El nombre d’expatriats ha augmentat molt els darrers anys a Barcelona, generant cada cop més friccions amb la població catalana. Fenomen passatger o fractura preocupant? Elements de resposta.
Fotos: Cyane Morel
En el llenguatge habitual barceloní, un “expat” és un immigrant d’origen occidental, sovint europeu o nord-americà. Té (necessàriament) estudis universitaris i ocupa una feina ben remunerada. Fins i tot el seriós diari La Vanguardia considera que tots els immigrants provinents de països més rics que Espanya són, per tant, més rics que els espanyols. I segons els darrers reportatges de la premsa local i de la televisió pública catalana, l’“expat” no parla espanyol, encara menys català, i no fa cap esforç per integrar-se. Una caricatura ben construïda, perpetuada pel rebuig a la diferència, segons l’antropòleg Jose Mansilla.
“Només es parla d’aquest tipus d’expatriat perquè qüestiona la manera de viure d’alguns”, explica aquest professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. I és cert que el paisatge urbà canvia a mesura que augmenta el nombre d’europeus. Els restaurants de brunchs i specialty coffees envaeixen Ciutat Vella i l’Eixample, els seus dos barris preferits. Però si aquests establiments també apunten a un públic estranger, com indicava Yassir Rais, fundador de Syra Coffee, en un episodi recent de podcast, és el públic local el seu primer objectiu.
Un estudi recent indica de fet que els joves espanyols, i en particular a Barcelona, estan cada cop més atrets per cuines internacionals, amb un augment del 30% en la freqüentació de restaurants japonesos entre 2020 i 2023. “El món canvia, les expectatives canvien, i cal adaptar-se”, explica el xef colombià d’un restaurant del barri de Gràcia especialitzat… en sushi. “Això és el propi d’una ciutat, a diferència de les zones rurals: la ciutat s’enriqueix de tots els seus nous habitants”, afegeix Jose Mansilla.
D’una ciutat catalana a una ciutat-món
Però la transformació de Barcelona ha estat especialment ràpida i dràstica, convertint-se en menys de 30 anys en una ciutat internacional efervescent. Actualment, més del 32% dels barcelonins han nascut a l’estranger, mentre que el 1996 només eren el 2%. Aquesta arribada massiva d’immigrants d’Amèrica Llatina, d’Àsia i de la resta d’Europa ha transformat profundament la fisonomia de la ciutat, i probablement és en l’ús de la llengua catalana on el canvi és més evident. Tot i que continua sent la llengua oficial de l’ensenyament i de l’administració, el català s’ha convertit en una llengua minoritària, la qual cosa planteja un problema tant social com cultural. La barrera idiomàtica separa gairebé de manera natural alguns locals d’alguns immigrants, un tema políticament delicat.
Però “queixar-se dels estrangers és el més fàcil”, diu l’antropòleg. “No parlem dels expatriats que s’integren, i sobretot no parlem de tots aquells als quals aquestes arribades beneficien, que són, de fet, gent d’aquí”. I n’hi ha molts: empreses que contracten perfils internacionals, nous negocis pensats per a europeus i, sobretot, el mercat immobiliari. La gran demanda d’habitatge per part dels nous residents coincideix amb un mercat ja tensionat, encara més crispat. Molts barcelonins han d’abandonar el seu barri d’origen perquè els lloguers es disparen, i sovint són estrangers els qui ocupen el seu lloc.
“Els expatriats no són els responsables de la pujada dels preus de l’habitatge”, assegura el tinent d’alcaldia Jordi Valls, “el problema és la manca de regulació i la manca d’habitatge públic”. I en efecte, la legislació és especialment liberal a Espanya en aquest aspecte, mentre que el parc d’habitatge social és un dels més baixos d’Europa. “Els veritables responsables són la manca de polítiques públiques, però també totes aquestes grans famílies catalanes que tenen imperis immobiliaris, apugen els preus i s’enriqueixen amb aquesta situació. Però és més fàcil queixar-se de la gent que ve de fora que no pas dels d’aquí”, observa Jose Mansilla.
Si els responsables polítics no actuen sobre l’espinós tema de l’accés a l’habitatge, el rebuig als europeus, que fregaria la xenofòbia segons l’antropòleg, podria seguir augmentant. “Aquests nous residents tenen les mateixes necessitats que la classe mitjana catalana: una feina, un habitatge, lleure. I aquesta classe mitjana es troba en competència directa amb ells en tots aquests aspectes”. D’aquí ve un rebuig cada cop menys dissimulat. I la caricatura per justificar-lo, com aquesta recent cançó del duet barceloní Svetlana que retrata els expatriats com rics estúpids que només es relacionen entre ells i menyspreen la població local. El seu mànager no ha respost a les nostres sol·licituds d’entrevista.
