A pocs quilòmetres de França, sota el sol català, costa imaginar que alguns francesos puguin sentir nostàlgia del seu país. I, tanmateix, és així. Entre la proximitat geogràfica i la facilitat per fer anades i tornades, l’expatriació a Espanya dibuixa una nostàlgia particular, menys visible i sovint més difusa.
Expatriar-se a Barcelona no és travessar un oceà. No hi ha diferència horària, la cultura és relativament propera i la frontera és a tocar. Sobre el paper, tot sembla propici per a una adaptació suau. Però la nostàlgia no desapareix amb la distància.
“No és una qüestió de quilòmetres, sinó d’aferrament”, explica Anaïs Labeyrie, psicòloga clínica. Fins i tot a una hora i mitja d’avió, “la llengua materna en la seva espontaneïtat, els codis implícits o els referents del dia a dia poden faltar”. Perquè viure a Espanya implica un canvi real: una altra llengua, altres ritmes de vida i altres maneres de crear vincles.
“Les baguettes són el que més trobo a faltar. El menjar local representa sempre un gran canvi!”, comenta amb humor un forner instal·lat des de fa anys a la capital catalana. Segons un llibreter barceloní que rep sovint francòfons, “són la família i els amics els que més troben a faltar els francesos aquí.”
Així, la proximitat fa que les visites siguin freqüents. D’una banda, França continua sent el punt de referència: família, amics de sempre, hàbits construïts al llarg del temps. De l’altra, Espanya esdevé el lloc de vida, amb noves rutines i noves relacions. I sovint això porta a la sensació de no estar mai completament a casa.
La il·lusió de la proximitat
Aquesta proximitat geogràfica, sovint percebuda com un avantatge, pot en realitat mantenir una certa tensió interior. “Es pot tornar molt fàcilment i, per tant, quedar-se en un entremig identitari”, observa la psicòloga. “En el moment, aquestes visites freqüents alleugen, però també poden accentuar la sensació de manca en tornar i alentir la integració.”
Una dinàmica que connecta amb els estudis sobre l’aculturació: arrelar-se en un nou país requereix temps, però també continuïtat en l’experiència. Un estudi de la Cornell University destaca que compartir frontera amb el país d’origen tendeix a reforçar tant l’aferrament al país deixat com al país d’acollida.
Una nostàlgia més difusa
A Barcelona, la nostàlgia rarament s’expressa obertament. Com que França és a prop i la cultura sembla familiar, molts expatriats tenen la sensació que no haurien de sentir-la. “És una manca més ambigua, més difusa; ens la permetem menys”, assenyala Anaïs Labeyrie. Tanmateix, estar ben integrat socialment no sempre és suficient per fer-la desaparèixer.
La mateixa jerarquia es repeteix sovint: “La família primer, després els amics de tota la vida i finalment el menjar”, enumera el llibreter, que ho veu com un vincle directe i immediat amb el país d’origen.
“Pots tenir amics aquí, sentir-te bé, però no hi ha l’històric. Una relació d’un any no substitueix quinze anys d’amistat o la família”. El sentiment de pertinença no es basa només en la vida social actual, sinó també en les arrels i els records.
L’expatriació actua així com un revelador. “No crea noves fragilitats, activa esquemes ja existents”, afegeix la psicòloga. Sentiments d’abandonament, necessitat de pertinença i pors d’exclusió s’afegeixen a la nostàlgia. Dinàmiques que poden veure’s amplificades pel desarrelament, encara que sigui parcial.
Amb el temps, es dibuixen dues trajectòries. Alguns aconsegueixen crear nous referents, arrelar-se de manera duradora a Espanya i la nostàlgia s’atenua. D’altres, en canvi, es queden en aquest entremig, fins i tot arribant a plantejar-se el retorn a França.
