Durant la colonització francesa d’Algèria, l’Hexàgon va fomentar que milers d’europeus s’instal.lessin al país. Entre ells, al menys 30000 catalans, originaris sobretot del Rosselló i Menorca.
El 5 de juliol de 1830, Alger capitula davant les tropes franceses comandades pel general Bourmont. Des d’aquest moment, comença la conquesta d’Algèria. En el transcurs de 27 anys de combats, entre 1830 i 1857, tant un bàndol com l’altre van patir grans pèrdues: 15000 morts al front francès i 28500 decessos a l’algerià.
El 1848, Algèria esdevé oficialment departament i territori francès. Des d’aquell moment, el país africà fou dirigit i administrat per la metròpoli com una nova regió. L’Hexàgon promou la instal·lació de 750000 europeus a Algèria, 30000 dels quals parlaven català. Aquest darrers, provenien principalment del Rosselló, de Menorca i de regions interiors d’Alacant. Se’ls va anomenar els “pieds-noirs catalans”.
Menorquins, els primers catalanòfons a Algèria
El 1830, l’illa de Menorca sofreix una crisi econòmica i cultural després de la marxa dels britànics. En aquest context, nombrosos menorquins van veure una única sortida: l’emigració. Aquests van ser els primers europeus que van formar part de l’Algèria francesa. En efecte, les recerques històriques revelen que entre 1830 i 1850, un total de 9500 menorquins (un terç de la població de l’illa) va emigrar a Algèria. Al voltant de 6000 d’ells, finalment van posar arrels en aquest país magrebí.
A la primera fase, entre 1830 i 1840, es tractaria d’una emigració espontània, que s’explica per la relació històrica entre els armadors provençals, presents a Algèria durant la colonització, i la societat menorquina.
En una segona fase, a partir de 1840, aquest flux migratori va ser afavorit per les autoritats franceses i conduït per un comerciant provençal que es deia Jacques-Augustin de Vialar. Durant l’ocupació, aquest va esdevenir un dels principals terratinents a Algèria.
Vialar va establir dos nous municipis exclusivament compostos per menorquins: Fort de l’Eau (1850) i Ain Taya (1855), fundats amb 260 i 960 colons respectivament.
Tot i que el català mai va aconseguir l’estatus de llengua oficial (ni tan sols de llengua local), la població d’origen menorquí de Fort de l’Eau i d’Ain Taya, parlava essencialment català.
Forta presència catalana a Alger
El 1883, Mossèn Cinto i Verdaguer visita el barri europeu d’Alger i revela a les seves notes, que la presència de la jove població del Rosselló, originària de Menorca i Alacant (les segones i terceres generacions d’emigració) feia servir el català com a llengua corrent.
El 1885, Francesc Truyols, cònsol espanyol a Alger, comptabilitza al voltant de 20000 i 30000 persones que parlen català al si de la capital colonial. Per fer-se una idea del que això representa, Reus, que a la mateixa època era la segona ciutat de Catalunya, comptava amb 30000 habitants.
Què han fet els catalans a Algèria?
El repartiment de terres dels colons (dirigit per l’administració francesa) revela clarament l’activitat econòmica dels “pieds-noirs catalans”.
A les zones rurals, com era el cas dels pioners de Fort de l’Eau i d’Ain Taya, els catalans van ocupar-se de la producció agrícola. Segons fonts documentals de l’Estat francès, els territoris havien estat confiscats a propietaris algerians que s’havien rebel.lat contra la dominació francesa.
A les ciutats, sobretot a Alger, eren comerciants. Un dels establiments més cèlebres era la carnisseria Accault-Sintes, dels oncles materns del premi Nobel de literatura Albert Camus, català pel costat de la seva mare, Catherine Sintes Cardona. Malgrat que Camus mai no va escriure en català, el parlava perfectament perquè va ser educat pels seus avis materns. L’autor i filòsof francès dominava el “patuet” (nom familiar per designar una persona cataloparlant a Algèria).
L’historiador Ferran Soldevila precisa que “patuet” era una barreja entre català, francès, àrab i amazigh (llengua berber). Aquesta llengua, que es va transmetre a sis generacions, es va extingir ràpidament després de la independència d’Algèria, el 1962. Els catalans van haver d’abandonar precipitadament els seus domicilis, les seves terres i els seus comerços per tornar a la metròpoli en el que s’anomena l’èxode dels “pieds-noirs”.
