A Barcelona, triar una taula en una terrassa mai és una qüestió trivial. És un acte social, un marcador d’identitat, de vegades inconscient. Entre la gentrificació, el turisme de masses i la proximitat, les terrasses de la ciutat llegeixen la ciutat com una novel·la.
Són les onze del matí al Born. Les cadires s’omplen. Maletes amb rodes es mouen entre les taules, llengües barrejades, telèfons apuntant cap al cel. A pocs quilòmetres de distància, a Sarrià, els clients habituals demanen el seu cafè habitual, saluden el cambrer pel seu nom, despleguen els seus diaris. El mateix gest: seure en una terrassa, dos mons radicalment diferents. A Barcelona, la terrassa no és simplement una extensió de la barra. És un escenari. I els que s’hi asseuen són actors i espectadors alhora.
La terrassa com a mirall del barri
Sergio Gil, gastroantropòleg i restaurador establert a Barcelona, que dirigeix La Peninsular i La Llibertaria, s’ha dedicat durant quinze anys a analitzar què revelen els restaurants sobre una ciutat. La seva convicció: “Les terrasses no són, o no eren necessàriament, una expressió del bar. Pertanyen a una naturalesa diferent, similar però distinta. En una terrassa, la interacció és menys freqüent, o diferent. Cada taula esdevé una entitat independent, amb aquesta falsa sensació d’intimitat.”
Els qui trien una terrassa pensen que escapen a l’escrutini. En realitat, estan més exposats que mai: a la mirada d’altres clients, a la del carrer i a la de tot el barri. Perquè una terrassa no és un espai privat. És un espai públic que s’apropia temporalment a canvi d’una tarifa. Et compres un tros de carrer per prendre una copa. I aquest tros de carrer ho diu tot. La identitat d’un barri es reflecteix en el perfil dels qui el freqüenten, en les llengües que es parlen, en les hores punta. L’oferta mai és neutral. Construeix una imatge, atrau una determinada clientela i, en última instància, n’exclou d’altres.
Turisme de masses: quan la terrassa deixa de pertànyer a la ciutat
El cas de les Rambles n’és un exemple perfecte. Qui hi seu avui? Els turistes, gairebé exclusivament. Això significa, segons Gil, que aquesta avinguda va ser arrabassada a la ciutat, no mitjançant la violència, sinó mitjançant un mecanisme molt més subtil: l’apropiació gradual de l’espai públic per part de la clientela transitòria, amb la benedicció del municipi a canvi d’una tarifa. L’antropòleg pregunta: «Les Rambles: qui seu a les terrasses? Exclusivament turistes. Aquesta avinguda va ser arrabassada a la ciutat. A canvi d’un pagament fet al municipi. El turisme de masses ha transformat completament els codis de la terrassa barcelonina».
El Born segueix el mateix camí. Durant molt de temps un barri preferit per expatriats i creatius, ara està saturat de turistes que hi juguen el seu paper. Aquest estatus, percebut com a prestigiós pels que publiquen els seus cappuccinos a Instagram, és viscut com una degradació pels residents.
Com a resultat, els locals fugen al Poble-sec, Sarrià i Gràcia, barris on les terrasses encara parlen el seu idioma. El mecanisme és doblement perniciós: priva els habitants de la ciutat d’una part del seu espai públic i empobreix el bar en si. «És una forma de canibalisme», diu Gil. «Un s’enriqueix amb l’altre».
Proxèmica: On seure diu qui ets
Més enllà de la geografia dels barris, hi ha la microescala de la taula. Gil ha desenvolupat un marc analític que combina l’antropologia de l’espai i la proxèmica, la ciència de les distàncies en les relacions socials. La disposició dels seients que trieu (taula rodona o quadrada, esquena a la paret o mirant al carrer) és significativa. «Si seus d’esquena a la paret, t’estàs protegint. Si gires l’esquena a la porta, vol dir que no t’interessa el que passa al carrer. Si estàs amb algú amb qui vols mantenir una bona relació, hauries de donar-li la millor vista. Li estàs concedint un privilegi.»
Abans, eren les persones assegudes les que observaven els vianants. Avui dia, és a l’inrevés: la terrassa mateixa es converteix en un objecte d’observació. I per qui? Per carteristes, lladres, captaires, que ara tenen objectius asseguts, immòbils i visibles. També és per això que els habitants eviten les terrasses freqüentades pels turistes i prefereixen les dels barris residencials, on un lladre no s’arrisca a operar al seu propi territori.
La taula rodona, ara absent en molts establiments moderns, va ser una invenció social. “Les taules de marbre dels cafès francesos, al mig dels grans bars amb sales de descans, eren rodones: permetien que una sola persona continués connectada amb les altres”, recorda Gil. La taula quadrada, en canvi, segmenta, delimita, divideix.
Això reflecteix una certa visió contemporània del bar: tothom a la seva pròpia bombolla, junts però separats. Els qui entenen aquests codis naveguen pel món social amb més facilitat. Barcelona parla, en els gestos subtils a una taula, en el llenguatge d’una ordre, en el perfil d’algú assegut d’esquena al sol o de cara a la multitud. Només cal seure per sentir-ho.
