Els dilluns, Equinox obre les seves columnes a mirades personals sobre Barcelona, Espanya i la vida local en forma de tribuna lliure. Aquesta setmana, és Lou Antonoff, membre de la redacció d’Equinox, qui agafa la paraula.
Fa cinc anys que em vaig traslladar a Barcelona amb la ferma intenció d’aprendre castellà i català.
“És el B.A.BA: quan vius en una ciutat, aprens la llengua, punt final”, deia molt convençuda als meus amics estrangers, que em miraven amb un somriure estrany a la cantonada dels llavis.
Les estadístiques són matisades. Perquè, tot i que cada any el català guanya parlants, el seu ús quotidià, almenys a les grans ciutats com Barcelona, s’està perdent.
Els cursos gratuïts que ofereix la Generalitat s’esgoten en línia en qüestió de minuts, però al carrer s’escolta més espanyol, anglès o francès que català. I jo no soc una excepció. Visc aquí prou temps com per a tenir un parer definit sobre les millors terrasses del Raval, sospirar en veure una maleta amb rodes, elogiar les habilitats de prestidigitació de Puigdemont i riure amb Polònia… En resum: prou temps per parlar català.
I, tanmateix.
El català i jo mantenim una relació estranya. Cordial, distant, plena de bones intencions, però sense mai arribar al següent nivell. El comprenc. Bastant bé, de fet. Reconec els cartells, llegeixo el diari i soc capaç d’entendre fragments de converses sostretes. Però quan toca respondre, és el caos total. Començo una frase en francès, hi afegeixo un toc d’italià i acabo amb un crash en castellà davant la mirada compassiva d’un senyor gran que només m’havia demanat l’hora.
Podria invocar mil excuses: falta de temps, feina, cansament, la vida moderna. I, és clar, el fet que quan vaig arribar ja havia d’aprendre una llengua. Però la veritat és més simple i una mica vergonyosa: per a mi, Barcelona és massa còmoda per aprendre català. Aquí tothom s’adapta. Tot el temps. Amb un somriure. I quan ets francès, llengua ja una mica invasiva, reconeguem-ho, l’esforç esdevé opcional.
Però he intentat. Cada any nou porta el seu lot de bones resolucions, i la primera de la llista és sempre la mateixa: enguany sí, m’hi poso.
I cada vegada, el mateix escenari: començo una frase en català, vacil·lant, fràgil, i el meu interlocutor, animat per una amabilitat admirable, passa immediatament a castellà davant la meva evident incapacitat de formular la més petita frase en la seva llengua.
El missatge és clar: no et cansis, guanyarem temps.
Però aquest guany de temps és una pèrdua a llarg termini. Com pots progressar si ningú et deixa esforçar-te? Al mateix temps, entenc els locals que només volen arribar al final d’una conversa laboriosa i integrar els nous vinguts.
Però el català esdevé aleshores aquesta llengua que s’admira de lluny, que es respecta enormement, però que no s’atreveix a practicar. Una llengua de vitrines. De discursos polítics. De debats identitaris. No la del dia a dia. Més que un simple instrument de comunicació, la llengua també reflecteix les nostres identitats culturals, i per a un estranger que ja porta el seu bagatge lingüístic, aprendre una tercera llengua, a més del castellà, pot ser un repte de gran envergadura.
No parlar català, doncs, no és només una qüestió de llengua. És un mirall. Un recordatori constant que vius aquí, però no del tot. Que gaudeixes d’una ciutat, d’una cultura, d’un dia a dia, tot quedant una mica en superfície.
Aprendre català requeriria més que inscriure’s a cursos de nit: exigiria renunciar a certa distància. Acceptar ser maldestre. Lent. Ridícul, de vegades. Deixar d’amagar-se darrere de l’argument del “tothom parla castellà de totes maneres”.
Però per què encara no ho aconsegueixo? Perquè sé molt bé que el dia que parli català, encara que malament, ja no podré fer veure. Ja no seré només de pas prolongat. I potser això és, realment, el bloqueig.
Parlar català seria acceptar Barcelona d’una altra manera. No com la ciutat de la meva adolescència, sinó com un lloc de vida, un punt d’ancoratge: més rugosa, política i també més íntima. Mentrestant, continuo entenent sense respondre, assentint amb convicció i prometent, una vegada i una altra, que enguany sí, segur, m’hi poso.
