A principis del segle XX, les condicions de les dones dins la comunitat francesa de Barcelona eren diverses i estaven determinades pel seu origen social. Les més desfavorides es dedicaven al treball domèstic o obrer, mentre que les més benestants solien estar limitades a tasques caritatives. Tot i això, algunes aconseguien destacar-se dels rols tradicionals que els eren assignats. Aquest és el cas d’Émilie Detouche, dona soltera, empresària i mecenes de la comunitat francesa de Barcelona. Explicarem el seu recorregut atípic, ple d’ombres i llums, en dos episodis.
PRIMERA PART
Émilie Detouche va néixer en una família d’industrials francesos instal·lada a Gràcia (Barcelona) des de 1870. El seu pare, Émile Detouche, dirigia una empresa especialitzada en la producció i el comerç de metalls forjats. Sensible a la qüestió social, va convertir la seva empresa en un model per a l’època: s’encarregava de l’educació dels fills dels seus treballadors, atorgava primes anuals i fomentava la creació d’una cooperativa gestionada pels mateixos treballadors. Per administrar l’empresa, va associar els seus dos fills, Eloy i Emilia, a la gestió. A la seva mort, el 1908, aquests van agafar les regnes de la societat, que van rebatejar com Hijos de Emilio Detouche, i van continuar dirigint-la a parts iguals. Durant els primers anys de la seva gestió conjunta, van mantenir les polítiques socials i directives instaurades pel seu pare.
UN ÈXIT FORJAT A LA GRAN GUERRA
El 1914 representa un punt d’inflexió en la gestió del seu patrimoni. Comença la guerra, i Eloy és mobilitzat. Degut a una invalidesa cardíaca, és destinat a oficines a París, on roman de 1915 a 1918, tot continuant la gestió de l’empresa amb Emilie, que es queda a Barcelona. La Gran Guerra desperta en els dos germans un impuls de solidaritat envers els seus compatriotes establerts a Barcelona. Fins aleshores, la seva família havia participat poc en les activitats de la comunitat francesa de Barcelona. A partir de 1914, però, s’hi impliquen plenament, convertint-se en una de les famílies més actives. La seva empresa es converteix en la segona empresa francesa a Catalunya a finançar el sistema de solidaritat econòmica establert per la comunitat francesa de Barcelona per ajudar les famílies dels mobilitzats que es quedaven sense recursos. Paral·lelament, financen la publicació de llibres de literatura de països aliats i d’obres satíriques, com el recull de caricatures antialemanyes “Kameraden”.
Cartell de «Kameraden», llibre de caricatures editat per la família Detouche. Font: Source : http://kameraden.observatorivallcarca.cat/kameraden/
També esdevenen els principals contribuents financers de l’Hospital Francès de Barcelona, encarregat d’acollir i curar els ferits de guerra. Aquestes importants contribucions evidencien que el període de guerra resulta fructífer per a la seva empresa de metalls forjats. Els donatius que realitzen són possibles gràcies al creixement financer de la seva societat, que permet compensar aquestes despeses. Eloy probablement aprofita els seus contactes parisencs per accedir al mercat francès, totalment orientat cap a l’economia de guerra.
ACCIONS SOCIALS I PISTOLERISME
El 1918, la guerra s’acaba i Eloy torna a Barcelona. L’estabilitat financera de l’empresa sembla intacta, com ho demostra el compromís creixent d’Émilie en iniciatives socials. Funda l’annex infantil de l’Hospital Francès, destinat als infants francesos i catalans orfes de guerra. La seva tasca comença a ser reconeguda, tal com ho demostra l’elogi del govern dels Francesos de Barcelona, que la qualifica d’«aurèola de misericòrdia, bondat i compassió».
El 1918, l’empresa Detouche gaudeix d’una gran prosperitat. Tanmateix, la onada de protestes socials que sacseja Catalunya des de 1917, i que fins aleshores no havia arribat a l’empresa, acaba afectant-la. Sindicalistes entren a la fàbrica i volen forçar els treballadors a sindicalitzar-se. Davant la negativa dels treballadors, es formulen amenaces. Eloy intervé. Un atemptat a trets té lloc, provocant la mort d’un treballador i ferint-ne cinc més. Eloy escapa per poc de les bales.
Segons els diaris de l’època, aquest esdeveniment transforma Eloy. Decideix incorporar-se a la Federació Patronal, un sindicat patronal intransigent amb els militants de la CNT, el sindicat anarquista. És el temps del pistolerisme, una època en què el patronat assassinava els sindicalistes obrers amb homes de confiança. Tanmateix, Eloy hi roman poc temps i abandona l’organització patronal «fart», segons els diaris de l’època. Decideix llavors dedicar-se a les obres dels Francesos de Barcelona. Es converteix en president de l’Aliança Francesa de Barcelona i s’incorpora al consell directiu de la Cambra de Comerç de Barcelona (actual CCI). No obstant això, per problemes de salut persistents, Eloy mor el 1920.
La SEGONA PART, el proper diumenge!
