A Barcelona, ofegada pel turisme de masses, els museus continuen relativament buits. Una paradoxa que l’Ajuntament vol invertir, somiant amb un gir cultural massiu per atraure un públic més tranquil i curiós. Una aposta encara lluny de guanyar-se.
Foto de portada: Fundació Joan Miró
A la capital catalana, les xifres del turisme maregen. El 2024, més de 15 milions de visitants van recórrer els seus carrers, les seves platges i les seves avingudes modernistes. Una afluència rècord per a una ciutat que només té 1,6 milions d’habitants. Ja a la primavera, la ciutat comença a ofegar-se. Al Gòtic, els grups organitzats se succeeixen cada pocs minuts, mentre que a les platges les tovalloles se sobreposen.
I, tan sols, a pocs metres d’aquestes zones saturades, la calma. La dels museus, encara àmpliament al marge d’aquesta frenesia estiuenca. El 2024, els principals establiments museístics de la ciutat van acollir prop de 5 milions de visitants, dels quals només tres milions eren turistes. És a dir, menys d’un quart dels vacancers presents al territori. Una anomalia en una metròpoli que aposta massivament pel turisme per alimentar la seva economia (prop del 14% del PIB) però que encara té dificultats per convertir aquesta font en un dinamisme cultural visible.
Perquè l’oferta museística existeix, però continua fragmentada. Per citar només alguns exemples, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) continua centrat en les col·leccions regionals, mentre que el Museu d’Art Contemporani (MACBA) està en recerca de reposicionament: cap dels dos no té avui autoritat en el camp de l’art contemporani internacional. Les grans exposicions són escasses, i els projectes d’envergadura, encara més. A diferència de Madrid o París, Barcelona no pot recolzar-se en poderosos museus nacionals per estructurar la seva imatge cultural.
Millors turistes?
El model turístic barceloní encara es basa àmpliament en una imatge de ciutat festiva i marinera, reforçada per l’atractiu del seu clima, de la seva arquitectura modernista i de la seva vida nocturna. És aquest còctel el que atrau les multituds. Comiats de soltera, rutes de bars organitzades, molèsties sonores, embussos humans als barris històrics… El fenomen és avui àmpliament denunciat, tant pels veïns com pels urbanistes: el problema no és tant el nombre de turistes com la seva concentració al mateix lloc, al mateix moment.
Davant d’aquest desequilibri creixent, l’Ajuntament intenta un canvi de rumb. «No volem més turistes, sinó millors», declarava Mateu Hernández, director general del Consorci públic/privat Turisme de Barcelona, el desembre passat durant la presentació del programa turístic per al 2025. Traducció: un públic més respectuós, amb més poder adquisitiu i interessat per altres dimensions que no siguin només la festa i la platja. En aquest context, la cultura es brandava com un dels eixos de transformació.
Foto: LS / Equinox
En aquella mateixa conferència, el pla Barcelona Art Season es va presentar com una eina per millorar l’atractiu museístic: millor coordinació entre establiments, comunicació reforçada, més nivell en les exposicions. L’objectiu declarat és clar: fer que l’oferta museística sigui un motor turístic per si mateixa, capaç de reequilibrar els fluxos i atraure un altre tipus de públic.
Però entre la intenció política i la realitat del terreny, la distància és gran. Fins ara, s’han posat en marxa poques accions concretes. El projecte Art Season s’ha limitat a una conferència de presentació i una presència a la fira ARCO. Res que pugui capgirar la imatge de la ciutat ni el seu model econòmic.
Barcelona continua sent, sobretot, una ciutat per passejar. L’experiència urbana es viu al carrer, a les terrasses, als mercats o davant les façanes acolorides. Aquesta identitat forta associada a la suavitat del clima converteix la ciutat en un museu a cel obert, en detriment de les seves sales d’exposicions, sovint relegades a un segon pla.
