Charlotte Mahdavy, artista pop urbana, agafa la ploma després de l’acte de vandalisme que va degradar dimecres a la nit el mural feminista més famós de Barcelona.
A Barcelona, l’street art no es limita a embellir les parets: els dona veu. Als carrerons, a les façanes oblidades, als llocs de pas, l’art urbà es desplega com un mirall de la societat, un ressò vibrant de les lluites contemporànies, especialment les feministes.
Barcelona és un autèntic espai d’expressió per als artistes urbans. Algunes obres, més enllà de la seva estètica, esdevenen símbols de compromís. Al barri del Raval, diversos murals criden l’atenció per la força del seu missatge.
Entre ells, el dedicat a la lluita contra la tracta de dones, restaurat periòdicament per les seves artistes creadores Naiara Striano, Tropidelia i Pixapixa, malgrat els actes de degradació. O també els jardins amagats com el del Carrer de l’Aurora, on ressona la veu d’Andres Benitez, o el Carrer de Sant Bartomeu, espai de solidaritat obert als més desfavorits, custodiat per la Flora, degana del barri. Sense oblidar el mural en homenatge a Palestina, que ha romàs intacte durant més d’un any als murs del Jardí de les Tres Xemeneies.
El Born també es distingeix pel seu compromís. Fins fa pocs anys, prop del Parc Hortet del Forat, un petit passatge adornat amb retrats en blanc i negre dels veïns testimoniava l’ànima del barri. Aquests mateixos veïns estan avui commocionats davant d’un acte de vandalisme deliberat.
Entre les obres més destacades: «Dones lliures i rebels», un mural poderós i icònic de l’artista Mariel Soria. Vuit retrats de dones compromeses, figures històriques o contemporànies, encarnen cadascuna una lluita universal. Amb precisió i sensibilitat, l’artista ha volgut celebrar la força, la diversitat i la resiliència de les dones. El mural evoluciona amb el temps: Gisèle Pelicot hi havia aparegut feia tot just uns dies.
Però la nit del 21 de maig, l’obra va ser vandalitzada. Uns grafits cobrien els rostres amb vels, en un intent que es percep com una voluntat de censura, d’ocultar una vegada més la veu de les dones. Una modificació brutal, colpidora, que planteja moltes preguntes. Una cosa és certa: l’impacte és fort, i el mural continua generant debat. Els veïns van intentar netejar-lo l’endemà, sense èxit.
Al carrer de la Bòria a Barcelona hi ha aquest mural d’homenatge a les dones. L’ha dibuixat i dissenyat la Mariel Soria, però en la realització hi ha treballat la gent del barri. Avui l’hem trobat vandalitzat d’aquesta manera. No calen paraules. pic.twitter.com/fEiSogeJ9y
— Manel Barceló Serrano (@serran_manel) May 22, 2025
L’street art reacciona al món que l’envolta. Capta les tensions, les esperances, les injustícies. A Barcelona, l’obra de Mariel Soria connecta directament amb un altre mur, just al costat: una llarga llista de víctimes de feminicidis a Espanya. Cada nom, amb els detalls de les circumstàncies de la mort i un símbol acolorit (com un cor, una papallona, o un ocell) inscrit en un simple full A4, explica una vida, una tragèdia. Les seves històries s’exposen amb delicadesa i poesia. És una manera suau però colpidora de fer memòria.
El contrast amb altres països com França és evident. Allà on els murals solen ser crus i violents, aquí, l’emoció passa per la suavitat. Però el missatge és igualment potent: no oblidar, no callar.
Espanya és avui capdavantera en matèria feminista. Molts països europeus s’inspiren en el seu compromís. Per aprofundir-hi, et recomano el podcast «Feminisme, l’avantguarda espanyola: Yo te creo» a Radio France. En quatre episodis, explora aquest moviment a través d’un lema ja emblemàtic: «Yo te creo» – Jo et crec.
El mural vandalitzat ha commogut els veïns. Molts hi veuen un intent més de fer callar les dones i reescriure el seu paper a l’espai públic. Però la indignació s’ha convertit ràpidament en solidaritat.
Com deia Simone de Beauvoir, també representada a la paret:
«Heu de mantenir-vos en alerta durant tota la vostra vida.»
I aquesta lluita aquí pren una forma artística, col·lectiva, necessària.
Aquest mural no és només una obra.
És un crit visual, una empremta tangible d’una lluita invisible, una invitació a repensar la nostra societat i el lloc que concedeix —o nega— a les veus femenines.
Encara podem ignorar el que representa avui l’street art?
Jo no ho crec.
