A Espanya, els José es converteixen en Pepe, els Manuel passen a ser Manolo i els Enrique responen al nom de Quique. Sense oblidar les Paqui, les Conchi i els Kiko. D’on surten tots aquests sobrenoms que, de vegades, semblen no tenir res a veure amb el nom original?

Per a un francès, acostumat que Jean continuï sent Jean i que François no es converteixi espontàniament en Xesco, aquest sistema pot resultar desconcertant. Sobretot perquè alguns sobrenoms espanyols no es limiten a escurçar un nom: sembla que substitueixin completament la identitat de la persona.

El fenomen no és cap moda contemporània. Forma part d’una llarga història lingüística en què es barregen diminutius afectuosos, evolucions fonètiques, tradicions religioses i costums familiars.

Repassem aquesta particular afició espanyola pels sobrenoms, que poden arribar a ser tan habituals com els noms originals.

Paco, Pepe, Manolo: però qui són aquesta gent?

Comencem pels casos més sorprenents. Per què José es converteix en Pepe? Per què Francisco passa a ser Paco? I com és possible que Manuel acabi sent Manolo sense que ningú s’estranyi gaire d’aquestes transformacions?

Primer cal fer un aclariment: no tots aquests sobrenoms són diminutius en sentit estricte. Alguns són hipocorístics, és a dir, formes familiars o afectuoses d’un nom propi. Poden ser abreviacions, modificacions o formes transmeses per l’ús popular, fins a esdevenir gairebé tan habituals com el nom original.

Agafem el cas de José. Una explicació tradicional de l’origen de Pepe remet a l’expressió llatina pater putativus, «pare putatiu», associada a sant Josep, considerat per la tradició cristiana el pare adoptiu de Jesús. Les inicials P. P. haurien acabat donant lloc a Pepe. És una explicació molt popular, tot i que l’origen exacte d’aquest sobrenom no està documentat amb certesa.

En el cas de Francisco, l’origen de Paco també s’ha relacionat sovint amb sant Francesc d’Assís, designat en algunes tradicions religioses com a Pater Comunitatis, el «pare de la comunitat». D’aquí vindria el sobrenom Paco. Un cop més, però, cal desconfiar de les etimologies massa rodones: algunes explicacions es repeteixen des de fa generacions sense que se n’hagi pogut demostrar del tot la base històrica.

El més interessant, al capdavall, no és que cada sobrenom tingui una suposada explicació religiosa o bíblica. És que aquestes formes han passat de generació en generació fins a convertir-se en autèntics noms d’ús quotidià.

No necessàriament s’escurça Manuel perquè sigui massa llarg de pronunciar. Se li diu Manolo perquè és així com el coneixen la família, els amics i, de vegades, tot el barri.

-ito, -ita, -illo: l’art espanyol de fer-ho tot més petit

Hi ha, però, una altra categoria de diminutius molt més fàcil d’identificar: els que es construeixen afegint un sufix.

En castellà, les terminacions -ito i -ita són especialment habituals, encara que també existeixen -illo i -illa, amb usos que varien segons la regió.

Juan es converteix en Juanito, Carmen passa a ser Carmencita i Enrique pot acabar sent Enriquito. El mecanisme és senzill: s’afegeix una terminació familiar al nom per donar-li un matís afectuós.

Seria temptador interpretar aquest costum com una prova que els espanyols són, per naturalesa, més afectuosos. Però això seria confondre un hàbit lingüístic amb un tret del caràcter nacional.

Els diminutius i els hipocorístics existeixen en moltes llengües, entre les quals l’anglès i l’italià, que també tenen els seus Dick, Bill, Gianni i Peppino.

Per què a França els sobrenoms són menys habituals?

A l’altra banda dels Pirineus també s’utilitzen diminutius i sobrenoms, com Manu per Emmanuel o Juju per Julie, però el seu ús social acostuma a ser més restringit que a Espanya, Itàlia o els països anglosaxons.

Hi ha diverses explicacions possibles. Històricament, a Espanya eren habituals els noms llargs, sovint vinculats als sants o formats per dos noms compostos, com José María. Les formes afectuoses es van anar normalitzant socialment fins al punt de substituir el nom oficial en la vida quotidiana, també per una qüestió de comoditat.

A França, la tradició administrativa i republicana ha afavorit una distinció més marcada entre el nom oficial, registrat a l’estat civil, i les formes familiars. En les interaccions públiques, professionals o formals, el nom oficial continua sent habitualment la referència.

Dirigir-se a una persona desconeguda o a un company de feina amb un diminutiu pot ser percebut com un excés de confiança.

De fet, a França els diminutius acostumen a reservar-se al cercle familiar o als amics més propers. Fer-los servir fora d’aquest àmbit pot resultar massa familiar o fins i tot inadequat.

En canvi, als països anglosaxons i a Espanya, l’ús d’hipocorístics està àmpliament acceptat, també en l’entorn professional.

Un nom, un sobrenom i un hipocorístic per a una mateixa persona

El cas més fascinant continua sent el dels sobrenoms que aparentment no tenen cap relació amb el nom original.

Perquè si és fàcil deduir que Juanito es diu Juan, com es pot endevinar que Chema acostuma a ser un José María o que Conchi és una forma familiar de Concepción?

Algunes d’aquestes abreviacions neixen de la fusió de dos noms. Chema, per exemple, és una contracció popular de José María.

D’altres són el resultat d’una evolució fonètica o d’una tradició popular amb orígens menys evidents. Kiko, per exemple, pot correspondre tant a Francisco com a Federico, segons la família i la persona.

No existeix cap diccionari universal de sobrenoms que permeti deduir automàticament el nom oficial de cadascú.

I això és precisament el que fa que el sistema sigui tan desconcertant per als nouvinguts.

En un entorn professional, algú pot aparèixer com a Francisco en un document administratiu, com a Paco en els correus electrònics i com a Fran al grup de WhatsApp de l’equip. Els tres noms poden correspondre perfectament a la mateixa persona, sense que ningú consideri necessari explicar les regles del joc.

A tot plegat s’hi afegeixen les tradicions familiars. En algunes famílies, un sobrenom es transmet de generació en generació per distingir un pare del seu fill, un avi del seu net o diverses persones que comparteixen el mateix nom.

El diminutiu es converteix aleshores en una mena de marcador genealògic, fins i tot en una identitat paral·lela.

A Espanya, els noms propis de vegades tenen una vida secreta. I la millor manera de descobrir-la continua sent preguntar directament a la persona interessada com prefereix que li diguin.