Al voltant de la Sagrada Família, la vida de barri ha deixat pas a una vida turística cada vegada més imponent, el signe principal de la qual és la desaparició dels comerços de proximitat en favor de botigues de souvenirs.
Fotos: Anaelle Petot
Com és la vida de barri al voltant d’un monument tan popular com la Sagrada Família? Spoiler: gairebé ha desaparegut. Cada any, fins a 22 milions de visitants trepitgen els carrers de la zona, però només 4,8 milions arriben a entrar dins del temple. La resta es limita a donar-hi voltes, càmera penjada al coll, entre dues tapes cobrades a preu fort. Bars, restaurants… i sobretot botigues de records formen la major part del paisatge comercial.
Malgrat les restriccions de l’Ajuntament, aquests establiments proliferen. Més del 70% dels comerços se centren en el turista de pas. Segons La Vanguardia, als carrers propers hi ha 41 botigues de ximpleries per una sola peixateria, relegada al carrer Rosselló, a uns quants carrers de distància. La diversitat comercial ha estat engolida per la lògica del benefici ràpid.
Sobre el paper, tot sembla, però, sota control: des de fa anys, la municipalitat bloqueja la concessió de noves llicències per a aquest tipus de comerç. Fins i tot hi ha una norma que imposa que, sense autorització especial, els records no superin el 20% de la superfície de venda. Però aquesta regulació s’assembla més a una declaració d’intencions que no pas a una llei gravada en pedra. La definició mateixa de “souvenir” varia d’un inspector a un altre. I els comerciants, mai curts d’imaginació, troben la manera de saltar-se la norma: n’hi ha prou amb treure la paraula “Barcelona” d’una tassa o d’una samarreta perquè l’article quedi exempt de la categoria.
Mentrestant, el turisme de masses continua sent una gallina dels ous d’or. Les xifres maregen: les escombraries del barri es buiden vuit cops al dia, sis més que a la resta de la ciutat. I encara així, sovint sobrepassen. Les voreres es converteixen en cintes transportadores per a grups de cinquanta persones que avancen al pas del guia, amb l’auricular fixat a l’orella. Els autocars s’aturen amb el motor encès, descarregant la seva càrrega de viatgers i deixant al darrere un núvol de gasos d’escapament.
Quina solució?
Les associacions veïnals no amaguen la seva exasperació. Denuncien l’absència d’una regulació real dels fluxos, el soroll constant, la contaminació i la sensació que el barri ja pertany més als visitants que no pas als qui hi viuen. L’Ajuntament planteja la creació d’una aplicació per «repartir millor» els fluxos turístics, però ningú no es fa il·lusions sobre l’impacte real d’una mesura així. Alguns veïns proposen un aparcament soterrat per a autocars a prop del temple, però la idea es considera irrealitzable mentre continuïn les obres titàniques de la basílica.
A finals de 2024, l’alcalde Jaume Collboni va presentar un pla especial per a la zona amb 37 mesures a desplegar en tres anys, per un pressupost de 15,4 milions d’euros. Els objectius declarats: diversificar el comerç, reduir l’impacte turístic i retornar espais als veïns. Sobre el paper, l’ambició és clara, però al carrer domina l’escepticisme i molts temen que el pla es tradueixi només en alguns retocs cosmètics.
Mentrestant, l’erosió lenta del barri continua. Els comerços de proximitat desapareixen l’un rere l’altre. Al juliol, la perruqueria més antiga de la zona va abaixar la persiana després de més de quaranta anys d’activitat, incapaç de resistir l’augment dels lloguers i la davallada de la clientela local. Els veïns, per la seva banda, s’acostumen a viure en el que s’assembla cada vegada més a un decorat de postal, pel millor però sobretot pel pitjor.
