Com el seu cor no es decideix entre el castellà i el català, han escollit els dos. Francesos de Barcelona que han optat per aprendre la llengua regional a més de la nacional. Un repte amb els seus obstacles.
A penes desembarcat a Barcelona, l’expatriat té l’opció d’aprendre el castellà, el català o tots dos. Ràpidament, es veurà desaconsellat d’aprendre el català: “Centra’t en el castellà, és el més estès”. De fet, el català és parlat per gairebé 10 milions de parlants contra els 600 milions d’hispanoparlants al món, Malgrat tot, és útil i sobretot apreciat dominar la llengua regional a Barcelona.
“Fer l’esforç de parlar català està molt ben vist”, diu el François-Miguel, periodista esportiu instal·lat a l’Hospitalet des de fa dos anys. “És una manera d’integrar-me”, continua el trentanyer, el que confirmen amb convenciment totes les persones entrevistades. Perquè a la piràmide de les necessitats del neobarcelonès, després de l’habitatge i el treball se situa la integració. I trobar el seu lloc en la societat no es fa sense assimilar els usos tradicionals, dels quals el català forma part.
Una qüestió de llengua, però sobretot de cultura
La Lyna, de 27 anys i expatriada des de fa prop d’un any, també ha triat aprendre la llengua de Gaudí, «per no passar més per una guiri», diu rient. A diferència del seu compatriota, que va aprendre de manera autodidacta a Duolingo, La Lyna va triar l’acompanyament d’un dels centres del CPNL.
Amb sis hores de curs a la setmana per la mòdica suma de 0 euros, és cert que l’opció CPNL és una benedicció, però la montpellerina d’origen, decidida a “traspassar la barrera de la llengua” no es conforma amb aquestes hores a classe. També se submergeix a la cultura catalana mirant sèries a la cadena de televisió 3Cat. El que fa també el Johann, expatriat des de fa vuit anys a Barcelona, que cita sèries en català com Crims, Merlí o Nit i Dia.
La catalanitat no és només una llengua, sinó també i sobretot un folklore i una identitat. Qualsevol que pensi quedar-se a llarg terme a la regió i vulgui integrar-se ho té clar: el català és una prioritat.
Aprendre castellà i català al mateix temps és possible
El Johann es veu vivint al seu barri del Poble-sec per molt de temps, i desitja poder «entendre i respondre» als seus fills que dominaran perfectament la llengua d’aquí a uns anys. Per aprendre, cal parlar, sí, però amb qui?, es pregunta el pare. Cap dels seus amics parla català, i en els comerços, un de cada dos, li respon en espanyol. Aquesta és la paradoxa de Barcelona. Una població entre dues llengües, rica en aquesta barreja, però que fa encara més difícil l’aprenentatge.
Trobar-se entre dues llengües és també un problema per l’Oriana, de trenta-set anys, però en sentit invers. Casada amb un català, la tolosana va aprendre primer la llengua regional abans que el castellà per poder conversar amb la seva família. Avui dia, el seu ús de l’espanyol és bastant limitat, i a les botigues i taxis, la mare de dos nens ja no sap quina llengua utilitzar. “Quan em trobo davant d’un sud-americà, em costa parlar amb ell”, explica. També creu que ha perdut el castellà aprenent el català.
Però aquesta situació no és una fatalitat, explica el professor Karim Joutet, que ens deia en un article recent que aprendre les dues llengües al mateix temps és del tot possible: “Quan s’aprenen dues llengües, és essencial utilitzar-les diàriament. I Catalunya és el lloc perfecte per submergir-se en totes dues alhora”, explicava el fundador d’Espagnol pas à pas. La clau, segons ell, és alternar les dues: “L’ideal és concentrar-se en una llengua cada dia. Dilluns, català. dimarts, espanyol. I així successivament”. A poc a poc.
