A Espanya, la taxa de propietaris se situa al voltant del 74 % el 2026, davant del 57 % a França. Aquesta xifra ha disminuït lleugerament respecte d’anys anteriors, quan arribava aproximadament al 87 %. Tot i això, Espanya continua sent un dels països europeus amb una de les taxes de propietat més elevades, un fet que explica en part les dificultats a l’hora de legislar sobre els drets dels llogaters.
El mercat del lloguer espanyol sembla avui completament saturat. Preus fora de control, amb més de 1.000 euros per un estudi a les grans ciutats. Una autèntica jungla: per un sol pis posat de lloguer a Barcelona, hi pot haver actualment fins a 500 candidats. La competència és, per tant, ferotge per acabar, de vegades, en un habitatge sobrevalorat i d’una qualitat més que discutible.
Si la situació és tan tensa, és perquè Espanya ve de molt lluny pel que fa a la seva relació amb l’habitatge.
L’any 1931, abans de la dictadura i amb l’esquerra al poder, la policia encarregada d’executar els desnonaments tenia per costum llançar al carrer els mobles de les famílies expulsades. Els veïns, però, en un gest de solidaritat, tornaven a pujar els mobles als habitatges. Com a resposta, els agents van començar a llançar el mobiliari directament per les finestres i els balcons.
«Volem una societat de propietaris, no de proletaris»
L’Espanya dels anys 1930, 1940 i 1950 encara no era un país de propietaris, sinó una societat de llogaters: fins als anys seixanta, la meitat del parc immobiliari estava destinat al lloguer.
L’any 1950, només un 5 % dels habitants de Madrid o Barcelona eren propietaris del seu habitatge.
Però les coses estaven a punt de canviar.
«Volem una societat de propietaris, no de proletaris». Aquestes paraules van ser pronunciades per José Luis Arrese, ministre de l’Habitatge, en un discurs davant d’un Parlament format exclusivament per diputats franquistes.
A finals dels anys cinquanta, en plena dictadura, 12 milions d’espanyols, aproximadament el 40 % de la població de l’època, van canviar de domicili entre 1951 i 1975, principalment emigrant de les zones rurals empobrides cap als grans pols econòmics com Madrid, Barcelona o el País Basc.
Amb aquests moviments de població va aparèixer també el fenomen del barraquisme, que podia convertir la situació en potencialment ingovernable per al règim franquista, especialment preocupat pel manteniment de l’ordre públic.
Per fer front a aquesta migració, la legislació de 1954 va permetre la construcció de milions d’habitatges socials, finançant fins al 60 % del seu valor.
Amb una particularitat: les ajudes no anaven directament destinades als ciutadans, sinó als operadors privats encarregats de construir aquests blocs de pisos de diverses plantes, sovint d’una qualitat estètica i tècnica mediocre, que avui encara formen grans cinturons de formigó al voltant de les ciutats espanyoles.
Un exemple és Ciutat Meridiana, a Barcelona.
És per això que, fins fa només una dècada, encara es podien veure en algunes façanes plaques que indicaven que l’edifici havia estat construït durant el règim.
Considerades una exaltació de l’antiga dictadura, aquestes plaques van acabar sent retirades de l’espai públic.
Barcelona retirarà totes les plaques d’habitatge franquistes en un any
Segon acte: entre 1961 i 1975, el segon Pla Nacional d’Habitatge es va traduir en la construcció de quatre milions de pisos.
Moltes famílies benestants, gràcies a la seva cooperació directa o indirecta amb les autoritats franquistes, van adquirir aquests habitatges. Les classes acomodades es van convertir així, de manera generalitzada, en propietàries.
Dins de la seva política d’habitatge per a tothom, el règim de Franco també va crear una entitat pública destinada a facilitar préstecs hipotecaris a les classes populars que no aconseguien obtenir crèdit de les entitats bancàries privades.
Franco semblava compartir així una idea pròxima a la tradició liberal anglosaxona segons la qual la societat havia de convertir-se en un «país de propietaris».
La lògica era també política: els ciutadans propietaris d’un habitatge i d’un patrimoni serien més proclius a adoptar posicions conservadores per protegir els seus béns.
Des d’aquella època, la societat espanyola conserva una relació molt particular amb l’habitatge i, en alguns sectors, una visió encara marcadament classista dels llogaters.
