Després dels turistes, els expatriats comencen a ser designats com a indesitjables a Barcelona. Fets aïllats o fenomen naixent? Elements de resposta.
Fotografía: Lluis Uria DR
Les festes de Gràcia van acabar i els equips de neteja de l’Ajuntament es van posar a treballar amb les parets del barri. Dotze funcionaris estan desplegats per cobrir de pintura els grafits «de caràcter ofensiu», precisa David, la trentena. Ell i el seu col·lega han esborrat diversos missatges «Expats go home» (expats, torneu a casa), sobretot el de l’entrada de l’estació de metro Fontana. “És molt nou, es veu sobretot aquí i a la ciutat vella”.
A pocs metres d’allà, a la plaça de la Vila, Richard desconfia dels grafits com de les xarxes socials. “Això no representa la gent del barri”, assegura enmig de la seva botiga de guitarres. Explica que la meitat dels seus clients són expatriats i denuncia “anarquistes que de vegades són estrangers i no hi són més que per difondre el seu missatge polític”. Segons el cinquantenari, amb aspecte de rocker, ‘l’expatofòbia’ només existeix en els moviments d’extrema esquerra. “Mai he sentit parlar d’animositat cap als expatriats”, confirma Maria, venedora en una botiga veïna de cosmètics ecològics, també acostumada a la clientela europea.
Cal dir que al barri de Gràcia no falten els europeus i semblen sentir-se perfectament com a casa. “M’encanta viure aquí i la gent és molt acollidora”, diu Céline, asseguda a la terrassa d’un cafè a prop del metro de Fontana. La trentenària francesa viu aquí des de fa sis anys i afirma no haver sentit mai el més petit rebuig, ni la menor al·lusió.
Un tema polític
El rebuig dels expatriats és, doncs, únicament mediàtic-polític? El passat mes de maig, la cronista Marta Ferrer, que oficia a la ràdio pública Catalunya Ràdio, va estimar en X que els expatriats eren la causa de l’augment dels lloguers a Barcelona. Esmentant el seu comentari “Go home girl”. A l’agost, el periodista Jaume Clotet, director de comunicació del govern català entre 2016 i 2021, va signar una tribuna a El Nacional titulada “Pisos d’expatriats”? No, gràcies“. Ell també creu que l’augment dels preus, tant de compra com de lloguer, prové de l’onada d’expatriats amb poder adquisitiu molt superior a la dels locals. Un fet difícil de demostrar, encara que diverses agències immobiliàries han reconegut signar amb més clients estrangers durant un any.
Contactat per Equinox, Jaume Clotet reconeix que la culpa és “compartida” entre estrangers i polítics, i que és necessari votar lleis per contenir l’augment dels preus. També va dir que no posa tots els europeus o nord-americans en el mateix sac. “Els expats són per a mi persones que venen per un, dos o cinc anys, treballen en multinacionals o munten startups, després se’n van, sense tenir mai la intenció de viure aquí”. No vol integrar-se, segons ell, ni interessar-se per la cultura local. L’ex-alt funcionari independentista preconitza, doncs, lleis que prohibirien la compra immobiliària a qualsevol persona que no resideixi a Barcelona des de fa diversos anys, «com es fa a Dinamarca», així com la creació de més habitatges socials.
“No hi ha expatofòbia a Barcelona, però això pot acabar existint si no es fa res per respondre a un veritable malestar social, com va passar amb la turismefòbia que ara es converteix en realitat”. Perquè per a ell, aquesta forma de defensa dels territoris davant d’una mundialització desenfrenada no és pròpia de Barcelona, i “si no hi responem ràpidament, pot acabar com Trump als Estats Units o com la victòria de l’extrema dreta a Alemanya el diumenge.”
Els polítics, que des de fa dècades afavoreixen l’especulació immobiliària, s’atreveixen realment a enfrontar-se als propietaris i inversors votant lleis de protecció dels més precaris? O es conformaren d’apuntar amb els dits els expats? “No em sorprendria que aquest fos un tema de campanya per a les pròximes municipals”, va dir el sociòleg Martin Szulman, un expat argentí a Barcelona.
