L’andana es desperta sota el mateix compàs metàl·lic de sempre: el xiulet d’eixida, el tancament pneumàtic de les portes i aquella pressa matinal, quasi coreografiada, dels qui acceleren el pas per no quedar-se fora. Per a un observador aliè, res en aquella escena quotidiana permetria sospitar que, setmanes o mesos arrere, aquell mateix comboi o aquella mateixa via van ser l’escenari d’una tragèdia col·lectiva. Els passatgers tornen a ocupar els seus seients, despleguen el periòdic, s’ajusten els auriculars i deixen perdre la mirada darrere del vidre, com si no haguera passat res.
No és una manifestació de fredor moral ni una mostra de falta d’empatia cap a les víctimes, sinó una de les expressions més interessants de la capacitat adaptativa del cervell: la possibilitat d’atenuar la por per a recuperar la normalitat i continuar amb la nostra vida. Des d’aquesta perspectiva, oblidar parcialment l’impacte emocional d’una catàstrofe no significa esborrar el que ha passat, sinó permetre que el record deixe de condicionar cadascuna de les nostres decisions.
El circuit de la por
Quan una tragèdia irromp en un entorn quotidià, ja siga un atemptat terrorista o un accident ferroviari greu, es desencadena una resposta biològica que prepara l’organisme per a afrontar una amenaça.
Els treballs pioners de Joseph LeDoux sobre la neurobiologia de les emocions permeten comprendre com determinats estímuls sensorials associats a l’experiència traumàtica, com ara el grinyol dels frens, l’olor característica de l’escenari o l’espai tancat d’un vagó, poden activar circuits cerebrals relacionats amb la por abans, fins i tot, que siguem conscients del que estem percebent.
En aquest procés, intervé especialment l’amígdala, que participa en la detecció i valoració d’estímuls amenaçadors i coordina diferents respostes fisiològiques a través de les seues connexions amb l’hipotàlem i altres estructures cerebrals. S’activa així l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal, amb la consegüent alliberació de cortisol, mentre que altres sistemes neurobiològics contribueixen a incrementar l’estat d’alerta. L’organisme es prepara per a respondre mitjançant la fugida, la lluita o, en determinades circumstàncies, la immobilització. Es tracta d’una reacció adaptativa que, tanmateix, podria resultar incapacitant si es mantinguera de manera permanent.
El paper de la resiliència
La qüestió és com aconseguim recuperar la normalitat després d’una experiència d’aquestes característiques. Una de les respostes es troba en el que la psicologia de l’aprenentatge i la neurociència denominen extinció de la por. Aquest procés no implica que la memòria traumàtica desaparega, sinó que s’aprèn una nova associació que permet reduir la resposta de temor davant de determinats estímuls.
Així, cada nou viatge en tren que transcorre sense incidents pot contribuir al fet que el cervell aprenga que eixe context no implica necessàriament una amenaça. L’experiència repetida de seguretat afavoreix l’adquisició d’associacions inhibitòries que competeixen amb les memòries de por prèviament establides.
Per tant, la resiliència no s’ha d’entendre com un simple acte de voluntat, sinó com un procés complex en què intervenen mecanismes d’aprenentatge, regulació emocional i neuroplasticitat.
L’heurística del pànic
No obstant això, la recuperació de la confiança no depén exclusivament dels mecanismes neurobiològics. També està condicionada per la manera en què interpretem els riscos i calculem les probabilitats que torne a produir-se una tragèdia. La ment humana no funciona com una calculadora estadística i, en moltes ocasions, utilitza dreceres cognitives per a prendre decisions.
Els psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky van descriure la denominada heurística de disponibilitat, segons la qual tendim a estimar la freqüència o gravetat d’un esdeveniment en funció de la facilitat amb què podem recuperar exemples de la nostra memòria.
Quan una catàstrofe rep una àmplia cobertura mediàtica, les seues imatges romanen especialment accessibles en la nostra memòria, cosa que pot portar-nos a sobreestimar la probabilitat que torne a succeir. A aquest fenomen s’afig el que el psicòleg Paul Slovic va estudiar en relació amb la percepció del risc i l’anomenat dread risk, és a dir, aquells perills que generen una por especialment intensa per les seues característiques. No percebem de la mateixa manera un risc que considerem familiar i controlable, com ara conduir un automòbil, que un altre en què sentim que depenem completament de factors externs, com ara viatjar amb avió o amb tren.
Viatgers que deixen de viatjar
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units ofereixen un exemple especialment il·lustratiu d’aquesta relació entre percepció del risc i comportament col·lectiu. Després dels atacs terroristes, el trànsit aeri comercial va experimentar una caiguda considerable, mentre que una part de la població va optar per utilitzar el cotxe per a evitar volar. La recuperació de la confiança en el transport aeri va ser progressiva i va estar condicionada per les noves mesures de seguretat, l’evolució de la percepció pública i les circumstàncies econòmiques.
El cost d’aquesta decisió també va ser objecte d’investigació. Un estudi va estimar que, durant els dotze mesos posteriors als atemptats, aproximadament 1 500 persones addicionals —en comparació amb l’any anterior— van morir en accidents de carretera com a conseqüència de l’increment dels desplaçaments per carretera associat a la por de volar. El resultat posa de manifest una paradoxa: en determinades circumstàncies, la por a un risc poc freqüent pot portar-nos a triar alternatives que presenten una probabilitat objectiva de dany superior. L’emoció, en aquest cas, condiciona una decisió que, des d’una perspectiva exclusivament estadística, podria semblar contradictòria.
La urgència material: el cas de l’11-M a Madrid
El procés de recuperació de la por tampoc no es pot explicar únicament des de la psicologia individual, ja que les condicions socials i econòmiques determinen en bona mesura les possibilitats reals d’evitar una situació temuda. Per això, el que va passar després dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid és molt diferent de l’exemple anterior.
El tren de Rodalia de Madrid constituïa per a milers de persones una ferramenta imprescindible de la seua vida quotidiana. Les línies que connectaven municipis com Alcalá de Henares i Torrejón de Ardoz amb el centre de Madrid —on va ocórrer la tragèdia— transportaven diàriament treballadors i estudiants l’activitat dels quals depenia d’arribar puntualment als seus destins. Per a ells, deixar d’utilitzar el tren no era una alternativa senzilla.
Només quatre dies després dels atemptats, el dilluns 15 de març, Renfe va reprendre el servici en els trams afectats. La necessitat de desplaçar-se va fer que els usuaris recuperaren progressivament les seues rutines.
Aquesta circumstància introdueix un element important en la interpretació psicològica del fenomen: l’exposició repetida a una situació temuda no sempre es produeix perquè la persona haja superat prèviament la seua por. De vegades, ocorre precisament el contrari: la persona torna a enfrontar-se a allò que li genera temor perquè les exigències de la seua vida quotidiana no li permeten evitar-ho. Cada desplaçament que acaba sense incidents pot contribuir a modificar la percepció d’amenaça i afavorir la recuperació de la confiança.
La cara fosca: el biaix de normalitat i la indolència
No obstant això, la nostra capacitat de reduir la por també pot portar-nos a infravalorar determinats riscos. És el que es coneix com a biaix de normalitat, una tendència a interpretar que les circumstàncies continuaran desenvolupant-se com ho han fet habitualment, fins i tot quan hi ha indicis que podria produir-se una situació excepcional.
La recuperació de la normalitat constitueix una resposta adaptativa freqüent davant de l’adversitat. El problema apareix quan aquesta recuperació individual es trasllada a l’àmbit col·lectiu i institucional, sense mantindre una memòria adequada del que ha passat. A mesura que disminueix l’angoixa ciutadana, també pot reduir-se la pressió social per a exigir explicacions, revisar els protocols de seguretat, investigar possibles fallades tècniques o reclamar inversions en infraestructures.
Així, no hem de confondre la recuperació psicològica amb la desaparició de les responsabilitats. Que els ciutadans tornen a utilitzar el tren no significa que les causes d’una tragèdia hagen quedat resoltes, ni que les institucions puguen donar per conclosa la seua obligació d’investigar, corregir i previndre.
La memòria col·lectiva ha de complir precisament eixa funció: conservar les lliçons del que ha passat fins i tot quan la por individual ha deixat d’ocupar un lloc central en la nostra vida quotidiana.
