La crisi de seguretat nacional que viu Ceuta des de finals de juliol de 2026 torna a plantejar una qüestió de fons: què pot fer el rei Felip VI? Pot actuar com vulgui o continua estant sotmès a la contrasignatura del govern per als actes que comprometen l’Estat?
Fa dues setmanes, el president del govern, Pedro Sánchez, va anunciar que el rei es desplaçaria a Ceuta «quan es donin les condicions», sense concretar cap data.
La qüestió continua oberta: Felip VI pot decidir lliurement anar-hi quan vulgui? No és una qüestió anecdòtica des del punt de vista constitucional: el cap de l’Estat gaudeix d’una inviolabilitat que el protegeix de qualsevol pressió sobre els seus actes (article 56.3 de la Constitució).
Segons l’article 56.1 de la Constitució, el rei encarna la unitat i la permanència de l’Estat. D’aquí ve la coneguda fórmula, popularitzada pel polític francès Adolphe Thiers poc abans de la caiguda de Carles X: «regna, però no governa». Aquesta qüestió de fons mereix una anàlisi detallada: quins són, concretament, els poders del rei d’Espanya segons la Constitució de 1978?
Arbitrar i moderar
Les prerrogatives reials es detallen en diversos articles de la Constitució (56.1, 61.1, 62, 63, 65.2). Però cal no confondre dues coses molt diferents: d’una banda, els poders realment discrecionals del rei, arbitrar i moderar, i, de l’altra, els «actes deguts», és a dir, tot allò que la Constitució l’obliga a fer sense cap marge de maniobra.
Si tota l’actuació de Felip VI es reduís a aquests «actes deguts», la funció reial quedaria limitada a tasques purament mecàniques, molt lluny dels amplis poders d’arbitratge i moderació que li reconeix explícitament l’article 56.1.
Dos precedents destacats
Dos moments de la història recent il·lustren aquesta capacitat d’actuació: el 23 de febrer de 1981, quan Joan Carles I es dirigeix a la nació després de l’intent de cop d’Estat, i el 3 d’octubre de 2017, quan Felip VI pren la paraula davant la crisi catalana, després del referèndum il·legal de l’1 d’octubre.
Segons la doctrina constitucional majoritària, la contrasignatura, que en principi transfereix al govern la responsabilitat dels actes reials, no limita la capacitat d’actuació del rei. Pot actuar sense demanar permís a un altre poder, sense que això el comprometi jurídicament. Però un gest d’aquesta mena continua sent excepcional i té un preu: posar en joc la imatge de neutralitat de la Corona.
El sistema espanyol no permet que el govern autoritzi per endavant els actes del rei: la contrasignatura necessàriament arriba després, ja sigui de manera explícita o tàcita. Sense aquesta contrasignatura, un acte d’Estat realitzat pel rei no té validesa jurídica (article 56.3).
Però aquesta contrasignatura (articles 56.3 i 64.1) tampoc no és un xec en blanc que permeti al govern bloquejar-ho tot, perquè, si fos així, el rei no podria fer res, ni tan sols en el seu àmbit més personal, sense una autorització prèvia. Segons la sentència 5/1987 del Tribunal Constitucional, de 27 de gener, aquesta contrasignatura afecta els «actes deguts», és a dir, aquells que la Constitució imposa al monarca. Però la seva posició com a cap de l’Estat el diferencia clarament del govern i de qualsevol altra institució.
Aquesta és la lògica mateixa de la separació de poders: més enllà dels actes obligatoris, el rei pot i ha d’exercir, amb prudència, les seves pròpies prerrogatives quan ho consideri necessari. L’article 56.1 li atribueix precisament aquest paper d’«àrbitre» i de «moderador» del funcionament de les institucions. I, segons l’article 61.1, durant la seva proclamació davant les Corts, jura complir fidelment les seves funcions, fer complir la Constitució i les lleis i respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes.
Un marge d’actuació sense autorització prèvia
Aquests poders d’«arbitratge» i de «moderació» no encaixen realment en el marc dels «actes deguts». Hi ha un matís essencial: el rei no pot negar-se a complir allò que la Constitució exigeix al cap de l’Estat, però això no significa que hagi de demanar sistemàticament una autorització abans d’actuar.
En l’actual context de greu crisi de seguretat a Ceuta, el rei disposa, per tant, d’una legitimitat constitucional suficient per exercir, si ho considera útil, les seves prerrogatives i moderar el funcionament de les institucions de l’Estat.
