Barcelona té una de les factures d’aigua de l’aixeta més elevades de l’Estat, i fins i tot d’Europa. Entre estrès hídric, inversions en dessalinització i gestió privada, les raons s’acumulen — igual que els euros a les factures.
(Crèdit: Pixabay)
A Catalunya, no totes les ciutats són iguals pel que fa al preu de l’aigua. I Barcelona no surt ben parada. Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), una llar mitjana (3 a 4 persones) paga de mitjana 520 € l’any per 175 m³ d’aigua. És tres vegades més que a Guadalajara, on el mateix consum costa només 164 €. Fins i tot Madrid, tot i ser la capital, es queda en uns 253 € l’any, menys de la meitat del que es paga a Barcelona.
I això no s’acaba aquí. El 2025, la factura ha tornat a pujar: l’àrea metropolitana ha aprovat un augment mitjà del +5,95 %, que ha fet passar una factura tipus de 47 a 49 € cada dos mesos. Els grans consumidors són els més afectats, amb un increment del +6,7 %, mentre que les llars que estalvien han vist augmentar la seva factura un +2,9 %.
“Acabem de rebre la nostra factura d’aigua dels últims dos mesos, i em sembla molt elevada, sobretot tenint en compte que de moment el pis està buit perquè estem fent una reforma integral”, es queixa la Rebecca, una expatriada nord-americana a Barcelona que treballa en vendes. “Només hi ha els paletes durant el dia, i a més l’aigua està tallada la major part del temps… Segons la factura, hem consumit només 8 m³ d’aigua en dos mesos… però l’import és de 95 €! Em fa una mica de por: si això és el que paguem amb el pis buit, com serà la factura quan hi visquem de debò?”
Una sensació de robatori compartida per molts expatriats. “També els he enviat un correu per queixar-me: hem utilitzat 8 m³ d’aigua i hem pagat 59 € (pel mateix consum fa tres anys vam pagar 41 €). Suposo que els preus no fan més que pujar…”, explica l’Anna, dissenyadora gràfica italiana. “A mi em passa el mateix amb totes aquestes ‘tasses. Fins i tot quan vaig estar un mes fora del país, la factura va ser elevada”, assenyala l’Emily, una nord-americana de 30 anys.
Aquestes taxes, precisament, fan alçar més d’una cella. “Les meves taxes a la factura de l’aigua són altíssimes, és una bogeria”, es queixa la Ruja, una jove russa. “No paren de canviar — aquest any s’han duplicat. Pel que he entès, cada gener revisen el consum de l’any anterior i, a partir d’això, recalculen la taxa. Fa uns anys, érem quatre compartint el pis (dues persones més que l’any anterior), així que l’any següent la taxa es va duplicar. Després, quan van marxar, va tornar a baixar a la meitat. I l’any passat érem quatre altra vegada… resultat: aquest any la taxa s’ha tornat a duplicar! És l’única explicació que he trobat a tantes fluctuacions”, diu, una mica confosa.
Una aigua cara… fins i tot a escala europea
Barcelona no és l’única en aquest poc envejable club de ciutats europees amb l’aigua cara. A París, el preu arriba als 4,09 €/m³ amb IVA (sense incloure l’abonament), l’equivalent a gairebé 700 € l’any per 175 m³. A Alemanya, les factures són comparables, o fins i tot més altes: una llar berlinenca paga prop de 800 € l’any per l’aigua i el clavegueram. Però a Roma, l’aigua és més assequible (≈2 €/m³), i a Milà encara més: només 230 € per 252 m³.
En resum, Barcelona es troba al capdamunt del rànquing europeu — no és la pitjor, però està lluny de ser barata.
Però, per què es paga tant a la ciutat comtal pel bé més essencial per a la vida?
Hi ha diverses explicacions, començant per un territori sec i vulnerable. No és cap sorpresa: Catalunya pateix sovint sequeres greus. El recurs local és insuficient, i obliga Barcelona a importar aigua o a recórrer a solucions costoses. Els episodis d’estrès hídric de 2021 a 2023 van comportar restriccions… i van fer augmentar la factura.
Dessalinitzar surt tan car com beure aigua del mar.
Per garantir el subministrament, la ciutat ha apostat per la dessalinització, un procés que requereix molta energia. La planta del Prat, construïda el 2009, funciona a ple rendiment en cas de crisi. El 2024, la Generalitat fins i tot va anunciar l’arribada d’una planta flotant al port de Barcelona, per 100 milions d’euros. El resultat? El cost de producció es dispara. La dessalinització és una de les maneres més cares d’obtenir aigua potable. I amb l’augment del preu de l’electricitat, fer funcionar aquestes infraestructures encareix encara més el procés.
Finalment, cal esmentar una gestió que no és tan transparent com l’aigua clara. A Barcelona, l’aigua és gestionada per Aigües de Barcelona, una societat semiprivada (filial de Veolia). Una estructura sovint criticada: segons diversos experts, l’aigua és més cara quan està privatitzada, ja que una part del preu serveix per remunerar els accionistes. L’Ajuntament ha estudiat la remunicipalització, però no ha prosperat. El resultat: un model que combina marges de benefici, costos fixos alts, tractaments costosos i fins i tot taxes addicionals, com la taxa de residus inclosa en la factura d’aigua.
“La factura d’aigua que paguen els ciutadans no depèn exclusivament de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)”, ens indica la institució, que hem consultat. “Inclou diversos elements, alguns dels quals sí que són competència nostra, com el cànon de l’aigua, una taxa ambiental aplicada a tot Catalunya. Aquest cànon representa entre el 10% i el 40% de l’import total de la factura, segons el consum. Aquesta taxa no s’ha apujat des del 2017”, es defensa l’ACA.
Tot i això, aquesta factura creixent fa reaparèixer un debat de fons: cal continuar confiant l’aigua al sector (semi) privat, o cal recuperar-ne la gestió pública per garantir un dret a l’aigua assequible? Però amb quines garanties, exactament? Mentre el debat no avança, més d’un es pensarà dues vegades abans de deixar córrer l’aixeta…
