Tot i que es pot viure i treballar a Barcelona sense parlar català, conèixer l´idioma local ofereix més oportunitats del que podria semblar
“El meu èxit professional està clarament vinculat al meu domini del català”. Per l´Antonio Rivera, suís francòfon, sens dubte, aprendre la llengua de Verdaguer li ha permès obrir un nombre de portes insospitat, sobretot al seu treball. “Quan em dirigia a les administracions en espanyol, tenia una bona acollida, però des de que ho faig en català, el tracte és completament diferent: m´escolten amb més interès, es senten honorats pel fet de que un expatriat hagi après la llengua local”. Els propietaris locals li confiaran més fàcilment una comanda.
A Barcelona, segons un estudi públic, sis estrangers de cada deu volen aprendre o millorar el seu català. Dos cops més que els espanyols vinguts d´altres regions. Un esforç valorat per la gent local. “Saben que és una llengua minoritària i fer l´esforç d´aprendre-la, a més del castellà, es valora molt”, assegura aquest home ben plantat de mitjana edat.
Un fet compartit pel Jean Dubosc. Aquest normand ( d´una regió francesa propera a la Bretanya ) arribat a Barcelona fa 35 anys, ha fundat una agència de traducció a Ripollet. “Estic segur que si no parlés català hauria perdut clients; alguns d´ells haguessin seguit buscant fins trobar un interlocutor que parli la seva llengua”. Segons aquest antic professor d´espanyol, i més tard de francès, ràpidament ens podem adonar de que l´aprenentatge és molt important. “ Quan vaig arribar, vaig veure que era la llengua d´aquí i ràpidament vaig tractar de dominar-la, en primer lloc, per la meva vida personal.”
Parlar català : llançar-se i persistir
La llengua d´aquí, sí, però no sempre és fàcil practicar-la a Barcelona. “Quan parlava català als comerços, al principi, veient que jo era estranger, em responien en espanyol per assegurar-se de que ho entenia tot bé. He hagut d´insistir per continuar la conversa en català”, rememora el Jean. Va començar a aprendre la llengua a través del mètode Assimil, seguit per cursos particulars, a més d´esforçar-se per mirar la televisió local. Tot això abans de llançar-se a la piscina i de veure, ell també, els beneficis. “La llengua és veritablement l´aspecte més important de la seva cultura”, continua el normand. A dia d´avui, parla català cada dia a la seva agència. Si li demanem pel seu nivell, el seu empleat Gerard respon sense dubtar: “Té molt poc accent, menys que en espanyol. No pensariem que és francès!”
No obstant, no tothom té la mateixa facilitat per les llengües, i no passa res. “El més important és llançar-se”, aconsella l´Antonio, qui reconeix que el seu català encara no és perfecte. Aquest resident de Sitges afirma que l´aprenentatge ha propulsat la seva integració. “Sempre seré el suís, el que arriba sempre puntual i fa les coses metòdicament, però parlant català al bistrot, em convidaran a preparar el carnestoltes, per exemple. No m´invitarien si només parlés castellà”. L´agent immobiliari assegura també que la llengua és un indicador de la classe social: quan més alta, més s´utilitza el català. Tots els estudis recents sobre aquest tema li donen la raó.
Un color polític
Malgrat això, per molts francesos, sobretot els arribats després del 2012 i de l´inici de les massives reivindicacions independentistes, el català té ara un tint polític que els desanima. “Sovint em demanaven si era independentista perqùe aprenia el català”, explica la Sophie. “És una llàstima que ara estigui associat també als partits polítics, mentre que jo vull aprendre el català per la cultura, per poder parlar amb la gent d´aquí i dels pobles.”
Com a conseqüència de que determinades associacions i xarxes socials, de vegades, han fet l´idioma “antipàtic” a través de polèmiques o de bashing d´hispanòfons, avui molts no en volen saber res. “Visc a Espanya, que és un país de ple dret, i crec que el català s´ha col-locat en un lloc extrem i malsà. Imposar el català, quan només l´utilitzarem a Catalunya, no té cap mena d´interès per a mi ni per a la meva família i menys encara si em volen obligar”, es queixa la Chantal, originària del sud de França. Una opinió compartida per nombrosos francesos, pels qui Barcelona és, abans de tot, una capital cosmopolita o simplement, una ciutat de pas.
