % en un any.
L’habitatge es converteix així en la despesa al voltant de la qual s’han d’organitzar totes les altres.
A Barcelona, una persona sola que cobra el salari mínim, que se situa al voltant dels 1.200 euros mensuals, pot tenir perfectament una feina estable i no arribar mai a poder viure sola. La solució més evident és, doncs, compartir. I després compartir encara més. Una habitació en lloc d’un pis, un pis compartit entre tres en lloc de dos, de vegades fins i tot una sala d’estar convertida en habitació perquè cada metre quadrat es pot monetitzar.
La paradoxa és força brutal: per quedar-se en una ciutat on es concentren els llocs de treball, de vegades cal acceptar unes condicions d’habitatge que uns anys enrere s’haurien considerat temporals.
El somni espanyol: quan la misèria sembla menys dura sota el sol
A Barcelona, la situació és encara més contradictòria perquè la ciutat continua atraient nous residents. En vint-i-cinc anys, la població nascuda a l’estranger s’ha multiplicat per vuit i el nombre d’expatriats s’ha multiplicat per quatre, segons les dades de l’Ajuntament.
El tòpic de l’expatriat a Barcelona continua ben arrelat: ordinador en una terrassa, cafè a dos euros, platja després de la feina i pis amb balcó.
Però la realitat de l’expatriació ja no correspon a la del directiu enviat per la seva empresa amb un sou còmode, una ajuda per a l’habitatge i una escola internacional per als fills.
Per a una part dels nouvinguts, Barcelona és més aviat una ciutat on es ve a provar sort.
Els bitllets d’avió a 30 euros i el teletreball han convertit aquesta mudança en una cosa gairebé banal. Es pot decidir abandonar la pròpia ciutat després d’un cap de setmana, enviar uns quants currículums, trobar una habitació a Idealista i arribar amb dues maletes. El fenomen dels «Easyjetsetters» ha fet que la mobilitat internacional sigui més accessible que mai. Però darrere de les palmeres i les cerveses barates, el nouvingut també descobreix una altra realitat: sous sovint inferiors als del país d’origen, lloguers a l’alça, tràmits administratius, contractes precaris i, sobretot, l’absència d’una xarxa familiar en cas de dificultats.
Tant per a un treballador local com per a un francès que acaba d’arribar, el problema és finalment el mateix: quant queda un cop pagades les despeses imprescindibles? A això s’hi afegeix la frustració d’alguns residents locals que, fent la mateixa feina, de vegades cobren menys i veuen amb mals ulls aquesta arribada massiva de nous residents en una ciutat on el parc d’habitatges ja està saturat.
Ser pobre sense semblar-ho
Potser és aquesta nova forma de pobresa la més difícil d’identificar. La d’aquestes persones invisibles que viuen en males condicions, però que tenen un compte de Netflix, una subscripció al gimnàs i un telèfon intel·ligent pagat en quatre terminis.
La d’una generació a qui s’ha repetit una vegada i una altra que n’hi havia prou amb estudiar per garantir-se el futur. Una generació que no pot accedir a la propietat, ajorna les visites mèdiques i, de vegades, fins i tot el desig de tenir fills.
Perquè el problema de fons no és només ser precari avui, sinó ja no ser capaç d’imaginar com serà el demà.
