Cada any, milions de francesos travessen els Pirineus per anar a Espanya. Per passar-hi les vacances, treballar, estudiar, sortir de festa, comprar alcohol i tabac més barats, fugir del mal temps o, senzillament, perquè Espanya ocupa un lloc força especial en l’imaginari francès. Però per què aquest vincle és tan fort?
Perquè Espanya ofereix la promesa d’un altre món sense anar gaire lluny
La primera explicació, i probablement la menys romàntica, és que resulta pràctic.
Per a un francès, Espanya és l’estranger sense acabar de semblar-ho. No cal passaport ni visat, només travessar els Pirineus per sentir-se en un altre lloc.
Espanya ofereix la promesa d’un autèntic canvi d’aires, però continua prou a prop perquè viatjar-hi sigui senzill. Només cal agafar un tren d’alta velocitat, un avió o un cotxe vell de tota la vida compartit amb tres companys de viatge, i ja està.
I com que pràcticament tothom (excepte alguns fans de Tokio Hotel que després se’n van penedir amargament) va estudiar espanyol com a segona llengua estrangera a l’institut, comunicar-se amb els comerciants tampoc no representa un gran repte lingüístic.
Exotisme sense jet lag? Sol per a un cap de setmana? Regions molt diverses… I tot plegat a només uns centenars de quilòmetres. No és estrany que tants francesos triïn Espanya per passar-hi les vacances.
Perquè Espanya té una manera de viure que desperta l’enveja dels seus veïns francesos
Probablement és un dels elements més difícils de quantificar i, tanmateix, un dels més importants.
Per a molts francesos, Espanya representa una determinada idea del dolce far niente mediterrani: les terrasses plenes, els àpats que comencen tard, els carrers animats al vespre, els nens jugant a fora, els aperitius que s’allarguen i aquesta sensació general d’estar sempre de vacances.
La realitat, evidentment, és molt més complexa. Però els tòpics viatgen molt bé. I no és estrany sentir un francès que torna al seu país rondinant: «Que malhumorada que està la gent aquí… No té res a veure amb Espanya».
Perquè el menjar s’ha convertit en una qüestió personal
Fa unes dècades, alguns francesos encara consideraven que la gastronomia espanyola era una cosa força rudimentària: paella, truita de patates, xoriço i pernil. Avui, en canvi, és impossible reduir la cuina de la península a tres plats acompanyats d’una sangria de color fluorescent.
Tapes, pintxos, croquetes, conserves d’alta gamma, peixos, marisc, embotits, vins, vermuts, olis d’oliva… La cuina espanyola s’ha consolidat àmpliament a França. Especialment als restaurants parisencs, on tothom es deleix per les safates per compartir a uns preus que farien venir suors fredes a qualsevol espanyol que hi passés de visita.
Perquè durant molt de temps Espanya ha estat més barata
Un argument menys poètic, però fonamental: els diners. Durant molt de temps, Espanya ha permès a molts francesos gaudir d’un cost de vida inferior.
Restaurants, bars, transports, oci… Abans de la inflació, un francès podia tenir la sensació que el seu poder adquisitiu es multiplicava només de travessar els Pirineus.
Tanmateix, aquesta diferència s’ha reduït en molts àmbits, especialment a les grans ciutats i al mercat immobiliari.
Perquè molts francesos tenen una història personal amb Espanya
Prop de mig milió de refugiats espanyols van arribar a França a principis del 1939 durant la Retirada, l’exili republicà espanyol al final de la Guerra Civil.
Aquests refugiats es van establir a França, van formar famílies i, després de la caiguda del franquisme, van poder tornar a Espanya per passar-hi les vacances. Tot i que la majoria dels republicans no van tornar a instal·lar-se a Espanya quaranta anys després de l’exili, la coneguda com a llei de nets, que facilita l’accés a la nacionalitat espanyola als descendents d’exiliats republicans, ha contribuït a l’augment de la població del país.
Per a d’altres, Espanya està simplement associada a les vacances familiars. Uns pares que llogaven un apartament a Roses, una setmana a Lloret de Mar, un càmping a La Manga, una excursió d’un dia a Barcelona.
Després, aquells nens es van fer grans. I alguns van tornar, aquesta vegada sense els pares, per sortir de festa a Barcelona o visitar Madrid en parella.
Espanya es converteix aleshores en un país de records, de vegades fins i tot en un tros de l’adolescència. El primer viatge amb els amics. Les primeres nits de festa sense els pares. El primer amor d’estiu.
Una història d’amor plena de contradiccions
El vincle dels francesos amb Espanya potser és menys misteriós del que sembla.
Hi ha la proximitat geogràfica, el clima, la cultura, la gastronomia, els preus, els records de les vacances i, ara també, les oportunitats professionals o personals.
Aleshores, per què els francesos se senten tan vinculats a Espanya?
Perquè hi venen de vacances, hi tornen pels records, de vegades s’hi instal·len buscant una millor qualitat de vida i, en alguns casos, s’hi acaben quedant per tota la resta.
