Espanya ja ha viscut campanyes electorals especialment tenses. Però, a les portes de les eleccions generals del 29 de novembre, l’enfrontament entre els partits arriba a una intensitat poques vegades vista des del retorn de la democràcia. Entre acusacions de frau, tensions internacionals i la crisi de l’habitatge, Pedro Sánchez i els seus adversaris protagonitzen una batalla política sense treva.

La història política espanyola no està exempta de precedents. El 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions generals contra tot pronòstic, només tres dies després dels atemptats islamistes de l’11 de març a Madrid, que van deixar 193 morts.

El govern conservador de José María Aznar havia apuntat inicialment a l’organització separatista basca ETA, malgrat que els indicis orientaven progressivament la investigació cap al terrorisme jihadista. La seva política comunicativa, considerada enganyosa per una part de l’opinió pública, va provocar una profunda crisi de confiança. En un país ja dividit per la participació espanyola en la guerra de l’Iraq, la victòria del socialista Zapatero va obrir un període de fortes tensions polítiques.

De Zapatero a Sánchez, una polarització creixent

L’arribada de Zapatero al poder va inaugurar una etapa que la política espanyola recorda com un període de gran crispació. La seva legitimitat va ser qüestionada per una part de la dreta, que considerava que les circumstàncies excepcionals dels atemptats havien alterat el resultat electoral. Vint-i-dos anys després, Pedro Sánchez es troba al centre d’una confrontació com a mínim igual d’intensa, en un panorama polític profundament transformat.

Tots dos dirigents socialistes comparteixen la voluntat de trencar amb determinats llegats històrics i polítics. Zapatero va impulsar una política de memòria històrica destinada a reconèixer les víctimes del franquisme i a retirar alguns símbols de la dictadura. Sánchez va anar més enllà en el terreny simbòlic quan, el 2019, va ordenar l’exhumació de les restes de Francisco Franco del seu mausoleu al Valle de los Caídos.

La qüestió basca constitueix un altre punt de comparació. Zapatero va iniciar un procés de diàleg amb ETA, abans que l’organització anunciés el cessament definitiu de l’activitat armada el 2011, encara durant el seu mandat. Sánchez, per la seva banda, ha comptat en diverses ocasions amb el suport parlamentari d’EH Bildu, formació independentista basca hereva d’una tradició política controvertida pels seus vincles històrics amb l’esquerra abertzale, una part de la qual havia donat suport a ETA.

Aquestes decisions han alimentat dures crítiques entre les files de la dreta. Però l’enfrontament actual ja va molt més enllà de les qüestions de memòria històrica o territorials.

Una campanya marcada per la desconfiança i les acusacions

El context internacional contribueix a endurir el debat. El retorn amb força del trumpisme, la guerra al Pròxim Orient, les tensions migratòries i l’auge de les formacions nacionalistes a Europa alimenten una polarització que supera àmpliament les fronteres espanyoles.

En aquest clima, la formació d’extrema dreta espanyola Vox ha convertit les sospites de frau electoral en un dels seus arguments polítics, qüestionant especialment la fiabilitat del vot per correu. Unes acusacions per a les quals no s’ha aportat cap prova de frau organitzat. Aquesta retòrica recorda la utilitzada als Estats Units per Donald Trump i els seus seguidors.

Per la seva banda, Pedro Sánchez ha decidit situar la confrontació ideològica al centre del seu discurs. El president del govern espanyol presenta habitualment l’avenç de les dretes nacionalistes com una amenaça per als valors democràtics europeus i es posiciona entre els dirigents que hi planten cara amb més contundència. Una estratègia que li permet mobilitzar l’electorat progressista, però que també contribueix a accentuar les divisions entre els dos grans blocs polítics.

En l’escena internacional, les seves posicions sobre el conflicte israelià-palestí exemplifiquen aquesta línia. Sánchez ha arribat a utilitzar el terme genocidi per denunciar l’ofensiva israeliana a Gaza, fet que ha provocat fortes reaccions del govern israelià i dels seus partidaris, que l’han acusat d’antisemitisme.

Llegiu també: com Pedro Sánchez s’ha convertit en la bèstia negra de la dreta francesa

Si bé aquesta posició té una bona acollida entre una part de l’esquerra espanyola, també ha rebut crítiques per l’abast de determinades formulacions i pel risc de generar confusions en un debat ja especialment sensible. Cal distingir, però, entre la crítica a les polítiques del govern israelià i els discursos antisemites.

La crisi migratòria de Ceuta també ha adquirit una dimensió geopolítica. Després de l’arribada massiva de migrants el juliol passat, les autoritats espanyoles van alertar de possibles operacions de desinformació i ingerències estrangeres, especialment vinculades a xarxes pròximes a potències hostils a Madrid. La responsabilitat exacta dels diferents actors, però, encara s’ha de determinar. La possible instrumentalització política i digital de la crisi no constitueix, per si sola, una prova que aquests actors organitzessin les arribades de migrants.

L’habitatge, el nou camp de batalla electoral

Però probablement és en el terreny de la política interior on la campanya es disputa amb més intensitat. La crisi de l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels espanyols. L’augment dels lloguers, les dificultats per accedir a la propietat i els desnonaments alimenten un malestar social especialment visible a les grans ciutats.

El cas de Maricarmen, una dona de 87 anys amenaçada de perdre el seu habitatge a Madrid després que el lloguer se li multipliqués per cinc, ha concentrat bona part d’aquesta indignació. Pedro Sánchez ha aprofitat aquest cas per defensar noves mesures de protecció dels llogaters i denunciar les pràctiques especulatives d’alguns grans propietaris immobiliaris.

La dissolució del Parlament, decidida després del rebuig de diverses iniciatives governamentals, especialment en matèria d’habitatge, ha situat aquesta qüestió al centre de les eleccions anticipades del 29 de novembre.

Per a l’oposició, el govern intenta convertir un drama individual en una eina electoral, malgrat que els socialistes governen des del 2018 i les dificultats per accedir a un habitatge no han deixat d’agreujar-se.

El retret té una base política evident: malgrat les lleis aprovades i les mesures anunciades els darrers anys, la situació immobiliària continua sent extremadament difícil per a una gran part de la població.

Però l’executiu defensa una altra interpretació. Segons el govern, la crisi és conseqüència de desequilibris estructurals antics, de la manca d’habitatge assequible i de resistències polítiques que han frenat diverses reformes.

La decisió de convocar eleccions es pot interpretar, per tant, tant com un intent de sortir d’un bloqueig parlamentari com una aposta estratègica per recuperar la iniciativa política.

Pedro Sánchez encara pot capgirar la situació?

Tot i que sovint se l’ha donat per políticament afeblit, Pedro Sánchez ja ha demostrat la seva capacitat per desafiar els pronòstics i ressorgir en situacions complicades.

Situant l’habitatge i la defensa dels valors progressistes com els principals eixos de la seva campanya, el dirigent socialista busca tornar a mobilitzar una part de l’electorat d’esquerres i posar els seus adversaris davant les seves pròpies contradiccions.

Les enquestes, fetes després de l’anunci de la dissolució, no es mouen ni un mil·límetre i continuen pronosticant una victòria contundent de les dretes, amb més de 200 diputats dels 350 que té el Congrés.

La campanya promet, doncs, ser especialment disputada. D’una banda, una dreta que denuncia el balanç de vuit anys de govern socialista. De l’altra, un president que vol convertir les eleccions en una tria de societat entre dos models polítics.

A Espanya, la dita segons la qual ningú no està mai políticament mort continua tenint plena vigència. Pedro Sánchez sembla decidit a demostrar-ho una vegada més.