Des de les inundacions mortíferes que van devastar València fa una mica més d’un any, Espanya sembla haver canviat la seva mirada sobre els efectes del canvi climàtic. Entre inundacions rècord i onades de calor interminables, els fenòmens meteorològics extrems ja no són anomalies. A poc a poc, redefineixen els contorns de la seguretat nacional.
A finals d’octubre del 2024, més de 200 persones van perdre la vida a la regió de València, ofegades sota pluges torrencials mai vistes: 771,8 mm a Turís, un rècord històric. Tres mesos abans, a El Granado, a la província de Huelva, el termòmetre marcava 46 °C. Aquests extrems, que abans es consideraven rars i independents, avui s’encadenen amb una regularitat implacable. L’últim informe anual de seguretat nacional espanyol ho confirma: el clima és ja una amenaça estratègica.
«Han calgut trenta anys perquè finalment això quedi escrit negre sobre blanc en una estratègia oficial», s’estranya Eva Saldaña, directora de Greenpeace Espanya. El país pren consciència, amb dolor, dels impactes humans, materials i econòmics d’aquests canvis.
Barcelona, com altres grans ciutats espanyoles, va viure el 2025 un mes de juny gairebé inhabitable: alertes sanitàries diàries pel risc associat a la calor, una situació cada cop menys excepcional. La plataforma Climate Central estima que aquestes onades de calor són ara cinc vegades més probables a causa de l’escalfament global d’origen humà.
«Una bomba de rellotgeria»
Però si els pics de temperatura fan saltar les alarmes, l’aigua també esdevé un recurs estratègic. Segons Martijn Vlaskamp, professor del Barcelona Institute of International Studies (IBEI), el 75,5 % del territori espanyol ja està afectat per processos de desertificació. Les restriccions d’aigua s’han multiplicat a les conques del Xúquer, del Guadiana o també a Catalunya.
A això s’hi afegeix un altre front: el mar. «L’escalfament del Mediterrani és una bomba de rellotgeria ecològica», alerta Eva Saldaña. Les onades de calor marines s’hi succeeixen, provocant la mort massiva d’espècies i reforçant les condicions que afavoreixen les inundacions.
El clima, però, també sacseja l’economia. L’agricultura té dificultats per adaptar-se a l’alternança entre sequeres i pluges torrencials. El turisme, pilar de la prosperitat estival espanyola, trontolla: quin valor té un estiu a 45 °C a Sevilla o a Girona? Fins i tot els models d’habitatge es veuen qüestionats. Eva Saldaña denuncia els milers de milions encara invertits el 2024 en projectes immobiliaris o agrícoles «tòxics», en clara contradicció amb les urgències climàtiques.
Una acceleració imprescindible
La transició energètica, tot i accelerar-se, no està exempta de paradoxes. Passar dels hidrocarburs a les renovables implica noves dependències, aquesta vegada de matèries primeres crítiques com el liti o el cobalt. «Una vulnerabilitat d’un altre tipus, però ben real», adverteix Martijn Vlaskamp.
A Barcelona com a la resta del territori, el clima ja no espera. Catalunya, ja sotmesa a una forta tensió hídrica, és un laboratori a escala real d’aquesta nova emergència. Millorar l’aïllament dels habitatges, reverdir les ciutats, anticipar les onades de calor, prevenir els incendis abans que es declarin: la prevenció s’ha convertit en un imperatiu.
Espanya ja va reduir les seves emissions un 7,6 % el 2023. Però per assolir l’objectiu del –32 % d’aquí al 2030, cal un canvi de ritme. I de cultura. Més enllà de plaques solars o aerogeneradors, el que el país necessita són ciutats repensades, habitatges adaptats i un Estat amb visió estratègica.
