Una nova llei preveu la desclassificació de milers de documents de més de 45 anys. L’ocasió, potser, de treure finalment el vel sobre les zones grises de la transició espanyola.
Fotos: Equinox
La dictadura franquista no és cap secret per a ningú… o gairebé. Des de fa 50 anys i la caiguda del règim, alguns arxius i les seves informacions continuen tancats, altament classificats. Però aquesta prohibició canviarà.
El Consell de Ministres va aprovar dimarts 22 de juliol un avantprojecte de llei sobre la informació classificada, que substituirà la llei franquista sobre secrets oficials. Una de les grans novetats del text, respecte al que es va redactar el 2022 (que mai va arribar al Congrés), figura en una disposició transitòria: preveu la desclassificació automàtica de tota la documentació secreta de més de 45 anys en el moment d’entrada en vigor de la llei, llevat que es consideri, de manera “motivada i excepcional”, que la seva divulgació encara representa una amenaça per a la seguretat i la defensa nacional.
En el millor dels casos, la llei s’aprovarà abans de final d’any i s’aplicarà a finals del 2026, ja que es preveu un termini d’un any de vacatio legis (període entre la publicació de la llei i la seva aplicació). Això significa que la desclassificació massiva afectarà tots els documents anteriors a 1982.
Seria un gran avenç per a la història d’Espanya, que encara avui es mou entre els misteris del règim franquista.
Què poden contenir aquests dossiers?
Els secrets oficials de l’Estat poden amagar moltes revelacions. Els experts creuen que no s’hi trobarà informació capaç de canviar completament la percepció del règim dictatorial de Franco, però el seu contingut podria aclarir diversos moments clau de la història fins ara poc clars.
Per exemple, el pas a la democràcia, iniciat amb la mort del dictador el 1975, va seguir un pla acuradament orquestrat o es va improvisar sobre la marxa segons els equilibris de poder? També es pensa en la legalització del Partit Comunista, el 1977, que mai no ha estat explicada del tot: es va negociar en secret o es va imposar per la pressió del carrer?
La incògnita persisteix també sobre el 23 de febrer de 1981, quan militars van intentar un cop d’estat prenent com a ostatge el Parlament. Malgrat dècades de relats glorificant el paper del rei Joan Carles, hi ha dubtes sobre el seu nivell de coneixement de l’operació i sobre els suports que tenien els colpistes a les altes esferes militars.
Abans, el 1975, Espanya es va retirar bruscament del Sàhara Occidental, en el context de la “Marxa Verda”, mentre Franco agonitzava. Aquesta decisió geopolítica de gran abast continua absent dels arxius espanyols: només documents americans recentment desclassificats revelen l’abast de les pressions diplomàtiques exercides en aquell moment.
Sobre la qüestió de Gibraltar, el misteri també continua: entre el tancament de la frontera el 1969 i la seva reobertura el 1983, no s’ha fet públic cap document oficial espanyol. Els investigadors han de conformar-se amb els arxius britànics, que ofereixen una versió unilateral del conflicte.
Les relacions tenses amb França apareixen de forma indirecta als anys setanta, especialment sobre la qüestió basca: París tolerava aleshores la presència de militants del grup terrorista ETA al seu territori, mentre recelava de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea.
A l’interior del país, la violència també va marcar aquest període suposadament pacífic: el 1976, a Vitòria, la policia va disparar contra treballadors vaguistes atrinxerats dins una església, causant cinc morts; el 1978, les festes de Sant Fermí a Pamplona van quedar marcades per enfrontaments entre manifestants i forces de l’ordre; el 1979, un incendi provocat a l’hotel Corona d’Aragó, a Saragossa, va causar 83 morts sense que s’hagin identificat els responsables. Sobre tots aquests punts, els arxius espanyols guarden silenci.
Quant a les relacions amb els Estats Units, planegen sobre el final del franquisme com un secret ben guardat: l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco el 1973, mà dreta del dictador, l’accident nuclear de Palomares el 1966 o bé els acords militars de 1953 podrien entendre’s millor si Madrid acceptés aixecar el vel. Però una nova llei permet a les autoritats bloquejar l’accés a qualsevol document cobert per un acord internacional: un escut còmode per enterrar definitivament alguns dossiers sensibles. El camí cap a la veritat encara és llarg i ple d’obstacles.
