Durant el partit entre el FC Barcelona i el Racing de Santander, els telèfons mòbils de bona part dels 50 568 espectadors presents al Camp Nou van començar a sonar simultàniament. Un missatge ES-Alert advertia de pluges torrencials i risc d’inundacions, i recomanava evitar els desplaçaments i les activitats a l’aire lliure. Tanmateix, el partit va continuar i el públic va romandre a les graderies.
L’escena podria interpretar-se com una mostra d’indiferència davant del perill. Però romandre dins de l’estadi potser era més segur que provocar la sortida simultània de milers de persones en plena tempesta. L’episodi planteja, en realitat, una qüestió més complexa: què ha de fer la ciutadania quan rep una alerta, però al seu voltant tot continua amb normalitat aparent?
La tecnologia va funcionar: el missatge va arribar en pocs segons a desenes de milers de persones. Tanmateix, una alerta no és eficaç únicament perquè s’hagi rebut. Ho és quan permet comprendre el risc i prendre una decisió clara per protegir-se.
Una eina per captar la nostra atenció
ES-Alert és el sistema espanyol d’avisos d’emergència a telèfons mòbils. Utilitza la tecnologia de difusió per cel·les (cell broadcast) per enviar missatges als dispositius connectats a les antenes d’una zona determinada. No necessita conèixer els números de telèfon dels destinataris ni requereix cap aplicació, connexió a Internet o registre previ.
El seu principal avantatge és evident: permet adreçar-se de manera ràpida i massiva a les persones que es troben dins d’un territori amenaçat. A més, el missatge apareix acompanyat d’un so i una vibració difícils d’ignorar, fins i tot quan el telèfon està silenciat.
Però ES-Alert és només una peça d’un sistema d’alerta primerenca. Detectar el perill i difondre un avís no és suficient. Perquè l’alerta redueixi realment els danys, les persones l’han d’entendre, considerar-la creïble, identificar quin comportament s’espera d’elles i disposar de temps i capacitat per actuar.
Rebre no significa actuar
La recerca sobre la resposta ciutadana davant les emergències mostra que entre la recepció d’un avís i l’adopció d’una conducta protectora hi ha un procés d’interpretació i decisió. El Model de Decisió d’Acció Protectora explica que les persones no responen automàticament a una alerta, com si fossin interruptors que es poguessin activar des d’un centre d’emergències.
En una recerca realitzada a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria pel grup de recerca GEOTIGMA van denominar “latència social” el temps que transcorre entre la recepció d’una alerta i l’inici de la resposta ciutadana.
Primer intentem determinar què està passant: l’amenaça és real?, em pot afectar?, què hauria de fer? Després busquem informació addicional: consultem les xarxes socials, els mitjans de comunicació o les aplicacions meteorològiques; parlem amb les persones que tenim a prop i observem com reaccionen els altres. Aquest comportament també s’ha observat empíricament: en un estudi sobre ES-Alert a Gran Canària, una part dels participants va recórrer a les xarxes socials o als mitjans de comunicació per verificar o ampliar la informació rebuda.
Aquest comportament no ha de ser necessàriament irracional. Contrastar la informació ens pot ajudar a prendre una decisió correcta. El problema apareix quan el missatge és ambigu o quan els senyals rebuts són contradictoris, perquè la cerca de confirmació consumeix una part del temps disponible per protegir-nos.
Al Camp Nou, milers de persones van rebre un missatge que advertia d’un risc potencialment greu mentre el partit continuava disputant-se. Els jugadors romanien al camp, el públic continuava a les graderies i no es transmetia cap instrucció específica per la megafonia de l’estadi. Davant d’aquesta situació, la conducta dels altres va actuar com una segona font d’informació: si ningú no interromp el partit ni ens indica que ens hàgim de desplaçar a una altra zona, potser el perill no és tan immediat.
Sortir de l’estadi o quedar-s’hi?
El missatge recomanava evitar els desplaçaments i les activitats a l’aire lliure. Aquesta instrucció era raonable per a qui encara es trobava a casa, però resultava menys clara per a les més de 50 000 persones que ja eren dins de l’estadi.
L’havien d’abandonar malgrat la recomanació de no desplaçar-se? Era preferible romandre a les graderies? Hi havia alguna zona interior més segura? Què calia fer en acabar el partit si la tempesta continuava?
No sembla raonable interpretar la permanència del públic com una simple desobediència. L’evacuació d’un estadi també pot generar riscos, especialment si desenes de milers de persones en surten alhora sota una pluja intensa. La qüestió no és, per tant, si el partit s’havia de suspendre automàticament, sinó si l’alerta anava acompanyada d’instruccions adaptades a les persones que es trobaven en un recinte de grans dimensions.
Un advertiment general difícilment pot resoldre per si sol totes aquestes situacions. Per això és fonamental la coordinació entre Protecció Civil, les autoritats locals, els responsables de l’esdeveniment i els serveis de seguretat. El missatge enviat als mòbils, la informació oferta per megafonia i les decisions adoptades per l’organització han de transmetre una orientació coherent.
Quan una alarma es converteix en soroll
El so d’ES-Alert està dissenyat per interrompre’ns. El seu caràcter excepcional forma part de la seva eficàcia. Si s’utilitza amb massa freqüència, per a territoris excessivament amplis o amb instruccions poc relacionades amb la situació concreta de les persones que el reben, aquestes s’hi poden acostumar, i per tant menystenir-ne la seva importància.
L’ús del sistema ha augmentat considerablement a Catalunya. Segons dades de Protecció Civil, el nombre d’alertes enviades va passar de 36 l’any 2024 a 75 el 2025, més del doble en només un any. Aquest increment no significa que cada ciutadà rebés tots aquests missatges, ja que moltes activacions es van dirigir a zones geogràfiques concretes. Tampoc demostra, per si sol, que les alertes fossin innecessàries, però sí que confirma que una eina concebuda com a excepcional s’utilitza cada vegada amb més freqüència.
Això no significa que s’hagin d’enviar menys alertes a qualsevol preu. No avisar davant d’una amenaça greu pot tenir conseqüències irreparables. Tampoc qualsevol avís que finalment no acaba en una catàstrofe constitueix una falsa alarma: les decisions s’han de prendre amb informació incompleta i abans de conèixer-ne el desenllaç.
El risc apareix quan la ciutadania rep repetidament avisos poc rellevants o que no li permeten saber què ha de fer. Les investigacions sobre la sobrealerta i la fatiga associada mostren que aquesta situació pot afavorir la desconnexió dels usuaris i, fins i tot, la desactivació de determinades notificacions.
La tecnologia no pot actuar per nosaltres
L’episodi del Camp Nou no demostra que ES-Alert hagi fracassat. Al contrari: posa de manifest la seva extraordinària capacitat per captar simultàniament l’atenció de milers de persones. Però també mostra els límits d’una comunicació que acaba a la pantalla del telèfon.
Una alerta eficaç ha d’explicar què passa, on és el perill, a qui afecta, què cal fer i durant quant de temps. En llocs amb grans concentracions de persones, a més, ha d’estar coordinada amb els responsables del recinte, que poden transformar l’avís general en instruccions concretes.
La pregunta no és únicament si estem aprenent a ignorar les alertes. També ens hem de preguntar si les estem dissenyant de manera que la ciutadania pugui reconèixer quan ha d’actuar i com fer-ho. Perquè el veritable èxit d’ES-Alert no consisteix a fer sonar 50 000 mòbils, sinó a aconseguir que 50 000 persones sàpiguen què han de fer després.
